QUADRILÀTER DE LES ESTACIONS

Matí de primavera
Obro la porta.
Pel veïnatge
les flors no veig,
però me'n porta
'olor i la imatge,
el fresc oreig.

Tarda d'estiu
Núvol quiet que et complaus en la calda,
quin àngel dolç se t'adorm a la falda?

Sentit de la tardor
L'estiu caduc ens portaria
la mort de la natura;
després del guany de les collites,
la terra fóra nua.
Ve la tardor tempestuosa
i l'amenaça atura;
salva les rels, les llavors colga
i fa morir les fulles.

Nit d'hivern
Del cel davalla
amb la celístia
un soroll lleu.
Són les estrelles
que parpallegen
guaitant la neu.

(La collita tardana. Mèxic, D. F.: Catalònia, 1947, p. 53-54)

* * *

L'ESPERANÇA

I
Tingueu sempre esperances,
ens diu la veu del cor.
Deixeu les esperances,
ens diu el desconhort.

Vital és l'esperança,
un gran poeta ha dit.
Fatal és l'esperança,
un altre ha contradit.

Embull d'aquesta idea,
equívoc d'aquest mot:
què és, doncs, l'esperança?
És el no-res o el tot?

¿És tímida donzella,
o bruixa de l'engany?
¿És una flor d'un dia,
o rosa de tot l'any?

Si l'esperança és boira,
engany o fingiment,
més val que se l'emportin
les ràfegues del vent.

Si l'esperança és clara
i ve d'amor i seny,
acreix la força interna
i l'esperit empeny.

Desig sense esperança,
és el turment més fort.
Aquell que res no espera,
en vida és ja un mort.

¿No sents, ànima meva,
repic de cascavells?
Ací tens l'Esperança,
ja entra pel cancell.

(La collita tardana. Mèxic, D. F.: Catalònia, 1947, p. 168-169)