IX Premi Jaume Fuster: Maria Barbal

Joaquim Carbó
Abril 2009

Maria Barbal acaba d’aconseguir el Premi Jaume Fuster, un premi honorífic instituït per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i que cada any s’atorga per votació entre els socis.
Jaume Fuster va ser l’ànima d’aquesta associació. Ho puc assegurar perquè vaig compartir amb ell les activitats del l’àmbit de Literatura del Congrés de Cultura Catalana que l’any 1977, amb el panorama polític força més favorable, ens van portar a la creació de l’AELC.
Jaume Fuster va deixar d‘escriure moltes vegades allò que sentia la necessitat d’explicar per ajudar a dignificar la nostra professió. Discussions per trobar un contracte marc, relació amb les Institucions, convèncer els escriptors de la necessitat d’associar-se... El recordo en una sessió històrica en què ens va posar en contacte amb els primers ordinadors, aquells Amstrad tan rudimentaris que mentre enlluernaven alguns, també feien desconfiar d’altres, no pas els eternament joves Tísner i Calders, sempre a punt d’agafar-se a les noves tecnologies.
Si els llibres de Jaume Fuster, com passa tristament amb la majoria dels qui ens acaben de deixar, viuen una etapa d’invisibilitat que espero que sigui ben curta, la seva figura, per sort, és ben present en la nostra vida col·lectiva gràcies a aquest Memorial; a la placa que l’Ajuntament ha col·locat a la façana de la casa on va viure de jove, al carrer Tallers i, naturalment, gràcies a l’extraordinària biblioteca pública de la plaça de Lesseps, una referència cultural de primer ordre.
 
En el fet que se m’hagi distingit  per fer la presentació de Maria Barbal hi ha un parell de circumstàncies curioses. La primera, que si bé he de fer constar que la Maria és una digna guanyadora del premi, he de confessar que jo no la vaig votar, ja que el meu vot va ser pel gran poeta Màrius Sampere, que ja passa dels vuitanta, de la mateixa manera que els dos anys anteriors ho vaig fer per Palau i Fabre, que n’acabava de complir noranta, tots dos una mica més grans que jo. Els meus companys, però, han triat lliurement i no s’han deixat portar per la meva egoista solidaritat entre ancians! I la segona, que si bé formava part del jurat del Premi Ruyra que l’any 1984 va distingir la primera novel·la de la Maria, Pedra de tartera, la mort del meu pare no em va permetre assistir a la reunió decisiva del jurat.
El veredicte, però, va ser per unanimitat perquè tothom sabia el meu entusiasme per aquesta novel·la des del moment que vaig llegir-ne el mecanoscrit. Si llavors ja vaig pensar que era una novel·la extraordinària, tenia els meus dubtes pel que feia a la recepció que li dispensaria el públic si s’editava, com així va ser, en una col·lecció juveni, és a dir, per a lectors mandrosos, ja que a aquests potser els podria costar de llegir-la perquè a la novel·la no hi ha cap concessió a la facilitat... A part,  l’etiqueta “juvenil” amb què l’encotillava la col·lecció - que era El Nus, de Laia - podia portar a la indiferència del públic en general que tenia tot el dret de llegir-la i entusiasmar-s’hi. Els dubtes, però, es van esvair quan tot seguit, el mateix any de la seva aparició, ja va rebre el premi Creixells a la millor novel·la publicada aquell any sense tenir en compte cap etiqueta de gènere.
Per sort, l’interès del tema, l’originalitat d’exposar-lo, el rigor amb què tractava els personatges i una delicadesa especial va ajudar a crear aquell perfum misteriós que desprenen les obres literàries que perduren en el temps. Pedra de tartera s’ha mantingut al llarg d’aquests vint-i-cinc anys en primera línia, tant pel que fa a les lectures recomanades al Batxillerat, com a la tria personal del públic en general.
Tinc a mà la crítica de Ramon Pla i Arxé publicada a l’Avui del diumenge el 7 d’abril de 1985. Hi llegeixo que l’autora “...ha aconseguit en la seva primera novel·la un dels designis de tot escriptor: crear un autèntic personatge literari. És a dir, un personatge prou definit perquè les diverses facetes i reaccions, a vegades contradictòries, que el singularitzen o l’evolució a què el sotmeten els esdeveniments de la trama, remetin i responguin a un mateix nucli de personalitat... La Conxa, que protagonitza Pedra de tartera, és un d’aquests personatges”.
Pla aclareix, més endavant: “Conxa és un personatge insignificant: fràgil, espantada per la vida, impotent per a enfrontar-s’hi, que se sap dèbil i dominada pels fets i les persones, arrossegada com una pedra de tartera de les que donen títol al relat. I des d’aquesta consciència de ser poca cosa ens explica la seva vida: sense entendre-la gaire, amb gest sofert i amb una bondat ingènua. Després de llegir la novel·la nosaltres sabem, molt millor que ella, que és una dona equilibrada i sensible, amb una capacitat generosa per a l’amor, amb un coratge notable per a la vida. I sabem també que el que li ha passat és una injustícia: reduïda a escarràs familiar, a muller sense opinió, a vençuda i ultratjada pels vencedors, a àvia traslladada com un moble cantoner que encara pot ser útil.”
Efectivament, la Maria escriu aquest relat d’acord amb una tècnica que trenca amb la novel·la del passat, quan el narrador dominava la situació, subministrava els fets, els analitzava i els jutjava. Ella, simplement, els exposa per tal que siguem nosaltres, els lectors, els qui en fem el judici.
Per situar-nos una mica en aquest abril de 1985, quan surt la crítica de la novel·la acabada de publicar, voldria esmentar de passada la llista dels llibres més venuts del moment amb què va haver de competir: Llibre d’absències, de Martí Pol; Al meu cap una llosa, d’Olga Xirinachs, el tercer volum dels Quaderns d’en Marc, d’autor anònim, però que tothom atribuïa a Manuel de Pedrolo; Crineres de foc, de Maria Antònia Oliver i La llista d’Adrien Messenger, de Philip Roth...
Uns anys després - pocs - el malaguanyat crític teatral del diari Joaquim Vilà i Folch va adaptar Pedra de tartera al teatre amb un resultat excel·lent, tot i que l’obra no es va veure enllà dels escenaris alternatius i comarcals. Vaig tenir el goig d’assistir a una de les representacions, crec que a Cornellà, i recordo que tres actrius esplèndides il·lustraven les tres edats de la Conxa. Aquest versió escènica de la novel·la és a punt de publicar-se en una col·lecció alemanya de teatre.
 
