Una novel·la d'equilibristes

Toledo, Lourdes
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

Si observeu els infants, veureu amb quina naturalitat s'instal·len entre la confusió dolça i agradable de la ficció i la realitat. Ells encara no han traçat límits ni han aixecat murs mentals entre aquestes dues esferes, i, per tant, és massa aviat per destriar la veritat del somni. Un dia, però, aquest estat d'ambigüitat comença a esclarir-se i el xiquet o la xiqueta ja no es deixa embolicar. Ha abandonat el món de la infantesa. L'abandó, però, no és absolut perquè tothom du un infant per sempre a dintre i perquè la literatura existeix, entre mil raons, i afortunadament, per continuar confonent-nos.

Potser per això i perquè de ben jove es va deixar seduir per la literatura, ben molt concretament pel realisme màgic, Francesc Bodí (Agres, 1963) ha escrit una novel·la d'equilibrista, i per a lectors equilibristes. En llegir-la, hom té la sensació de trobar-se passejant sobre la corda fluixa que separa l'al·lucinació de la certesa, l'embriaguesa de la sobrietat, com si surara en una promiscuïtat de sentits. I aquesta sensació –que per mi està implícita en la bona literatura– és el plaer que he redescobert en Havanera.

Guanyadora del Premi València de Narrativa Alfons el Magnànim 2005, Havanera és una novel·la llarga que es fa curta. Com a lectora, confesse que hauria volgut encara més històries, més nines russes. I dic això perquè Francesc Bodí inserta en la novel·la una història dins d'una altra, històries que igual que apareixen desapareixen per trobar-nos-les de nou. Relats que enllacen vides i veus de personatges distints a través d'uns fils que acaben enganxant-se a la mateixa teranyina.

L'atzar, el destí, la màgia, el pas del temps? Que cadascú en traga les seues conclusions. Siga com siga, els protagonistes-narradors d'aquestes intrigues acaben sempre topetant uns amb altres, moguts, en gran part, pel pas del temps i per la força del desig corporal. No debades els avantpassats africans dels cubans deien: «Si entropesses amb un lleó és millor que no tinga fam, però si aquest lleó famolenc ets tu mateix resulta millor que entropesses amb algú.»

El desig, la passió, però també l'ambició, l'odi, l'ànsia de llibertat són, doncs, els grans motors que mouen els personatges d'Havanera, una saga familiar extremadament peculiar que va creixent, canviant i minvant al voltant d'un ingeni cubà –una d'aquelles propietats immenses destinades al conreu de la canya de sucre– i de les dones.

Entre temporada i temporada de pluges, el temps s'organitza segons els ritmes i els ritus del camp: des de les migdiades tranquil·les i lentes fins a les nits festives apegaloses i interminables d'una illa del Carib. Aquesta sensació de calma i xafagor, contrasta, però, amb els moviments urbans i el tràfec d’una Havana centre neuràlgic de l'illa i d'un país que en qüestió de mig segle canvià tres vegades de dalt a baix. El temps passa i agrana les vides. Atrapats, doncs, entre un «passat de fantasmes i un futur incert», els dos protagonistes de la novel·la, pare i filla, lluiten per tornar al món dels vius i no perdre els seus orígens: «Passes la vida pujant una escala, i un bon dia, cansat, quan decideixes tornar arrere, els graons han desaparegut i a sota s'obri un abisme insondable.» Tan insondable com la mort, una altra visitant assídua i fidel d'aquesta novel·la, i de la novel·la en general.

Ni l'autor ni el vertigen del temps podien, doncs, permetre's deixar viure eternament tots aquests personatges. Ara bé, en Havanera la mort, herència dels avantpassats africans, és una ida bella, unida a celebracions fastuoses que albiren el retrobament de l'absent a través de la presència del seu esperit. Una vivència que se situa molt lluny de la mort-tabú pròpia de la cultura occidental.

Àfrica –el «ventre gegant que havia parit generacions secretes d'esclaus»– està sempre present en aquell gresol de cultures que va ser i és Cuba i del qual es nodreix Havanera. En ella s'entrellacen vides de criolls, esclaus africans, mexicans, espanyols i ianquis amb tanta naturalitat que fins i tot les barreres socials i culturals acaben difuminant-se. Però no és aquest l'únic límit que quebranta la novel·la. La visió del sexe i de la família que ens donen els personatges –i en especial les dones– és, si més no, demoledora de tabús. Les dones són per a Francesc Bodí el pilar sobre el qual descansa la seua novel·la, i la vida mateixa. Potser per això, hi ha sabut acurtar les distàncies entre totes elles. Esclaves, criades, prostitutes, patrones i monges, es troben, més tard o més d'hora, unides pels desitjos, les renúncies, l'esperança, i sobretot, per una lluita incessant.

Sense pretendre ser una novel·la històrica, el relat i la cronologia dels fets travessen Havanera amb tanta subtilesa, naturalitat i versemblança que ens trobem de sobte expectants davant d'uns esdeveniments històrics i polítics que marquen les vides d'aquesta saga i de tot un país.

(Article publicat a Levante, Posdata, 7 d'abril de 2006)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.