IX La mort d'un papa no és com la mort d'un rei, no hi ha una reina viuda que el plore i presidesca el dol, no hi ha infants, no hi ha família reial reconeguda, i sobretot no hi ha un príncep hereu, quan es mor un papa hi ha molta por als carrers de Roma, molt poques llàgrimes a la cort, i un gran buit de poder, és com si a la desaparició de cada pontífex s’extingira una dinastia i calgués buscar-ne una de nova amb urgència de dies, o com si la casa regnant fóra derrocada cada pocs anys per la mort i el mateix dia els parents i seguidors de l’antiga casa i dinastia foren expulsats del poder i del palau i pogueren ser perseguits pels carrers sense pena, aquesta és l’única alegria dels romans entre un pontificat i un altre, perseguir la família i el partit del difunt, saquejar-ne les cases, perquè saben que ningú no els ha de defensar, i perquè no hi ha poder públic ni autoritat del sobirà, i el pròxim serà molt probablement enemic de l’anterior. Cap regne de cristians no podria suportar un trànsit com aquest, cada cinc anys o deu o quinze, sense quedar destruït fins a l'arrel dels seus propis fonaments, però els sobirans de Roma fa segles i segles que ho suportem, deu ser que el nostre fonament és la roca de Pere, altrament no s'entén que no estiguem ja fa molt de temps colgats entre les runes d'aquest sistema impossible, perquè les repúbliques potser no necessiten dinasties, i encara ni això és del tot cert, mireu si no els Mèdici de Florència, però les monarquies sí, i l'església de Crist mai no podrà ser republicana, sempre tindrà un sobirà, i sempre sense descendència legal, no està en les meues mans trobar l'eixida d’aquesta aporia, més difícil que les dels sofistes de la Jònia, ni la trobarà ningú, però el remei no és que el pontífex romà deixe de ser monarca dels seus estats, perquè si no és rei haurà de ser súbdit, si no és ell mateix príncep sobirà serà vassall i servidor, això els ha passat durant mil anys als patriarques d'Orient, que han estat només ombres i acòlits dels emperadors de Constantinoble, però als bisbes de Roma no ens ho permet la nostra primacia i dignitat, podem dir-nos servents dels servents de Déu, però no de cap altre senyor. El preu que per això paga la ciutat i la cúria és que quan es mor un papa desapareix també l'única font d’autoritat, el cardenal degà només val per rebre ambaixadors amb paraules sense pes, ho sé molt bé perquè ho he fet jo mateix, i el cardenal camarlenc a penes si pot custodiar el tresor i les claus, quan el sagrat col·legi no actua unit i amb energia, cosa que poc sovint passa, l'únic amo de Roma és el desordre, la guàrdia es tanca prudentment al castell i durant uns dies els carrers coneixen què és la famosa llibertat, campa qui pot, els morts ni es compten ni els saqueigs tampoc i si calen foc al palau d'un cardenal és motiu de molta festa, i mentrestant la cúria es paralitza i s'omple de rumors, què passarà en el pròxim conclave?, qui serà el nou dispensador de càrrecs i d'honors, quins premis cal esperar i quines venjances? Entre la mort d'Innocenci VIII i la meua elecció l'interregne va ser molt curt, tan sols nou dies de dol i quatre de conclave, però massa llarg per als més de dos-cents vint morts de mà violenta que en tan pocs dies van caure en la pols dels carrers o en les aigües del Tíber, aquests morts sí que els vaig fer comptar, mentre els Orsini per un costat i els Colonna per l'altre amenaçaven a les portes de Roma, per compte de Ferran de Nàpols però també per compte propi a fi de recordar a tothom que una elecció papal no es fa sense l'acord dels barons, però aquell conclave no va resultar com volien els senyors romans i els Aragó de Nàpols, va resultar com havia previst Roderic Borja, i això és una cosa que no hem oblidat mai, ni ells ni jo, no he oblidat tampoc de quina manera va impedir Giuliano della Rovere que el papa Innocenci moribund em lliurara el comandament del castell de Sant'Angelo, que em corresponia com a cardenal degà i que és la garantia i la clau de la ciutat, vam discutir amb violència als peus del llit del malalt, i jo no sé quines paraules vaig dir, però sí les que va dir Della Rovere, em va acusar a crits de ser enemic d'Itàlia i de l'església, de ser jueu i estranger, i quan em cridà marrano catalano el papa que es moria va obrir els ulls i va dir que no, que no em lliuraren les claus del castell. I llavors començà la llarga batalla final per la corona, la que jo no podia perdre, i si és cert que no totes les armes que hi vaig fer servir eren netes, he de dir que no eren més brutes que les dels meus enemics, almenys jo no vaig inflamar en favor meu la fantasia del poble com el cardenal Giuliano, que una d'aquelles nits va fer encendre i apagar alimares misterioses al terrat del seu palau, a manera de senyals de foc baixats del cel, ni com els partidaris del rei de Nàpols que feien creure que l'endemà de la mort d'Innocenci VIII el sol havia eixit triple per l'orient volent dir que la tiara de les tres corones havia d’eixir de la voluntat d'algú que ja portava corona de rei, ni tenia un crèdit de tres-cents mil ducats en banca com tenia Della Rovere, cent mil de Gènova i dos-cents mil de Nàpols, ell combinava més bé que ningú les cartes italianes i si llavors no guanyà la partida no va ser per falta de diners per jugar. Ja sé que molts m'acusen que aquella va ser una elecció comprada, però això és donar explicacions massa simples a coses molt complicades, i en tot cas, si jo la vaig pagar amb tots els meus béns acumulats i beneficis, els altres l'haurien pagada amb moneda comptant, i sempre haurà estat transacció més honesta comprar la tiara amb els propis recursos que comprar-la amb el crèdit dels bancs, no va ser aquest, però, el secret del conclave, no era qüestió de qui posava en el joc més bosses de ducats o més promeses de bisbats i de rendes, el secret és que ells jugaven l'eterna partida italiana del nord contra el sud, de Nàpols contra Milà amb Roma com a penyora, i jo jugava únicament per mi mateix. Les aliances dels italians són més incomprensibles i canviants que el desig d'un xiquet o el capritx d’una cortesana, no hi ha pacte que dure entre les famílies o entre els estats i qui avui et vol destruir demà serà, si convé, el teu amic més útil, amb això vaig comptar llavors i he comptat sempre, perquè aquesta és una terra, com la meua, d’amors i odis mudables, de voluntats poc fermes i d’escassa constància en el propòsit, al meu oncle el van fer papa els cardenals italians perquè necessitaven un descans en l’enfrontament de bàndols i partits, i perquè creien que amb un vellet dèbil i estranger podrien jugar al seu gust, a mi m'han elegit perquè he estat jo qui ha sabut jugar amb ells, potser, després de tants anys de mirar i d'aprendre, sóc jo mateix més italià que tots ells, sóc mestre d'italians.

(Borja papa, 1996)