Roser Atmetlla

La merla

A primera hora, quan tot just es fa de dia, la merla es posa sobre la tanca de pedra. La tanca és baixa i circumda el tros que hi ha davant la casa. Aquest tros l’anomenem jardí, però mai me n’he cuidat gaire. Hi ha l’herba, que creix com vol, una hortènsia en un racó i a l’altra banda una prunera.

De vegades, la merla arriba que encara sóc al llit. Se situa al seu lloc de sempre, sobre una pedra especialment tacada de liquen i mirant cap a la meva finestra. O a mi m’agrada pensar-ho així... I sentir-la. Perqué el seu cant té poca cosa a veure amb la refiladissa esverada d’altres ocells. Tampoc no és un xiscle, sinó una mena de crida. Una invocació repetida i melodiosa per poder dir a primera hora tot allò que quedarà arraconat, prohibit, al llarg del dia.

La merla canta. I si encara no m’he aixecat, enretiro el llençol i la vànova i m’acosto a la finestra. Vist des d’aquí, l’ocell de bec groc no imposa gaire. Fa poc més d’un pam i la badia, que al seu darrere comença a rebatre els primers rajos de llum, el converteix en un pobra taca negra. Però canta, i la seva veu secreta, bellíssima, ressegueix el senderol que s’allunya cap a l’esquerra de la casa, travessa la prada i voreja el camp de blat fins al capdamunt del turó. És allà on, cada matí, es concentra el meu desig.

I m’espero. Com si pogués arribar a veure un punt minúscul just on el camí es perd. Un punt al qual, al cap de poc, s’afegiria un tors i després, encara, unes cames. I des de tan lluny, sense tenir res més que la seva manera de caminar –una passa més llarga que l’altra–, sabria que és l’Abel. Li endevinaria l’humor i el somriure. I els ulls blaus que, quan era una criatura, es fregava amb els punys tancats.

Baixaria a rebre’l. L’abraçaria procurant de refrenar els disset anys que han passat. Perquè ell, al cap i a la fi, vindria de fer el torn de nit, amb ganes d’esmorzar i jeure. Ell, de geni viu. Ell, amb vint anys per sempre més, des del mateix instant que va caure-li aquell tros de màquina al damunt.

No el crido. "Abel, fill." És la merla qui diu allò que jo no puc dir i tradueix exactament el ritme del meu dolor: l’invoca i s’espera. I ho torna a provar, set, vuit, deu vegades. Fins l’endemà.

Llavors m’aparto de la finestra i un altre cop ficada en aquest silenci, començo el dia fent-me el llit. Després baixo. Amb el primer cigarret, faig la primera cafetera, que em dura fins a migdia. Dino. I la segona, la poso al foc quan la Rosana truca a la porta. Fumem, juguem a cartes i bevem cafè. La Rosana és prima de cames i braços, però el tronc se li eixampla amb una panxa prominent i amb l’esquena que any rere any se li corba una mica més. A vegades, a mitja partida, s’aixeca i saltirona per la cuina aguantant-se el ventre. Imita així la Contrabuch i l’Agrailler, les altres dues velles del veïnat que surten el capvespre a fer “footing”.

No me’n canso, d’aquesta broma, em fa riure, però no li parlo de l’Abel. Ella sap que això és així: dins una habitació, una altra en la qual mai no s’entra. És un espai que existeix, quasi físic, i que segons els dies bascula més a prop o més lluny de la taula de la cuina. Ella tampoc no l’anomena. A tot estirar, mira per la finestra i em descriu l’època en què jo arreglava el jardí. Les dues sabem que no ha existit mai aquesta època, però és la seva manera de dir-me que m’hi he d’esforçar. Li contesto que és una indecència que una vella xaruga com ella exhibeixi aquesta il·lusió pel futur. I llavors, prova de parlar-me de l’Ida.

A l’Ida no l’espero, perquè exactament cada cinc setmanes puja pel camí de la badia. Cada cinc dissabtes a la mateixa hora aparca la moto al costat de l’hortènsia i es treu el casc. Jo, mentrestant, agafo el paquet de tabac i me’n vaig a fumar al pati del darrere. Allà hi tinc la marialluïsa i la tarongina i faig veure que les netejo de males herbes.

Ella, que té vint-i-nou anys i exerceix de metge a baix, al poble, fa servir el títol per expressar el seu disgust. Deixa la moto, ve a trobar-me i amb una sola mirada arreplega la deixadesa al jardí, els plats per rentar, la pols i el cigarret que tinc a la mà. "Hola mare." "Hola Ida." Es treu la jaqueta i es lliga el davantal.

La Rosana me’n parla per persuadir-me. Segons ella, tinc coses més importants a fer que jugar a cartes o asseure’m a la butaca del costat de la finestra. "L’Ida és treballadora i responsable. I és una bona filla." Em ve a veure, és cert. I perquè és voluntariosa, se sobreposa a la desgana amb un calendari inflexible: cada cinc dissabtes a la mateixa hora i fins a les nou del vespre.

