(MONTSERRAT, VENTURA i TARTAN.)

TARTAN: Oh. Bwana escanyolit i Mensahib carregada d'orgues venir a selva a fer porqueries... Vostès! Conducta! Selva no ser casa de barrets!

MONTSERRAT: Oh, quin moc! Vostè no m'ha mirat bé, jove. 

TARTAN: Ni ganes. Ser molt seca, Mensahib. Esgrogueïda.

MONTSERRAT: La vida urbana crea aquest tipus de dona, ignorant. 

TARTAN: Dona urbana, nyap de dona!

VENTURA: Que bescanten els seus encisos, Montserrat?

MONTSERRAT: De quin pa fer rossegons, vostè?

TARTAN: Pa de pessic. 

(La pessiga. MONTSERRAT li clava una plantofada i, tot seguit, dues més.)

MONTSERRAT: En nom del meu honor! En nom de l'honor del meu marit! En nom de la societat que... (TARTAN li pega un cop de puny tan fort, que VENTURA l'ha de recollir.)

TARTAN: Tartan, mascle. 

MONTSERRAT: Oh! Què tenia aquesta bufa que m'ha fet veure una sense fi de paradisos colorívols? 

TARTAN: Mensahib Montserrat necessitar corretja.

MONTSERRAT; Ai, dèria que em puja i em baixa pel cos, com l'ascensor de can Jorba un dia de rebaixes! Ai, somnis pertorbadors que em tornen engegats a cent per hora!

VENTURA: Això és vici, senyora Lluch. Pari compte. 

MONTSERRAT: No he d'estar encisada, oi? Què faig? M'enciso? Escalo pinacles d'esgarrifança mai coneguts fins ara? Nenes fadrines: què faríeu?

VENTURA: Si amb mi s'ha ofès, amb aquest salvatge s'ha d'ofendre el doble. I si no, no jugo. 

TARTAN: Mensahib Montserrat tenir raó. (Abraçant-la.) Ella sentir dintre seu "la llamada de la selva".

VENTURA: Als meus temps, d'això se'n deia d'una altra manera.

MONTSERRAT: El nom no fa la cosa.

VENTURA: I tant si fa. Perquè vostè es perd, Montserrat, es perd. I tot per culpa d'aquest caníbal...

TARTAN: Bwana escanyolit no faltar Tartan, eh!

VENTURA: Ta mare!

TARTAN: Mare, no esmentar-me-la! (Cop de puny a VENTURA.) Mare de Tartan reivindicadeta. Tartan no explicar secret de bwana Tomeu i espatllar-los safari.

(Dins de Tartan dels micos contra l'estreta de l'Ensanxe, 1974) 

* * *

MONTSERRAT: Ja ho ha sentit, jove. De batadonga! M'ha tocat venir fins a aquest coi de selva per entendre que tota la meva vida ha estat poblada de substitutius. Sí: pegots. Que si el calaixet, que si Ràdio Eva, que si el diccionari... Germanes del meu segle: ¿quan entendrem que ja n'hi ha prou, de substitutius, que Barcelona només serà bona si la batadonga sona? Ai, esclato nou anys després de la nit que hauria d'haver esclatat, però ara el faré gros, el pet! Pobre de mi, pobre "vestidita de tul", pobrissona "palomita torcaz"... Jo, sí, la donzelleta delicadívola d'aquella nit fatal! Ai, l'esperançada! Ai, la pura per arreu! Acabadeta de sortir de les "madres", jo conreava somnis sense fi ni aturador. Seré rosella de la prada; ell, mon galant, serà gentil borinot que, tot ensumant-me la corol·la, m'hi dipositarà dolcívol, l pol·len que engendrarà floretes noves. Ai, d'aquesta imatge de jovenesa en sortí el pseudònim amb el qual vaig anar explicar a la senyora Rovell tots els ets i els uts del meu prometatge. Flor que fecunda, sí, perquè era això que jo esperava ésser, alliçonada per la mamà, les "madres" i el "padre" Fernandu... Veus exemplars que em deien que, per al meu marit, jo havia d'ésser, abans que res, un camp on ell hauria de llaurar. I si, a sobre, jo en treia algun plaer, doncs ganga. Ai, però; heus aquí que arribà el moment en què la idea d'aquesta possibilitat s'emparà de mí amb una força que no gosava comunicar a mon dolç promès, delicat i tendre com els cavallers d'antany. Així era ell, i així l'estimava: un Romeu pur immaculat, tancat sempre entre els seus llibres... no se'n sortia per dir-me: "Poncellina, patufeta del meu cor"... Però, insisteixo: el fet de saber que existia una remota possibilitat de gust, em féu pecar sovint. I, penedida de correspondre a les delicadeses d'en Tomeu amb un punt de vici, me'n confessí.

VENTURA: I... ¿la renyaren?

MONTSERRAT: Em recordaren que, a les calderes d'en Pere Botero, sempre hi ha lloc per a aquelles mullers que confonen el matrimoni amb el desig. 

TARTAN: Tartan no entendre res.

MONTSERRAT: Perquè Tartan ser un pagà repel·lent, un ateu. Jo, no. Jo covava principis acreditats. I la reconeixença de les meves picardies, em féu plorar. Dels meus somnis fadrins me n'acabà de desenganyar una amiga molt "pizpireta", que anava a la Universitat i es feia amb Maria Aurèlia Capmany. Ja està tot dit. Una bohèmia. El Tomeu ja pujava a casa, la mamà ja ens brodava els noms als llençols i, a l'Ateneu, ja en començaven a fer broma i tot... "Apa, Tomeu, que aviat t'encetaran..." I en aquelles dates idíl·liques dels preparatius, vingué la disbauxada de la Cristina Riudepedrers, i m'assabentà de quatre "quisicosas" que m'esglaiaren. Ai, com m'esgarrifí! Gust, dieu? I ca! Un carnisseria, un xàfec de sang, podia ser allò. I què era bruta, la Cristina, de saber-ho. Vés que li ensenyaven, a la Universitat! M'indigní. Veritat, no ho podia ésser. Desonfiadívola, li ho retraguí. Se'n rifà, i em digué si jo era la Shirley Temple o què. Orgullosívola, li contestí: sí, roja, més que roja, vull ésser Shirley Temple i, si mai tinc la desgràcia de fer-me gran, que sigui la senyora Míniver. Ai, formosa il·lusió! Ésser sempre nena, candorosa, amb tirabuixonets dauradívols i xauca ficada en el més pregon de la "xaveta".

(Dins de Tartan dels micos contra l'estreta de l'Ensanxe, 1974)