Llegim per llegir? Conclusions del 6è congrés de literatura infantil i juvenil

«Llegir per llegir», 6è congrés de literatura infantil i juvenil catalana
30 de novembre i 1 de desembre de 2018 - Centre Cívic Pati Llimona
Text de Teresa Saborit

El lema d'aquest Congrés era «Llegir per llegir», però... Realment és així? Realment llegim «per llegir», per ocupar el temps, per passar l'estona?
Ahir al matí, abans de començar el taller amb joves lectors que havia de donar inici a aquesta trobada, algú va preguntar als nois i noies que s'havien reunit al Pati Llimona: «Esteu contents de ser aquí?» La seva resposta, unànime i sincera, va ser rotunda: «No ho sé».
Quan escrivim per a infants i joves no hem d'oblidar mai que aquests són els nostres lectors: un públic sincer que diu les coses tal com les sent, amb molts menys formalismes que els adults i molta més contundència.
Durant el Congrés s'ha parlat de temes molt variats i amb punts de vista molt interessants. Ha estat molt difícil buscar un eix central al voltant del qual redactar aquest resum i, al mateix temps, aquesta dificultat es tradueix en una de les primeres conclusions d'aquests dos dies: hem parlat de molts temes, hem tractat molts aspectes de la creació literària per infants i joves i ens ha passat el temps volant mentre posàvem en comú les experiències viscudes, tant per part dels ponents com per part del públic assistent a les diverses taules rodones.
Per tal de convertir-ho en un text entenedor, he decidit estructurar la síntesi de tot el que hem compartit al voltant de tres grans preguntes: «Què es llegeix i qui ho decideix?», «Com arriba als lectors?» i «Per què llegim?»

Què es llegeix i qui ho decideix?
Tres taules rodones d'aquest Congrés han intentat donar resposta a aquesta pregunta.
La primera va ser la de «Tendències i fenòmens actuals de la literatura infantil i juvenil catalana», amb en Jordi Martín Lloret, traductor i editor del segell de literatura juvenil Bambú de l'editorial Casals, l'escriptora Care Santos, la llibretera Irene Tortós-Sala, de la Llibreria L'Altell de Banyoles, i l'escriptor i arquitecte Jaume Valor Montero, moderats per l'escriptora Gemma Pasqual.
La seva primera resposta va ser que les tendències les marquen les grans fires internacionals, amb Frankfurt i Bolonya al capdavant. Es va parlar de l'etiqueta de «literatura juvenil» com a invent, ja que un lector a partir de 14 anys és a tots els efectes un lector adult, i de les subhastes que es produeixen en aquestes fires per aconseguir els drets de certs títols, amb editors de tot el món intentant ser el millor postor, i amb les subhastes a cegues com a exemple extrem: manuscrits que es venen amb la garantia de ser futurs best-sellers, però pels quals els editors han de fer la seva millor oferta sense ni tan sols haver-los pogut llegir.
Arran d'aquestes experiències, la Care Santos ens va parlar de l'article que havia escrit l'últim cop que havia anat a la Fira de Frankfurt (a la qual intentarà no tornar): «La vaca a la fira de la llet». Als mercaders només els importa la llet, a qui comprar-la i a quin preu, i en aquests esdeveniments la «vaca», l'escriptor, només és un element accessori que no interessa a ningú i que els mercaders prefereixen tenir el més lluny millor a l'hora de tancar els tractes.
Molts dels fenòmens literaris que hem viscut en els últims temps van néixer en aquestes fires. Com a contraexemple, un de català que ja s'ha convertit en saga: «L'Agus i els monstres», d’en Jaume Copons i la Liliana Fortuny, publicat per Bambú.