Quan la miro, busco aquella nena de dotze anys, de boca petita i molsuda. El llavi de baix com una mitja lluna vermella i al de dalt, la petita vall que porta fins a un nas de pont recte. Busco, sobretot, els narius badats, sensiblement, a les bones olors i els ulls grisos que em miren –no sé per què– amb un humor serè. Ara porta ulleres i dedica el temps de la visita a netejar i endreçar la cuina. La deixo fer perquè em sembla que no sap jugar a cartes. "Tothom en sap." afirma la Rosana. Però ella, els "dissabtes de l’Ida", prefereix avorrir-se tota sola a casa seva. I l’endemà, quan entra a la cuina, allarga el coll endavant, mig tanca un ull i ensuma: "Ja has tornat a fumar!"

El rastre de lleixiu, que dura un parell de dies, jo l’arrossego per les altres habitacions. Podria prohibir-li que netegés, però penso en casa seva, en la seva vida, i mai no puc imaginar-la rient o alegrant-se per alguna cosa. M’assec a la butaca i, de vegades, arribo a veure unes parets de color blau, segurament, perquè m’embadoco mirant el mar... Deu tenir alguna mena de promès, ja en té l’edat... I amics... I la feina potser li agrada... Jo fumo. I aquestes últimes setmanes, no he fet res més que evocar la criatura de dotze anys que el dia de l’enterrament del seu germà volia posar-se unes flors al cabell...

La meva ràbia ho va arrasar tot, aquell dia i un dia rere l’altre, fins que va haver d’anar a viure amb el seu pare. Vaig perdre la veu –la merla m’ho diu cada matí– i vaig ficar-me en aquest silenci. Bevia. Pensava coses que poguessin fer-li mal i les deia. I he acabat jugant a cartes, bevent cafè, acceptant el retret d’unes visites que es varen iniciar ara fa dos anys.

El primer cop que es va presentar, en feia més de cinc que no l’havia vist. Jo m’havia pensat que la mort de l’Abel ho havia fet malbé tot. I veure-la, em va molestar. Li vaig oferir una tassa de cafè, però no es va seure. Va renyar-me com una metge a la seva pacient: "Fumes massa. Ho hauries de deixar" I és que tampoc no hi havia gaire res que es pogués dir... Vaig acomiadar-me’n alliberada, imaginant que no tornaria.

Al cap de cinc setmanes, la feia passar un altre cop i, de dissabte en dissabte, hem anat confegint aquesta mena de cosa que sempre fa olor de lleixiu.

Aquest matí, però, he trucat a la Rosana i li he encomanat que, quan baixés al poble, em comprés un tall de bacallà remullat. Me n’ha dut dos i m’ha dit que sóc una ronyosa. Tot just acabava de marxar que ha arribat l’Ida. Avui li he obert la porta. I quan s’ha lligat el davantal, m’he assegut a la cuina. No hem parlat. Mai no parlem. Ella rebufa davant les taques de greix i buida els cendrers de mala manera. Ha dinat, com sempre, a peu dret i jo he esperat al vespre per demanar-li si em podia fer una mica de sopar. "A lanevera hi tinc bacallà... Fa molt temps que no menjo bunyols..." Ja se n’anava i m’ha mirat insegura.

L’ha esqueixat tot, abans de dir-me que no sabia com fer-los. "Farina?" "Sí.” "Quanta?" "Ves tirant.” "No la peses?" "No. Així està bé." Després del llevat, l’aigua. "No n’hi posis gaire, la pasta ha de quedar espessa.” L’he ajudat a pelar els alls i ha rentat i tallat el julivert. "Treu un ou de la nevera.” “Només un?" “Sí.” El rovell barrejat amb la pasta i la clara batuda a punt de neu. "L’hauries de batre encara una mica més. Estàs cansada?" "No." Li he recollit un ble de cabell que li queia damunt les ulleres, però no ens hem mirat. "Ara ja pots posar oli a la paella."

M’he situat al seu darrere. Amb cada cullerada de pasta, he anat trobant la manera d’explicar-li el que li devia, d’evocar per a ella el meu dolor. M’havia semblat que no tenia paraules per a tot allò, però han anat sortint: una i una altra i una altra. El nen d’ulls blaus. L’Abel. El jove de vint anys, boig per les màquines. "Segur que te’n recordes." I jo, que li deia que aquella no era la mena de feina que li convenia, li retreia la seva manca d’ambició. Discutíem sovint perquè treballava i jo volia que estudiés. Ara no entenc per què discutíem. Potser era pel meu desconcert en veure que es feia gran...

La nit que va morir ens varem enfadar de veritat. Tu dormies. Vaig dir-li que no el volia més a casa, com si no l’hagués estimat mai. I després vaig esperar-lo fins a l’hora que s’acabava el torn de nit –fins que varen trucar de l’empresa– perquè encara hi havia més coses que volia cridar. Totes les coses que em varen quedar a dins.

He provat d’explicar-li què significa perdre la veu i com, cada matí, espero el cant de la merla. I he pogut plorar en veure-li les espatlles, que l’hi tremolaven.

De moment, li he preparat un llit al sofà. I hem quedat que demà ja ens menjarem els bunyols.