Josep M. Benet i Jornet recull el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

L'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Josep M. Benet i Jornet, que es va fer públic a mitjan març passat, va tenir lloc ahir en un acte al Palau de la Música Catalana. El dramaturg barceloní va rebre el guardó de mans de Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, remarcant, en paraules pròpies, "el Premi d'Honor no és per a mi, sinó per al teatre català".

En el seu discurs Josep M. Benet i Jornet va reivindicar la qualitat de la producció teatral als Països Catalans, tant l'actual com els clàssics, i va preguntar als assistents per què  només tres dones han rebut aquest guardó al llarg de la seva existència. Per la seva banda la presidenta d'Òmnium Cultural va destacar el paper d'enllaç amb la tradició teatral catalana que va suposar l'obra de Benet i Jornet des de la dècada de 1960 i la connexió amb el públic que ha demostrat sempre la seva obra.

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'atorga Òmnium Cultural des de l'any 1969 a una persona que, per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.

Vegeu en aquest enllaç el discurs de Josep M. Benet i Jornet (11/06/2013) i en aquest enllaç el vídeo de la roda de premsa (18/03/2013).

Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940) és dramaturg i guionista. Es dóna a conèixer amb Una vella, coneguda olor, (1964) obra que havia obtingut el premi Josep M. de Sagarra el 1963, i el 1970 publica conjuntament Fantasia per a un auxiliar administratiu i Cançons perdudes. El seu teatre realista continua amb Berenàveu a les fosques (1972) i Quan la ràdio parlava de Franco (1979) i amb Revolta de bruixes (1977) agafa un to simbòlic. A La desaparició de Wendy, el món de la infantesa i el de la postguerra prenen una dimensió mítica. Ha conreat també el teatre infantil Supertot (1975), Helena a l'illa del baró Zodíac (1975) o El somni de Bagdad (1977), entre d'altres. El 1989 estrena Ai, carai! al Teatre Lliure, i Desig, el 1991, al Centre Dramàtic de la Generalitat. Continua amb obre com E.R., estrenada al Teatre Lliure (1994) i duta al cinema per Ventura Pons (Actrius, 1996); Olors, dirigida per Mario Gas (TNC, 2000); Això, a un fill, no se li fa (Teatreneu, 2002); L'habitació del nen (Teatre Lliure, 2003); Salamandra (TNC, 2005); Dones que ballen (2010) i Com dir-ho? (2013), entre d'altres. A més, és guionista dels primers serials produïts per Televisió de Catalunya (Poble Nou, 1993-94; Rosa, 1995-96; Nissaga de Poder, 1996-98; Laberint d'ombres, 1998-00; Nissaga, l'herència, 1999; El cor de la ciutat, 2000-2009 i Ventdelplà, 2005-2010).

La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals el Premio Nacional de Teatro (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d'Honor (2010) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013).

És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.