—¿Quina va ser la vostra formació, tant cultural com des del punt de vista del catalanisme?
—Vaig néixer de pares barcelonins, tots dos de família catalana de soca i arrel, concretament de Mataró. Érem tres germanes, jo la petita, i totes tres vam tenir dides catalanes que vestien a la catalana. En acabar el règim de les «dides seques», els pares ens van posar una senyoreta castellana nativa perquè aprenguéssim l'idioma que calia saber, però que no era el nostre. La señorita Encarnación era menys que una institutriu però molt més que una mainadera. D'ella jo devia aprendre de llegir i d'escriure perquè no recordo qui me n'ensenyés; i a cosir, i a cantar cançons populars castellanes. Diuen que jo, a quatre anys, parlava com una madrilenya. Els pares naturalment, parlaven en català, sempre. a ciutat, solien sortir després de sopar i aleshores, mentre la mare es preparava, el pare venia prop del meu llitet, on jo ja estava acotxada, i em feia resar. Em sembla que encara el senti. Als meus sis anys va entrar a casa una senyora francesa que mereixeria capítol a part. No sols va ensenyar-nos el seu idioma, sinó també versos, cançons i comèdies per a les quals ella mateixa ens feia els vestits, decoracions i accessoris. I naturalment, jo, posada a escriure novel·les, en lloc d'escriure-les en català (perquè hi escrivíem), les vaig escriure en francès. Va ésser a casa fins que, ja grandetes (ella tenia família), fou substituïda per la imprescindible senyora de companyia, castellana o catalana, perquè en aquella època les filles de família no podien sortir soles al carrer, i la nostra mare estava molt delicada i només sortia a la tarda. A cinc o sis anys vaig conèixer el primer cinema (el «Napoleón», a la rambla de Santa Mònica), el primer fonògraf, el primer tramvia elèctric, que feia encabritar-se el cavall del faetó quan anàvem als banys (perquè hi anàvem en faetó i acompanyades del pare, la señorita i la tia Pepita, que tot això es necessitava per afrontar l'aventura d'anar a banyar-se a la Barceloneta). He vist el primer auto al passeig de Gràcia, els primers avions Juvisy. L'ensenyament anava a parelles. Per a nosaltres, la base va ésser un col·legi particular on es pescava una cultura general de la qual jo no aprofitava gaire, perquè sempre estava a la lluna. I em vaig trobar, a tretze anys, amb professora a casa, on també rebíem classes d'idiomes, dibuix, pintura i música, sense oblidar les indefectibles labors, que eren el complement imprescindible. Vaig estudiar, fins a tretze anys, guitarra clàssica; després sis anys de piano, i finalment la mare, que sempre havia somiat en un trio, em va fer aprendre el violoncel. Vaig tenir per professora una gran artista i mestra, Frasquita Vidal, les lliçons de la qual eren una pura delícia. Així vaig tenir el doigté de Pau Casals. També vaig aprendre punta a l'agulla i cuir repussat amb Adelaida Ferré, veritable artista que dirigí molts anys una Escola d'Art a Barcelona. Le Noël, revista per a infants, va ésser la meva vida privada, el meu nodriment durant la meva adolescència. Per ella vaig entrar al món de les lletres franceses, de la història i de les arts; vaig comprar llibres: la història de la literatura de Bruntière, les cartes d'Ozanam i d'altres del mateix to. Però abans, i enmig de tot això, a casa jo llegia català. De petita comprava uns llibrets que es venien a cinc cèntims i pels quals vaig anar coneixent les nostres rondalles. Vora el llit de la mare, al vespre sovint em feia llegir versos catalans, i recordo perfectament quan vaig llegir per primer cop l'Oda d'Aribau. Recitava també poemes de Verdaguer, Collell, Llorente, i el No et sàpiga greu del pare. Estàvem avesades, doncs, a tocar o a recitar en els salons d'amics, al gust de l'època. La creació de l'Institut de Cultura va ésser una solució per a les noies com jo. A l'Institut dec el coneixement de l'art de la cuina -iniciada ja per Le Noël- i, a l'altre extrem de l'escala, el coneixement de La divina comèdia. El doctor Rubió i Lluch hi donava, els dimarts i els divendres, unes conferències dantesques, en les quals jo llegia la traducció de Verdaguer i Callís, i el doctor Ramon d'Alòs en llegia l'original. Dels anys que van de meva infantesa al meu casament, començà formar-se la meva biblioteca. El meu promès, l'Antoni Gallardo, m'omplia de llibres d'art i, sobretot, de música. Aquesta va ésser la meva formació cultural i catalana de filla de família a l'època modernista amb arrels al vuit-cents.

[...]

—Com vau viure, vós i la vostra família, la guerra civil?
—Aquest aspecte està prou detallat a la Vida del meu pare, publicada per la Fundació Vives Casajuana. Cal dir que els meus pares es trobaren desposseïts de tot pressupost, i nosaltres vam deixar la caseta de Sarrià on vivíem i vam anar a viure al pis d'ells, a la Gran Via. Allí, tots plegats vam passar les incidències de les cues, la recerca de queviures i els estrambòtics menjars, animats amb els bombardeigs, que de vegades s'esqueien quan anàvem pel carrer, d'altres quan dinàvem, fins que començaren a fer blanc a les cases del voltant. La situació era insostenible i calia treure de ciutat els pares, que, ja vells, no podien tenir altra defensa. Perquè les seves cases de Sant Julià i de Caldes estaven incautades o no hi podíem anar. Per sort, la torre de la meva sogra (que havia pogut anar-se'n, amb els seus, a Alemanya), immensa casa a Sant Antoni de Vilamajor i que estava protegida pel consolat cubà, era prou gran per a rebre'ns-hi, tot i que ja hi eren refugiats un oncle del meu marit, la seva muller i les filles. Vaig recórrer a Carles Riba, que ens va procurar la solució d'un cotxe, i allí vam anar els pares, les meves germanes, la infermera de la mare amb la filla, el meu marit, jo i els nens, i els primers mesos encara vam tenir servei. En total érem quinze, però ben amplament instal·lats. Allí vam passar el darrer any de la guerra.

Albert Manent: "Roser Matheu: entre la cultura del vuit-cents i la del nou-cents", Serra d'Or (Barcelona), núm. 282, març de 1983.