Autors i Autores

Vicent Penya

Vicent Penya amb Lluís Alpera en les tertúlies "Les Nits Màgiques del Django's", 26 d'octubre de 1994. Foto: ©Vicent Salvador.
Trobada Galeusca a Sueca el 8 de novembre de 2008. D'esquerra a dreta: Manel Alonso, Josep Ballester, Manuel Baixauli, Toni Cucarella, Vicenç Llorca i Vicent Penya
Vicent Penya amb Jaume Pérez Montaner i Isabel Robles en el lliurament dels Premis Samaruc, 28 de maig de 2010. Foto: ©Elionor López.
L'autor, juny 2010. Foto: @Pilar Santos.

Biografia

Vicent Penya naix a Rafelbunyol (l'Horta de València) el 1961. Els estudis primaris els va fer al seu poble nadiu, on prompte se li desvetllen fortes inquietuds per les arts (pintura, dibuix i, sobretot, literatura). Als dotze anys guanya un certamen estatal de pintura, edat en què comença a llegir Tolstoi, Dostoievski i Cervantes i, més tard, Kafka, Lorca i Sartre. La passió per les lletres el condueix, en uns anys en què la llengua catalana era prohibida en els àmbits públics, a aprendre-la de manera autodidacta i, de retruc, a prendre consciència lingüística i nacional. Cursarà el batxillerat a l'institut Benlliure de València, àmbit en què inicia les primeres provatures literàries i on descobreix autors com Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Joan Francesc Mira, que deixaran una intensa empremta en la seua obra i en el seu pensament. L'any 1985 acabarà la carrera d'enginyeria tècnica industrial a la Universitat Politècnica de València.

Com a conseqüència dels seus primers assaigs en prosa, guanya el Premi de Narrativa Vila de Puçol l'any 1986, al qual seguiran altres guardons, tant de narrativa com de poesia. El 1987 funda l'Agrupació Cultural Vianants, entitat que, en anys posteriors, s'encarregarà de l'edició de diversos projectes literaris i periodístics. El 1988 exerceix la docència com a professor de tecnologia en formació professional i des de 1990 fins a hores d'ara treballa com a tècnic lingüístic en l'administració.

El 1991, juntament amb Manel Alonso i Jordi Pou, funda la revista de literatura L'Aljamia, a partir de la qual sorgiran successivament les separates de poesia Quaderns de Rafalell i la col·lecció Llibres de L'Aljamia, que donaran a conèixer durant la dècada dels noranta les noves generacions d'escriptors del País Valencià i de la resta dels Països Catalans. Aquesta publicació rebrà el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a la Difusió de la Literatura l'any 2003. És també a partir de 1991 que, amb el patrocini de Rafael Serena, col·labora amb Manel Alonso en l'organització de les tertúlies literàries Les Nits Màgiques del Django's i en el premi de poesia del mateix nom.

Al mateix temps participa en diverses antologies i projectes literaris col·lectius, com ara: Envit (1991), Lletrasex (1994), Les hores del gaudi (1995), Històries a la llum del cresol (1998), Versos per a Marc (1999), Solcs de paraules (2000), Elogi de la constància (2000), Vint anys de poesia a la Universitat (2001) i El paisatge seductor (2001), entre d'altres. Des d'aleshores enceta una ininterrompuda tasca com a col·laborador de la premsa escrita: El Temps, Saó, Levante, El Punt, La Roda del Temps, Lletres Valencianes...

Al costat de Mercè Claramunt, Agustí Peiró, Albert Calls, Manel Alonso, Hermini Pérez i Joan S. Sorribes funda el 1995 el col·lectiu Alba M., nom amb el qual sortirà a la llum la novel·la Jo també la vaig conèixer. Al final de 1995 apareix publicada la seua primera obra, la novel·la Helena, i l'any següent el primer recull de narrativa, Els somnis possibles, i una plaquette de poesia, Retorn de res.

El 1997 guanya la primera edició del Premi de Poesia Agustí Bartra Ciutat de Terrassa amb el recull Desig de terra, publicat mesos després per Edicions 62. El crític literari Antoni Gómez ha dit d'aquest llibre que és "un poemari magnífic, extraordinari, si més no a l'altura dels millors que es van publicar aquell any [...], poc valorat malgrat el premi que va guanyar". Tanmateix, a partir d'aquest moment és reconeguda la seua faceta poètica per la crítica especialitzada i pel públic lector, mitjançant la qual recollirà uns altres premis com el Vila de Nules (1998), el Josep Maria Ribelles (2005), l'Ibn Hazm (2008) i el Roís de Corella (2011).

També és coneguda la seua incursió en la literatura infantil i juvenil, amb obres com Mireieta busca les notes (1998), El Xicot de la Taca i Sac de Panxa (2006) i L'última victòria de Tirant lo Blanc (2008).

Exerceix de director de diverses col·leccions literàries i de traductor d'alguns llibres, alhora que participa en els consells de redacció i en l'assessorament lingüístic de diversos mitjans (El Periòdic de l'Horta, Abalorio, El Nou Conte del Diumenge, Àmbit...) i d'algunes col·leccions d'editorials com ara Germania, Set i Mig i Brosquil. A partir de 1999 dirigeix la col·lecció Llibres de L'Aljamia i el 2006 es fa càrrec de la coordinació de la revista Marxa Popular Fallera i de l'organització de la Nit de les Lletres Catalanes del club A la Nostra Marxa.