Es va parlar de continguts, però també de nous formats: realitat augmentada, propostes transmèdia, gamificació, etcètera. Malgrat que l'aposta general sigui pel llibre en paper, cal tenir en compte que els llibres han d'aprendre a conviure amb aquest nou univers digital, del qual ells seran un planeta més. L'enemic comú, en tots els casos, és la distracció absoluta: el mòbil que provoca que, a vegades, els nens i adolescents puguin estar-se concentrats només tres minuts en una mateixa activitat, però que també fa que els adults quedem per sopar i, en lloc de parlar amb qui tenim davant, li enviem un whatsapp. El món digital que ens amenaça i que al mateix temps es veu com una oportunitat, amb la figura dels booktubers que en altres llengües tenen un paper molt important (joves compartint lectures amb altres joves) i que en llengua catalana es troba a faltar que n'hi hagi més i amb més seguidors.
La Irene Tortós-Sala va compartir amb nosaltres una anècdota de quan ella era petita, de quan es posava malalta i per ella era una festa, perquè així tenia l'oportunitat de quedar-se llegint a la llibreria dels seus pares, i de com llegia els clàssics complets que ara sembla que sigui imprescindible reduir perquè puguin ser llegits pels joves actuals. Potser, com va dir algú del públic al final de la taula, el que cal no oblidar és que els joves saben molt bé què llegeixen: són perfectament conscients quan se'ls intenta donar gat per llebre.
La segona taula rodona que va intentar respondre a la pregunta «Què es llegeix i qui ho decideix?» va ser la de «Com parlem d'allò que no es parla? Tabús en la literatura infantil i juvenil», amb els escriptors Txabi Arnal i Maite Carranza, l'editor José Luis Ponce d'Edicions Bellatera i la mestra Raquel Pueyo, autora del treball de final de grau en educació infantil «Catàleg dels contes oblidats», moderats per l'escriptora Bel Olid.
El primer que va quedar clar en aquesta taula és que no són els nens els qui decideixen no llegir sobre determinats temes, sinó que són els adults els que s'erigeixen en «guardians» de la lectura dels infants i decideixen obviar certs temes en funció dels seus prejudicis.
Hi ha certs temes dels quals no es parla amb els infants i joves, el que provoca que no responguem a molts dels seus interrogants al mateix temps que intentem vendre'ls un món que en realitat no existeix. A voltes els tractem com si fossin burros i intentem donar-los-ho tot excessivament mastegat. A voltes caiem en un didactisme i paternalisme gairebé autoritari, a través dels quals semblem dir-los que ells s'han de limitar exclusivament a obeir les nostres consignes.
La censura pot prendre moltes formes. No només són els temes que no tractem, sinó també la lletra petita, com tractem els «detalls» d'allò que expliquem. Hi ha la censura externa: les editorials que no publiquen certs temes perquè creuen que a les escoles no els ho acceptaran perquè aquestes, al seu torn, creuran que els pares s'alçaran en peu de guerra si fan llegir certes temàtiques als seus fills, o les biblioteques que retiren certs títols de les prestatgeries malgrat tenir-los en catàleg. Però també hi ha l'autocensura: temes dels quals els escriptors decidim no escriure perquè creiem que no ho publicarem o, directament, perquè no sabem com tractar-los i preferim estalviar-nos problemes.
La resta del món no és així. No es mira de ser «políticament correcte» a tota hora ni d'amagar les lletjors del món. Es té present que els infants i joves viuen en el món real i que són molt conscients de la realitat que els envolta, amb tots els seus defectes. A casa nostra hi ha propostes transgressores, però no arriben al gran públic pel circuit descrit anteriorment.
Sigui com sigui, malgrat que els llibres puguin ser una «excusa» per parlar de certs temes amb els infants i joves, cal tenir sempre present que, en primer terme, són literatura: la història que s'hi conta ha de ser sempre el més important.
La taula va acabar amb dues grans preguntes. La primera: per què no escoltem els infants i joves? Potser si ho féssim ens adonaríem que, com sempre, anem tard, que tots aquests temes que nosaltres intentem «ocultar-los» com a adults, ells ja els debaten entre ells en el seu dia a dia. La segona: perquè posem tanta pressió en la literatura, perquè sigui políticament correcta, però no a d'altres mitjans, com per exemple tots els continguts que arriben als infants i joves a través de les pantalles?
