Els diaris de la tarda només portaven, referent als successos del dia, la nota oficiosa del Govern centralista. Sobre el succeït a la ciutat hi havia, a la secció de "Noticiari", quatre ratlles que deien, poc més poc menys: "Degut a un fet misteriós, ocorregut aquesta matinada, ha resultat un guàrdia civil mort i un altre ferit de gravetat". I res més. Era impossible, degut als nombrosos i diversos rumors que corrien de tots els ordres, saber actuar d'acord amb les necessitats que el moment exigia. D'orella en orella corrien moltes veus però calia desconfiar d'elles. Algunes eren tan fantàstiques que ratllaven de ple en el ridícul; d'altres eren d'una inversemblança estúpida. Després de tot, però, Francesc Oliva no podia pas fer massa cas d'aquestes dites volanderes per a posar en pràctica un pla determinat, ple d'eficàcia. Sabent tot quant s'esdevenia arreu del país s'hauria pogut fer alguna cosa a Vilaclara que acredités una vegada més el seu tret marcadament revolucionari, però ara, completament a les fosques, què fer amb urgència?

Fracassada la temptativa, a la qual hi estaven compromeses les forces militars i civils, tot havia quedat sense base, sense relació possible amb una altra cosa. La sublevació havia estat el primer pas del complot, però si això no havia sortit a efecte, calia seguir endavant o esperar els aconteixements? Aquesta pregunta, que es feren tots els altres centres de rebel·lió que havien de pronunciar-se aquell mateix dia, deixà tothom inactiu i el Govern central tornà a dominar poc a poc la situació política i pogué estrènyer encara un altre tomb l'argolla que el poble tenia posada al coll en la seva vida de pacient, de màrtir i d'esclau.

N'hi havia que esperaven de l'un moment a l'altre un alçament general a tot el territori. Era cert que junt amb el complot hi havia parlada una vaga general, que paralitzaria la vida del país i ajudaria en gran manera a fer triomfar el moviment que havia de lliurar el poble de l'opressió i del vilipendi; però ara, no se sabia quin camí seguirien els caps de les diverses poblacions on aquelles havien de tenir lloc. Amb una acció conjunta seria fàcil de fer decantar la balança; una acció esporàdica, en canvi, agreujaria la qüestió.

(Fragment de Desembre en l'edició de Barcelona: Balagué, 1934, p. 58-62)

* * *

Hilde em mirà per un moment. Jo seguia de reüll els seus més petits moviments. Ella no reia; tenia, en aquell instant, les dents amagades. Els seus ulls rodons es clavaven en el meu rostre; eren oberts, com si estiguessin posseïts d'una mica de desesperança i esperessin l'auxili miraculós dels meus. Jo, sense fer cap altre gest, vaig mirar-la. Aleshores ella, sense deixar de mostrar aquells ulls oberts i aquella faç gairebé severa i respirant fort, es deixà caure cap a mi. El seu braç tocava fortament el meu, des de dalt de tot fins al colze, que jo tenia descansant damunt la fusta que separava les dues butaques.

Sentia el seu escalf i el seu respirar compassat. Mentrestant no deixava de mirar-me ni un sol moment. Seria per observar com reaccionava jo? No ho sé ni m'interessa poc ni gaire. En aquella circumstància no m'hi vaig pensar gens. Deixava lliure, per uns segons, l'ímpetu de l'instint i li vaig agafar la mà. Els nostres dits s'entrellaçaren i s'estrenyeren amb força. Ella encara em mirava amb aquells ulls oberts i la cara tota expressiva.

Així estiguérem una llarga estona. Després, jo li vaig passar un braç per l'espatlla i vaig descansar-lo en el seu coll. I ella vingué, generosa, cap a mi. Aleshores, no era ja el braç sol que tocava el meu; era el seu cos que cercava resguard en el contacte amb el meu cos, i el seu cap s'inclinà damunt el meu muscle dolçament, refrescant el meu rostre de sensacions inexplicables amb el contacte dels seus cabells sedosos i amables.

Jo, mentrestant, li tocava la barba i el coll i joguinejava amb la seva pell fina i tova. Un moment vaig acariciar els seus cabells i vaig tocar-li els llavis, impulsant-los lleugerament amb els dits com simulant l'acció d'un bes.

Passà una llarga estona. El meu braç baixà cap a agafar-li el seu i, amb ell, la lligava tota en una estreta abraçada. Uns bells instants la meva mà serpentejava per sobre les rodones turgents dels seus pits, amb sorpresa creixent i consagrava inevitablement tota la meva atenció a aquells contactes meravellosos.

Jo no sentia felicitat. Fou després que vaig adonar-me d'ella, però aleshores em tornava a trobar sol. La joia meva, la produïen els records, però mai la vaig sentir, aquella hora, quan estava prop d'ella. M'empenyia, només, un indeturable instint de dominar.

El meu braç baixà més i vaig estrènyer-li la cintura fortament. 

Al nostre entorn tot seguia igual. En el llenç les imatges se succeïen en una correlació estúpida, com si el découpage hagués estat executat per un foll. Ella i jo no ens deixàvem.

(Fragment de Hilde en l'edició de Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2007, p. 124-130)

* * *

28 d'abril

Han arribat les primeres notícies de Lleida. Hi ha hagut molts afusellaments. Les presons estan plenes. Tot el poble va a visitar els detinguts, formant grans cues i expressant d'aquesta única forma possible el seu pensament i la seva solidaritat.

Pobra Lleida! En aquests moments se m'apareixen davant els ulls el Campanar de la Seu Vella i els carrers estrets i tortuosos de la ciutat. Tota la meva infància passada allí, se'm representa ara. Tantes vegades que he corregut per aquells carrers tan familiars, mentre era infant. Coneixia, i conec encara, els carrers i les cases, amb les botigues i tota la gent. Podria dir que és el meu poble. Hi vaig entrar quan tenia cinc anys i en sortia als vint-i-quatre per anar a Barcelona. Els records de Lleida són tants que no tinc força, avui, per a destriar-los.

(Fragment del Diari del primer any d'exili a França. Barcelona: Editorial 7 1/2, 1981, p. 25)