Josep Maria de Sagarra és un gran clàssic, però a més, un gran clàssic viu. La majoria dels nostres clàssics no són malauradament vius. L'obra va agafant una pàtina que la perjudica, ben al revés del que succeeix a les arts plàstiques; en efecte, la pàtina literària és encarcarada, put a resclosit i arrossega un pes mort que sovint provoca una digestió més aviat pesada. Han de passar decennis i tal vegada alguns segles perquè prengui una altra dimensió qualitativa, gairebé venerable i emocionalment històrica. La mentalitat expectant del lector ha de col·laborar d'una manera decisiva, i és evident que segons tingui a les mans Llull o Verdaguer serà un receptor de caire ben diferent. Per què Sagarra és dels comptats clàssics vius? Tinc la certesa que en el seu cas hi hem de veure una relació estreta, directa, enriquidora, entre l'autor i l'obra.

Sagarra fou un escriptor prolífic, però alhora lliurat de ple a viure tant amb hedonisme com amb una intensitat envejable cada instant de la seva vida. 'Jo quedaré per uns quants versos', m'havia comentat més d'una vegada. Aquesta confessió no s'ha d'interpretar literalment.

De fet volia donar a entendre que, malgrat ser un escriptor polièdric i oceànic, era essencialment un poeta; i un poeta és un creador de llenguatge. Però ell no creava el llenguatge al despatx, al marge del que succeïa al seu entorn, com un solitari alquimista de mots; ell s'aplicava a recollir, a captar i recrear la llengua viva, la parla de la gent més diversa d'aquest país nostre, que ell va estimar tant com el que més. Per això els personatges són de carn i ossos; les tavernes reprodueixen l'atmosfera justa; les cases de putes o els masos bateguen amb la mateixa autenticitat que una cala o que el pis d'una senyora Pona de la Dreta de l'Eixample. No trobarem mai cap imatge literària artificial, de cartró; dominava l'agosarada pràctica de barrejar mons ben diversos per a obtenir unes metàfores d'allò més inesperades, llampants, d'una original exactitud inoblidable.

(Lluís Permanyer: "Un gran clàssic viu", Circulart, abril-juny de 1994)

* * *

Tal com ja han evidenciat diversos estudiosos, en la formació de l'autor de La corona d'espines van tenir un paper essencial els clàssics espanyols i francesos i determinats poetes i dramaturgs romàntics i modernistes catalans –Jacint Verdaguer, Frederic Soler, Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Santiago Rusiñol. Cal afegir a aquesta base una bona formació retòrica tradicional i ben assimilada. I qualitats naturals excel·lentment aprofitades: una memòria extraordinària i una rotunda capacitat verbal. D'altra banda, el contacte amb la natura i el seu coneixement, detallat i profund –Sagarra és autor de l'esplèndid Els ocells amics– i, a més, l'experiència de la vida nocturna barcelonina van proporcionar a l'escriptor motius d'inspiració. Hem de tenir en compte, també, el món familiar aristocràtic en què va néixer i créixer Sagarra i en el qual la història tenia un pes decisiu.

(Miquel M. Gibert: "Josep Maria de Sagarra: un teatre entre el vers i la prosa", dins Josep Maria de Sagarra, home de teatre. 1894-1994. Barcelona: Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1994)

* * *

Sagarra escriu El Cafè de la Marina (1933), on la seva facilitat versificadora i la seva aguda percepció psicològica es vessen sobre uns homes i unes maneres de viure que coneix molt bé. El món pescador del Port de la Selva forneix al poeta un material que aquest traspassa al dramaturg. Dins l'obra sagarriana El Cafè de la Marina no té continuació ni superació.

(Xavier Fàbregas: "Josep M. de Sagarra, possible", dins El teatre o la vida. Barcelona: Galba-Sagitario, 1976)

* * *

Josep Maria de Sagarra és un dels autors més populars i un dels autors menys estudiats de tota la història de la literatura catalana. Per a les noves generacions, la popularitat de què, en vida, va gaudir Sagarra pot resultar inimaginable perquè ara aquesta mena de popularitat està reservada a les estrelles de televisió. Sagarra, però, es guanyava la vida omplint el Romea d'un públic addicte, que anava a veure Sagarra com, en altres latituds, comprava un Simenon o un Mauriac. [...]

Però aquesta imatge d'un Sagarra malbaratador de geni literari i de fortuna –una fortuna que no va tenir mai, potser perquè, com deia el gasiu Pla: 'fuma ros i agafa taxis'– ha estat una de les causes del poc interès que per la seva obra han mostrat les universitats de Barcelona. Les universitats de Barcelona només semblen interessades pels autors contemporanis arnats, marginals o que no escriuen en català, i per això la seva influència sobre la literatura és nul·la per més que siguin deixebles d'aquestes universitats on no es parla de llibres els qui endossen als pobres estudiants de BUP unes obres espesses, difícils i decididament avorrides. [...]

Aristòcrata abocat a una societat vertiginosament canviant, Sagarra sent una atracció indefugible cap a tot allò que es troba a l'altra banda de la frontera dels valors morals i socials que li correspondrien. Aquesta fascinació el porta a reflexionar de forma lúcida i paradoxal, sovint cruel, sobre tot allò que passa al seu costat. I a fer-ho a través d'una llengua on tenen cabuda tots els registres, des dels cultes als més populars.

(Agustí Pons: "Figures, paisatges: Josep M. de Sagarra", Avui, 5 de març de 1994)