Autors i Autores

Joan Roís de Corella
1436-1497

Biografia

Joan Roís de Corella neix el 28 de setembre de l'any 1435 a Gandia. És el fill major d'un cavaller anomenat Ausiàs Roís de Corella, emparentat de lluny amb el comte de Cocentaina, i d'Aldonça. El matrimoni tingué quatre fills: Joan, Manuel, que es feu frare, Lluís i Dalfina.

L'autor, que comença a escriure, pel que sembla, als voltants dels 25 anys, cap al 1460, creix en un ambient intel·lectualment molt actiu. El 1453 és examinador de notaris, el 1453-54 jurat de València i entre el 1456 i el 1462 conseller de la seva ciutat. D'altra banda promou l'edició impresa d'obres anteriors mai passades encara per la impremta, com ara el Regiment de la cosa pública de Francesc Eiximenis. En definitiva, com demostra el seu text "Parlament o col·lació que s'esdevenc en casa de Berenguer Mercader", l'autor es mou en els cercles aristocràtics i cultes de la societat que el veu créixer.

Roís de Corella trenca la rígida distribució social segons la qual havia de dedicar-se a la milícia o a la diplomàcia i cap a la maduresa ingressa en l'estament eclesiàstic. Per una sèrie de documents notarials i testamentaris, datats entre 1468 i 1471, sabem que almenys als 35 anys, Joan Roís de Corella ja era mestre en teologia: "el reverend e magnífic Mossèn Joan de Corella, cavaller e mestre en sancta Teologia". La qual cosa, tal com remarca Martí de Riquer no volia dir qua ja fos sacerdot, car sembla que la intitulació de reverend i de mestre en teologia no suposaven haver estat ordenat in sacris. Des de l'any 1473 fins a la seva mort 24 anys més tard estigué casat amb Isabel Martines de Vera, amb qui té dos fills, Joan i Estefania, que acaben rebent el seu testament a través de la germana Dalfina.

Ja entre 1453 i 1456 existeix un debat epistolar amb el príncep Carles de Viana que l'acredita com a gran orador i escriptor. Aquests textos, per exemple, que bé podrien servir de poètica corelliana, en certa manera, formen part del que seria la seva primera etapa creativa, quan Joan Roís de Corella escriu obres de caire mitològic, amb gran influència de les Metamorfosis i les Heroides ovidianes. Aquesta etapa es podria tancar amb la redacció de la cèlebre Tragèdia de Caldesa, peça coneguda i celebrada per diversos crítics i escriptors. Menéndez Pidal es referia a ella com a "microscópica novelista en prosa y verso" i Espriu, per exemple, a l'entrevista que li feren l'any 1976 al programa A fondo, en citava algun vers elogiant-ne l'estil i la força. Les relacions que Roís té amb les dones, en certa manera, determinen, pel que sembla, la seva creació literària, de manera que la tal Caldesa té també alguns poemes dedicats. A banda de les mantingudes amb Caldesa, dama no identificada però que degué ser un amor de jovenesa, Joan Roís de Corella dedica escrits a Iolant Durleda.

La segona etapa de la seva creació literària es veu concentrada en el decurs dels anys 1458-1459 i 1462-1465, si hem d'atendre a les dades biogràfiques recopilades fins ara. Joan Roís de Corella, amb una prosa cada vegada més madura, escriu obres declaradament morals i amb referències directes al context temporal i espacial de producció, com explica Josep Lluís Martos al seu llibre Les proses mitològiques de Jan Roís de Corella. Entre 1463 i 1474 l'obra queda en un segon pla, i es dedica a la seva formació teològica, així com a la traducció del Psalteri i de l'obra de Ludolf de Saxònia Vita Christi, la vida de Jesucrist, apareguda en diferents edicions, algunes d'elles pòstumament.

La seva obra –escrita en vers i en prosa i de temàtica tant religiosa com profana– és molt divulgada per la València d'aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc –allò que Albert Hauff anomena "la connexió corelliana"–, ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres. Corella també fou un innovador en el camp estricte de la poesia. Tot i seguir la tradició ausiasmarquiana del decasíl·lab, l'acosta, amb el canvi accentual de la quarta a la sisena o bé, a la quarta i vuitena síl·labes, cap a la nova musicalitat de la lírica italiana. Conrea també el virolai i se serveix de forma esparsa del vers d'art major de tradició castellana. Malgrat aquests trets prou definidors, per Corella no existia una diferència absoluta de gèneres. Sovint, en les proses curtes hi aplica determinades tècniques de la poesia lírica, bo i intercalant-hi, a més a més reeixits de la seva producció. En total, Roís de Corella és autor de 18 poemes –3 religiosos i 15 profans– i de 19 composicions narratives breus –9 proses mitològiques, 5 proses diverses i 5 religioses, de les quals 3 hagiogràfiques.

L'obra de Roís de Corella no aconsegueix la fama i el prestigi d'altres autors valencians del segle XV perquè escriu per a l'aristocràcia que comença ja a donar l'esquena al català i es decanta pel prestigi de la literatura castellana, sobretot, a partir de la guerra de les Germanies (1520-1522). De fet, fins al segle XX, l'obra de Corella no obté el valor crític que més s'ajusta al valor real de la seva obra. Antoni Rubió i Lluch o Rubió i Balaguer es fixen en l'ampul·lositat de la seva prosa i fins i tot Joan Fuster es centra, com destaca Jordi Carbonell, en aspectes referents a la seva –suposada– biografia real com a element, per bé que fa un estudi acurat i elogiós del seu estil. La qüestió és, si més no, ara per ara, una vegada que s'ha editat ja de manera crítica, en més d'una ocasió, l'obra de l'escriptor valencià, podem valorar-ne l'impacte adequadament.

Mor als seixanta-dos anys d'edat el dia 6 d'octubre del 1497 a València. Amb una personalitat i un sistema de referències complexos, una vida activa en la societat valenciana del segle XV, una vida sentimental agitada o en qualsevol cas capaç de crear ficcions sentimentals de gran interès literari, mestre en teologia, predicador i traductor minuciós, els darrers anys de la seva vida, Joan Roís de Corella constitueix un dels escriptors importants des del punt de vista de la història de la literatura catalana i sens dubte un dels intel·lectuals cabdals de la Catalunya del segle XV, en una societat en transició entre l'edat mitjana i l'humanisme renaixentista.