La taula de «Gèneres literaris invisibles», o gèneres literaris invisibilitats, va ser la tercera taula que va intentar respondre a la pregunta sobre «Què es llegeix i qui ho decideix?». Moderats per l'escriptor Ricard Ruiz, van participar en la taula rodona l'escriptor i psicòleg Saïd El Kadaoui, com a representant de l'assaig per a infants i joves, el poeta Miquel Àngel Llauger, per parlar de poesia infantil, i l'actriu i creadora Carla Rovira, per debatre sobre el teatre familiar.
En parlar de l'assaig per a infants i joves es va fer èmfasi en la necessitat de no ser ni paternalista ni pamfletari, en crear continguts d'acord amb les necessitats i grau de desenvolupament de cada grup d'edat (començant per aproximacions sensorials i evolucionant fins a donar resposta a les preguntes que els preocupen en cada moment: identificar les emocions, els perquès infinits, etcètera). En molts casos, la lectura acompanyada per un adult és la millor opció.
En el món de la poesia es va posar l'accent en la diferència existent en les diverses tradicions lingüístiques. Mentre en la literatura catalana, exceptuant algunes excepcions, es tendeix a fer una poesia infantil moralitzadora, alliçonadora i carrinclona, amb una rebaixa en la riquesa del llenguatge en comparació amb la poesia per a adults, en la tradició anglosaxona s'aposta per una poesia per a infants transgressora, divertida i fins i tot un punt gamberra. Potser aquesta diferència d'enfocament és el que fa que, a casa nostra, la visibilitat de la poesia infantil i juvenil sigui tan minsa.
En teatre es va reflexionar sobre el fet que, moltes vegades, es parli dels nens i joves com a «futurs consumidors» de teatre. Per què «consum», de forma passiva? Per què no fer-los participar, que és el que ells demanen en aquestes edats? I per què «futurs»? Per què no tenen poder adquisitiu? Per què si no poden pagar una entrada és com si no existissin?
Els nens i joves viuen en el món real. Si els separem per edats, oblidem que la vida és un continu. Per què no els oferim les eines perquè puguin crear per crear? Per què no poden debatre entre ells una nena de 7 i un de 17 anys? Potser no passa res si no es pot arribar a tots. Potser no a tots els agradarà l'assaig, la poesia o el teatre. Potser faríem més intentant buscar aquells a qui sí que els agrada.
La reflexió final d'aquesta taula va ser que el problema no és la creació, sinó què arriba, i què no, al públic final. La reflexió final va ser, en definitiva, una paraula: «llibertat»; llibertat de creació, llibertat d'expressió, llibertat d'elecció.

Com arriba als lectors?
Tal com hem vist, la reflexió al voltant de «com» arribar als lectors va ser una constant durant tot el Congrés. Una de les taules hi va estar dedicada en exclusiva: «Contagiar la literatura infantil i juvenil. Prescripció i difusió.»
La llibretera Núria Cárcamo, de la Llibreria Sendak, el professor Josep Ramon Cerdà, la bibliotecària Anna Herráez, responsable del servei de documentació de literatura infantil i juvenil de la Biblioteca Xavier Benguerel, i en Josep Maria Soler, presentador junt amb en Pere Martí del programa de literatura infantil i juvenil «Llegir per sentir» de Ràdio Vilafranca, que enguany celebra el 25è aniversari, van reflexionar sobre aquesta pregunta moderats per l'escriptor Ricard Ruiz.
El primer va ser rebutjar el mot «prescripció» i substituir-lo per «mediació» (entre el lector/comprador i els llibres) o «acompanyament». Es va remarcar la importància d'establir un diàleg amb l'infant o jove, parlant-li de tu a tu, preguntant-li pels seus interessos particulars amb l'objectiu de definir un itinerari de lectura individual: a cada lector, el seu llibre.
