ACTE PRIMER

La sala d'una casa de ric propietari rural. Una taula al mig, cadires, una làmpara, quadres per les parets, una porta al fons i dues laterals. En aixecar-se la cortina, hi haurà en escena el senyor Lluís i la senyora Rosa, asseguts en unes cadires. Al fons, l'entrada de l'escala; a l'esquerra, les habitacions; a la dreta, la cuina i els menjadors. El senyor Lluís portarà sempre un bastó. 

SR. LLUÍS. — Aleshores sí que podia viure descansat; els dies passaven sense pena ni glòria. Jo era jove i el món em somreia... Però avui, com han canviat les coses! Amb els anys han vingut noves quimeres.

SRA. ROSA. — Nosaltres ja hem donat tot el profit, Lluís. Què vols que fem, ara, sinó anar passant
dies?

SR. LLUÍS. — És el que jo voldria. És el que jo he pensat sempre: Anar passant, acabar de fer-nos vells i deixar aquest món quan Déu, Nostre Senyor, ens cridi.

SRA. ROSA. — Sí, Lluís; sí.

SR. LLUÍS. — Déu no ens ha deixat mai de la seva mà. La hisenda que vaig heretar del meu pare, que al cel sia, avui encara és millorada i engrandida.

SRA. ROSA. — I nosaltres no hem oblidat mai la seva mà pietosa. En premi a la nostra bondat, la salut ha estat sempre amb nosaltres i les desgràcies ben lluny del nostre costat.

SR. LLUÍS. — Déu és misericordiós i nosaltres som els seus criats humils. El meu cervell no ha deixat mai el seu mestratge, el meu cor ha trobat sempre en ell el seu guia egregi i la meva mà ha actuat sempre amb la inspiració per ell també ben controlada. Només alguna vegada he hagut d'odiar els meus enemics i he fet caure el meu braç amb força damunt les espatlles d'algun ingrat; però és també una facultat divina el castigar els Judes que no pensen sinó amb l'ombra negra de la traïció.

SRA. ROSA. — Només hem de demanar a ell (gira els ulls enlaire) que no ens abandoni, com no ens ha abandonat fins ara.

SR. LLUÍS. — I que la hisenda que porta el meu nom, segueixi també prosperant amb la mateixa progressió. La salut, per si sola, no fa la felicitat. Cal que, a la vegada, no ens manquin els mitjans per a poder viure amb relatiu benestar.

SRA. ROSA. — I, ara, aquests mitjans no ens manquen, Lluís.

SR. LLUÍS. — Déu sap el que em costen a mi els beneficis que hem tingut en tots aquests anys passats.

SRA. ROSA. — Has estat molt treballador, Lluís.

SR. LLUÍS. — Sí, Rosa, però ara podem tocar els fruits.

SRA. ROSA. — Els nostres fills t'ho agrairan i beneiran la teva memòria.

SR. LLUÍS. — Els meus fills, has dit?

SRA. ROSA. — Sí. Com vols que no venerin el teu record si els ofereixes les teves propietats.

SR. LLUÍS. — No parlis, Rosa, dels meus fills.

SRA. ROSA. — Què dius, ara? No vols que parli dels nostres fills... ?

SR. LLUÍS. — Fa dies que tinc un dubte que em rosega el pit. Els meus fills no són com jo. Tinc el pressentiment que tot ho malbarataran en dos dies i després se'ls mirarà tothom com uns éssers desgraciats...

SRA. ROSA. — Calla, Lluís! Per favor! Ets un home massa fred, tu. Uns fills tan bons que tens...

SR. LLUÍS. — No intentis defensar l'Octavi...

SRA. ROSA. — Pobre Octavi! Tan bo que és! (S'eixuga una llàgrima).

SR. LLUÍS. — Ja ho saps que l'Octavi no es porta bé. Parla massa amb els jornalers; no defensa prou els meus interessos; té massa contemplacions amb els treballadors de la meva terra. Què en farem que sigui bo si no serveix per a portar el pes de la casa?

SRA. ROSA. — Mai no li has confiat cap empresa difícil. Tot has volgut que recaigués sobre teu. Sempre has tingut reserves per l'Octavi.

SR. LLUÍS. — Sí, ho confesso. Però reserves fundades. Pobre de mi que hagués confiat de la seva ajuda!

SRA. ROSA. — Les teves paraules em trenquen el cor...

SR. LLUÍS. — No Rosa; no et cansis (s'aixeca). No em convenceràs.

SRA. ROSA. — Precisament avui que arriba en Tomàs, has anat a retraure aquestes coses (S'aixeca).

SR. LLUÍS. (Marxa pel fons). — No em convenceràs. Ja m'ha vagat prou de conèixer els meus dos fills.

SRA. ROSA. — El domina l'egoisme. No pensa sinó en els interessos. Primer són els diners que la seva família.

ELVIRA. (Entra per l'esquerra). — Senyora Rosa. Tenim feta ja la neteja.

SRA. ROSA. — Hem de mirar que no ens falti res per a fer. Com està l'habitació d'en Tomàs?

ELVIRA. — Ara l'estan acabant la Carme i la Teresa.

OCTAVI. (Entra per la dreta). — Ja ha marxat el pare?

SRA. ROSA. — Sí, Octavi, ja t'ho pots pensar. Ara, que el sol no crema gaire, s'arribarà fins a l'era per a veure com ha anat la batuda.

(Fragment de La pau regna al camp, en l'edició de Lleida: Combat, 1936, p. 7-14)