III

Desig, aspre turment
que desfulles les roses
i fas riure els estels enmig la nit,
¿quin vent
esbandirà del dol que hi poses
la carn i l'esperit?
Desig armat 
com un guerrer en batalla,
pacient com aranya en els fils tesos,
¿cap on menes després que has donat
els bells moments encesos
del triomf, de l'abast i la troballa?
Cruel,
més enllà de les fites assolides
aties, inlassable -als horitzons
hi ha sempre un darrer tel-
i no dius mai si allò a què tu convides
posa ales o grillons.
Aspre desig, tempesta closa,
incomprensible vol que un sospirar desvia,
omple cada hora de perfum de rosa,
pren-me a la llum del sol,
no és el meu braç aquell que et venceria.
Vibra
desig indòmit, diamant que espunta
el punyal del voler;
t'abandono la més secreta fibra
perquè donis resposta a la pregunta,
perquè del teu turment s'alci la fe.

(Del llibre La Carena, 1933)

* * *

Amor, que no et sabem el temple, el pòrtic, l'ara
per la terrible ofrena, una vegada encara
penetrem tremolant en l'invisible clos.
Pren-nos ànima i cos
dins el clam mil·lenari que t'invoca;
pren la goluda boca
i els palmells ben oberts,
pren els desigs incerts
i l'ardida escomesa;
pren-nos, Amor, amb la carn tota encesa
i abrivat d'ànsia folla l'esperit.
Mal que tants cops ens hagis ja traït
en la victòria o la desfeta,
uns de més a la turba insatisfeta
venim a tu, captaires famolencs.
Colga en els teus avencs
la voluntat resolta,
què hi fa que ens enganyem una altra volta!
Sobergs d'odi i desig, som, però, els teus esclaus;
accepta avui l'ofrena, que ja farem les paus
quan la Mort ens desclogui les parpelles
davant l'inquietant secret de les estrelles,
i el retrobem tot nu, i ens posi fit a fit
l'inconcebible vol d'un estimar infinit.

(Del llibre Cançons de setembre, 1936)

* * *

II

Ara que és buida la ciutat
del nodriment que ens oferia,
i el percaçar de cada dia
va pels carrers canalitzat;

ara que inútil és l'esclat
del monument que ens abellia,
i l'asfaltada, estèril via
que a la llavor s'ha refusat;

dintre el gelat lluir del marbre,
l'al·lucinat esguard veu l'arbre
fora d'abast, vinclat de fruit;

i al llavi el foll desig s'eriça
dins la ciutat, mala nodrissa
que ens ferma al braç vora el pit buid.

(Del llibre Poema de la fam, 1952)

* * *

Mai els meus pares no van donar bel·ligerància a les meves vel·leïtats literàries; els primers versos que vaig intentar fer, a set anys, varen ser presos, -al menys de cara a mi- com una de tantes rauxes de nena difícil i extremosa. No sé què deurien pensar-ne o parlar-ne entre ells, però des d'aquell dia vaig fer la meva vida de provatures sense que hi intervingués per a res la curiositat, l'interès o la complaença del pare ni de la mare; semblava talment que ignoressin les meves llibretes, el tràfec de versos amb les amigues, els àlbums que aleshores era moda fer-hi posa poesies autògrafes, i altres fantasies de criatura. L'any 1905 van tenir lloc, a casa de l'editor Massó i Torrents, uns Jocs Florals infantils, organitzats segurament per la cunyada de Massó, Palmira Ventós que escrivia i publicava sota el pseudònim "Felip Palma" i era amiga de Maria Oller. Aquesta, prèvia consulta amb la meva mare, em va convidar a tirar-hi; em va explicar què era un lema i jo vaig fer-ho tal com ella m'ho va ensenyar i amb ella vaig anar a la festa; però no recordo que aquest fet fos gaire comentat a casa on se'n va parlar només com d'una festa d'infants; ni que els meus premis procuressin cap mena de satisfacció. En aquella època i des de molt abans, jo veia dificultades les meves possibilitats d'escriure i fins de llegir; la vida que teníem organitzada les nenes, estudis i jocs, no em deixaven temps lliure, i això no era casualitat sinó tot un programa. Havia d'enginyar-me per a trobar el paper i llapis que necessitava. "Molt més tard vaig saber que el meu pare explicava la seva opinió sobre aquest sistema dient: "Si és cosa de debò, ja sortirà a pesar de tot") En això, com en tot, se'ns allunyava del que no era normal u que pogués fomentar en nosaltres la més petita vanitat. Va ser només quan jo tenia quinze anys que, sia per indicació de la meva mare, sia per l'impuls generós de Núria, el meu pare es trobà versos meus a les mans. L'endemà vaig ser cridada al seu despatx on vaig entrar amb una gran temença pel molt respecte que em feia el pare. Amb una gran bondat, va senyalar-me els defectes, em donà alguns consells aclaridors i des d'aquell dia vaig ser jo qui, de tant en tant,, trucava a la seva porta per a sotmetre-li les meves poesies. Ell estava escrivint i jo seia al braç esquerre de la seva poltrona; mai no em va corregir un sol mot i tampoc va fer-me cap elogi; una sola vegada va dir-me: "Tens orella". M'explicava el perquè de les falles i m'ho tornava per a que ho esmenés.

(Dins el llibre Vida i obra de Francesc Matheu, 1971)