Es va parlar sobre l'excés d'oferta existent en el moment actual, amb una mitjana de 34 novetats diàries de literatura infantil i juvenil. Els blogs i les ressenyes de tercers poden ser útils, però la lectura de primera mà és imprescindible a l'hora de fer una selecció, tant a les biblioteques com a les llibreries: cal criteri, cal formació i cal passió.
Ens falten moltes coses: un mercat cultural cohesionat (que en aquests moments es troba dividit en 3 territoris), un booktuber català (que parli als joves d'igual a igual), un podcast literari català, buscar sinergies amb altres sectors (per exemple, el mercat dels videojocs literaris que ara mateix estem obviant), etcètera.
La presència de la literatura en els mitjans és ínfima, en general. Si parlem de literatura infantil i juvenil (obviant algun reducte de gals com el programa «Llegir per sentir» de Ràdio Vilafranca) encara és més anecdòtica. De totes maneres, però, a través dels mitjans s'arriba als ja lectors. Per arribar al públic que no llegeix cal actuar des d'altres fronts: l'escola i la biblioteca escolar són claus per arribar a aquests infants i joves no lectors (dotar-les de llibres, formar bibliotecaris escolars que puguin treballar més enllà del voluntariat que s'ha demostrat no ser suficient); fer pinya com els castellers, que han pressionat de forma conjunta durant 25 anys per sortir a TV3 (unir-nos per fer-nos visibles buscant aquells amb qui compartim objectius, pressionar tant mitjans com administracions); crear més clubs de lectura de literatura infantil i juvenil (els quals estan donant bons resultats ja que fan que els infants i joves se'n sentin partícips).
La lectura ja no és una activitat solitària: les xarxes socials ho han convertit en un fet gregari. Plataformes com Wattpad fan que cada dia hi hagi nous escriptors amateurs, la qual cosa fa que augmenti la curiositat pels llibres i, de rebot, augmenti el nombre de lectors. En definitiva, cal aprofitar totes les oportunitats: buscar tot allò que interessa els joves.

Per què llegim?
En el Congrés d'enguany no tot han estat taules rodones. També hi ha hagut temps per dues activitats addicionals que han servit per fer una pausa i obrir espais de reflexió.
La primera va ser la conferència de l'escriptor Josep Maria Badal, que ens va fer viatjar 300.000 anys enrere per reflexionar sobre els motius pels quals existeix el llenguatge.
La conferència va començar amb l'inici d'una rondalla: «Hi havia una vegada, una nena, sola, asseguda davant d'un finestra oberta, a qui el vent portava històries...».
Hi ha dos debats que es repeteixen de forma insistent al llarg de la història. L'un és el perill de donar les coses massa fàcils a infants i joves. L'altre és la dicotomia entre els negocis (que et permet arribar a un públic ampli) versus el fet d'escriure només per a tu (i per als quatre gats amb qui puguis compartir experiències en un bar).
Deixant de banda aquests dos debats, per trobar l'origen del llenguatge ens n'hem d'anar molt més enrere. Fa 300.000 anys, vam començar a ser uns cap grossos. Això va provocar que haguéssim de néixer abans d'hora, quan encara no estàvem formats del tot, i que necessitéssim d'un úter cultural que ens acollís i ens permetés seguir-nos desenvolupant.
Això va provocar la necessitat d'un llenguatge que ens permetés organitzar-nos. Però vam anar molt més enllà de crear el llenguatge que necessitàvem per sobreviure (un sistema de sons guturals hauria estat més que suficient), per crear un sistema molt més complex, amb partícules que cap altra espècie animal seria capaç de comprendre (seríem capaços de fer entendre a un gos què significa la paraula «però», per exemple?). Per què vam crear aquest sistema tan complet?
1) Perquè ens proveeix d'una consciència de col·lectivitat («jo», «tu», etcètera).
2) Perquè dóna sentit a l'univers.
3) Perquè permet explicar-nos històries.
