ELS DEFECTES DE LA DEMOCRÀCIA

El règim polític perfecte no sols està per trobar, sinó que no es trobarà mai. Per això és fàcil la crítica negativa de qualsevol dels règims coneguts. El règim democràtic no és una excepció en la regla. I aquells demòcrates idíl·lics que han presentat la democràcia com una fórmula segura per a la felicitat dels homes i dels pobles li han fet tant de mal com els seus enemics irreconciliables.

Els defectes teòrics de la democràcia apareixen multiplicats quan es passa a la pràctica. Però els defectes pràctics li vénen, principalment, d'una aplicació incompleta o fraudulosa dels seus principis. Podríem dir que un mal de la democràcia és que, en molts casos, no és ben bé democràcia. És injust, tanmateix, que fem responsable un principi de les falsificacions que hom en fabrica. Davant les falsificacions de la democràcia no hem de condemnar-la ni proscriure-la. N'hi ha prou d'exigir la democràcia veritable. La gran majoria dels defectes fonamentals que hom retreu al règim democràtic són susceptibles de curació per un tractament de més democràcia. Hi ha molta part de veritat en aquella famosa màxima que diu que els mals de la llibertat amb la llibertat es curen. La mateixa cosa pot dir-se de la democràcia. Voler fer pagar a la democràcia els mals que es deriven de la seva adulteració és una paradoxa inadmissible. Amb tot i això, veiem utilitzada aquesta paradoxa a cada punt.

Les nafres del món d'avui no són pas degudes a cap acció nociva de la democràcia, sinó a la supervivència dels instints primaris de l'home i de les multituds per damunt dels progressos d'ordre intel·lectual, moral i material que l'home ha realitzat. Ni la llibertat ni la democràcia tenen la virtut de convertir un home en un àngel. L'error dels demòcrates idíl·lics i dels àcrates filosòfics –l'acràcia és la democràcia portada al límit extrem– és el creure en la bondat natural de l'home i en la seva perversió per efecte de l'opressió autoritària. Aquesta opressió pot empitjorar els homes i els pobles, com la història vella i nova ens ensenya. Però no n'hi ha prou de suprimir les opressions per establir el paradís damunt la terra. Si l'home fos bo per naturalesa, hauria començat per no establir els règims opressors.

La democràcia és un instrument, no pas de perfecció, sinó de perfeccionament. No posa al descobert i en acció la bondat general, perquè aquesta no existeix. Però ajuda les forces nobles de l'ànima humana en les lluites contra les forces baixes que la burxen i l'empenyen. Aquestes forces nobles no aconsegueixen una victòria completa i definitiva. Però quan afluixen llur esforç continu, o quan són submergides per l'assalt de les passions orbes, es produeixen els naufragis individuals –crim i vilesa– i els naufragis col·lectius –barbàrie i tirania."

(Defensa de la democràcia. Barcelona: Edicions 62, 2010, p. 43-47)

* * *

La imaginació de la gent, a Espanya i a Catalunya, veu encara els segadors revoltats empunyant les falçs homicides i tallant caps de castellans pels carrers i les cases de Barcelona. Per això molts consideren nefanda la cançó d'«Els Segadors», que Robert Castrovido anomenà, anys enrere, «canción de crimen». L'únic crim de la cançó consisteix a no dir ni una paraula de veritat; el valor històric de la lletra de la cançó, exhumada per Milà i Fontanals en el seu Romancerillo catalán, està a l'alçada del relat de Mel·lo. Tal com ha arribat fins a nosaltres, aquella lletra d'«Els Segadors» és un teixit de falsedats i àdhuc de disbarats materials. Les estrofes de la cançó equivoquen els noms i els càrrecs, inventen fets, barregen confusament esdeveniments del 22 de maig (dia en què foren trets de la presó el diputat militar Francesc de Tamarit i dos jurats del Consell de Cent de Barcelona) amb els del 7 de juny, diada del Corpus. El nom del cavaller Antoni de Fluvià, assassinat bàrbarament pels soldats dels tercios a Palautordera (primer de febrer del 1640), es converteix en un Lluís de Furrià. I la cançó diu que els amotinats mataren, no solament els jutges de la Reial Audiència (només en mataren un, el doctor Berart), sinó els diputats. ¡Els diputats del General de Catalunya, que eren els ídols del poble, els principals sostenidors de la causa de la pàtria, al capdavant dels quals hi havia Pau Claris! [...]

I cal dir que les falçs, les terribles falçs dels segadors catalans, tan cantades pels uns i tan bescantades pels altres, no feren cap paper en aquelles jornades històriques. Els instruments homicides foren en primer terme les armes de foc —pedrenyals i pistoles— i en segon terme els punyals i dagues. La gran majoria dels segadors no empunyaven les corbes fulles que tallen les messes, sinó els pedrenyals, que eren una espècie d'arcabussos curts.

Les falçs del Corpus de Sang són un símbol llegendari. I no res més. Tan simbòliques com aquelles falçs, són les estrofes d'«Els Segadors», cançó que és generalment cantada temps ha amb una lletra nova i actual.

Ningú no pot saber allò que l'esdevenidor reserva a Catalunya. Però el poble català, en l'esforç per assolir les seves reivindicacions autonòmiques i nacionals, no desitja de cap manera les topades violentes i cruentes. No vol sang en les falçs. Les alça sota el sol com un símbol de llibertat, perquè l'ideal de la pàtria guspiregi en aquestes fulles d'acer que són eines de treball i no pas armes de guerra.

(El Corpus de Sang (estudi històric). Barcelona: Barcino, 1932, p. 52-55)