Ai, aire d'aquesta nit!
Quina sentida de rosa
hi ha en l'aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït?
Ai, aire d'aquesta nit!
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l'aire d'aquesta nit!
Una estrella!...
Perquè l'escletxa que el cor veu,
i l'absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!
Tu i jo i els altres follament,
direm les coses quotidianes
del nervi i de la dent,
direm el nostre pensament
que vola baix, i que té ganes
de senyoria i nodriment...

(El poema de Nadal. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1931)

* * *

Un gel d'hivern li ha fiblonat l'esquena,
i el Compte Arnau està malalt al llit,
fa bellugar la llengua amb molta pena
i el seu parlar és espès i entenebrit.
Al voltant seu hi ha aquella gent mateixa
que mai l'ha abandonat pel corriol,
cares febroses que el neguit esqueixa,
però no lleven de que es trobi sol.
La barba tremolant damunt la gira,
el Comte Arnau esguarda a la muller,
i li diu poc a poc: -Escolta, Elvira,
el calvari d'avui és el darrer;
em sento que no hi ha plantes metgeres
per treure'm aquest fum de dins el cap.
No em valen cordials ni sangoneres,
que la clau dels remeis ningú la sap.
Però no et pensis que els meus ulls tremolen
ni em tapi la freixura el desconhort; 
sé que les obres que pel llit em volen
són les rata-pinyades de la mort.
Al capdavall fa temps que coneixia
que el cor acaba el buf i la cançó,
no puc fer més si m'ha arribat el dia,
ni al món he de quedar-me per llavor.

(El comte Arnau. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1928)

* * *

"Vinyes verdes vora el mar..."

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

(Cançons de rem i de vela. Barcelona: Altès, 1923)

* * *

"Contemplació i elogi dels ocells"

En el món dels ocells, si apreneu a conèixer-lo i estimar-lo una mica, hi trobareu com hi són representades totes les virtuts i tots els vicis dels homes: ells amb ells tenen llurs lluites i llurs defenses. En la vida familiar dels ocells es troba l'ordre, la bona criança, l'amor dels pares, el respecte dels fills, la bona aplicació i l'estalvi, i un grapat de perles morals, on moltes persones podrien aprendre.

Al costat de les garses entremaliades i els esparvers lladregots, i els gaigs barroers i els ànecs golafres, hi trobeu aquelles mallerengues tan treballadores i tan pacients que fan nius que semblen un miracle. Hi veieu el sacrifici de les femelles i el treball i la polidesa dels mascles ajudant llur parella i refilant-li cançons perquè el patir li sigui una mica dolç. Hi veieu aquella bona fe de les orenetes ensenyant de volar als petits, i treballant i construint aquelles coves de fang amb un esforç extraordinari, no tenint altra paleta que el bec petitet i fi, que sembla que només serveixi per a estirar les ales dels mosquits i esbarriar el polsim de les papallones.

Els ocells són sempre valents i atrevits: no hi ha un sol ocell que tingui la tara de la mandra i la peresa. Tot el que fan sembla que sigui impossible i superior a llurs forces. Les empreses dels ocells, des del punt de vista dels pocs elements amb què compten, són molt més fortes que totes les empreses dels homes. Els ocells fan coses tan meravelloses i tn miraculoses com allò que conta en les rondalles de la vora del foc quan parlen del Joan de l'Ós, i del Jaume valent, i del petitet que va escanyar les filles del gegant.

Quan vegem un ocell pensem que és un fill de Déu, tan necessari com nosaltres mateixos, que ell contribueix a embellir tant la terra, i és una pinzelladeta de color i un so de música que forma part d'aquest quadre tan ben pintat i d'aquesta harmonia tan dolça i tan gran que anomenem la Naturalesa.

(Els ocells amics. Barcelona: Casa de la Caritat-Mancomunitat de Catalunya, 1922, p. 26-27)