Hi ha rituals i projectes que els humans mai no hauríem emprès si no fos per aquesta narrativa que ens empenyia a fer-ho. Quin sentit tindrien, si no, els enterraments? Qui s'embarcaria en una travessa marítima al mig d'un oceà, amb una barqueta ridícula, si no sabés que fer-ho té algun sentit?
Les històries ens han permès evolucionar com espècie, però al mateix han creat un món ple de «soroll», a on a vegades és difícil distingir el desig de la realitat.
Escriure ens permet fondre'ns de nou amb l'ésser, amb qui som en realitat: ens permet retrobar-nos amb aquella nena, sola, asseguda davant d'una finestra oberta, a qui el vent...
La conferència d'en Josep Maria Badal va finalitzar amb un dilema que va deixar obert. Què preferiríeu: ser els millors del món en alguna cosa, però que ningú no ho sabés, o ser mediocres (i vosaltres saber-ho que ho sou), però tenir èxit i que tothom us aclamés?
L'altra activitat que va permetre una conversa més distesa va ser el dinar d'escriptors de literatura infantil i juvenil catalana amb joves creadors.
Una trobada que va permetre reflexionar, per exemple, sobre l'ús que cadascú, i cada grup d'edat, feia de les xarxes; sobre la necessitat ancestral de compartir l'experiència de creació literària amb altres escriptors; una oportunitat per demanar consell a aquells qui en saben més, perquè han viscut tota mena de situacions; una ocasió per debatre, un cop més, sobre l'etern debat sobre les campanyes de foment de la lectura entre el públic no lector. Els que som lectors, no hem llegit sempre?

Per què llegeixen?
És el moment de posar el focus en «ells»: en els infants i joves d'avui en dia. Fer cas als nostres propis consells, abandonar el nostre paper d'adults amb suposadament totes les respostes, i preguntar-los a «ells» què en pensen de tot plegat.
El Congrés de Literatura i Juvenil Catalana d'enguany va començar, precisament, amb una activitat destinada als joves lectors: un taller matinal de booktubers i de creació de booktrailers, en la qual van participar una seixantena d'adolescents.
La Marta Botet, que enguany ha començat el primer any de Comunicació Audiovisual, va compartir la seva experiència com a booktuber des que tenia 11 anys. Ens va explicar com un dia va decidir obrir un blog per compartir els llibres que llegia amb els seus amics i companys de classe, per fer-los partícips de la passió que ella sentia per les històries que llegia. Com va passar del blog escrit als vídeos parlats i com va aprendre a relacionar la lectura amb tots els hobbies que a ella l'apassionaven (cinema, cuina, etcètera) per crear vídeos interessants que trenquessin el mite que tenien els seus companys que els llibres eren una cosa avorrida. Com un dia va descobrir que a la resta del món hi havia centenars de joves, anomenats «booktubers», que feien el mateix que ella havia estat fent, pensant-se que era única al món, i com aquest fet li va oferir la possibilitat de crear comunitat i compartir lectures amb gent de tot el planeta.
A continuació, els nois i noies es van distribuir per grups amb l'encàrrec d'escollir un llibre i crear entre tots un vídeo amb format booktuber o booktrailer. Quan al cap d'una estona vaig passar pels grups per demanar-los quin llibre havien escollit i perquè, tres raons es van repetir de forma contínua: per la història, pels personatges, pel que els havia fet sentir.

Llegim per llegir?
Els dos dies de Congrés ens permeten arribar a la conclusió que tant nosaltres com els joves lectors no llegim «per llegir»: llegim per fondre'ns amb nosaltres mateixos; llegim per retrobar-nos amb aquella nena, sola, asseguda davant d'una finestra oberta a qui el vent portava històries; llegim, en definitiva, per trobar aquells llibres que, si un dia ens pregunten «Esteu contents d'haver llegit aquesta història?», ens permetin respondre, amb sinceritat i de forma unànime: «Sí».