Per si algú podia pensar que Pedra de tartera havia iniciat cert declivi al cap de vint-i-cinc anys de la seva publicació, hi ha hagut un altre esclat: l’èxit de Frankfurt, que ja venia precedit per la Fira de Leipzig. Pedra de tartera s’ha ficat els alemanys a la butxaca! Per què? La mateixa autora ho explicava ara fa un any, penso que amb un excés de modèstia, quan deia que els alemanys també havien tingut la seva guerra i això els feia més sensibles al tema...  No. De novel·les que tractin aquests temes n’hi ha milers, i el que distingeixPedra de tartera és la manera d’estar explicada i la riquesa interior que s’intueix de la protagonista.
Ara fa uns mesos la novel·la s’ha publicat amb tots els honors i amb  fotografies de Begoña Berruezo a la col·lecció més important de l’editorial Columna, alliberada de l’etiqueta juvenil, tal com havia de ser.
Algú es podria preguntar, ara, si al cap de tants anys de lligar el nom de Maria Barbal a aquest llibre, hi ha vida enllà de Pedra de tartera, novel·la que, a més del Ruyra, va merèixer, un cop publicada, els Premis Creixells i el de Literatura de la Generalitat... I tant, si n’hi ha!
Entre d’altres, les narracions de La mort de Teresa (1986), Ulleres de sol (1994), Bari (1998), Mel i metzines (1990) i les novel·lesCàmfora, premi Nacional de Literatura i de la Crítica de Serra d’Or (1992), Carrer Bolívia premi Cavall Verd / Blai Bonet (2000),  Bella edat(2003), País íntim, premi Prudenci Bertrana (2005) I, finalment, Emma,  (2008)... 
Hi ha vida, per tant, enllà de Pedra de tartera, però cal que els altres se n’adonin perquè aquell èxit fora de sèrie no s’ha repetit, tot i que estic convençut que es repetirà. Tant amb un d’aquests títols, el dia que salti la guspira i s’encengui la gran flamarada, com amb algun dels que vindran aviat.
Que Maria Barbal toca de peus a terra ho demostra en la conversa que va tenir amb Eva Piquer (Cultura de l’Avui - 3 d’abril 2008):“Sóc conscient que, molt probablement, no escriuré res més de tan ben acollit. Però aquesta certesa no em frena: segueixo escrivint amb total llibertat. Em considero molt afortunada, una cosa així podria no haver-me passat mai”.  I tenia tota la raó. És un misteri més de la nostra professió. Per sort, però, el cas de la Maria no és el mateix que el de Manuel de Pedrolo, que avui és molt més recordat per aquella novel·la de to menor, el Mecanoscrit del segon origen, que no pas per l’ambiciós i impossible experiment de les onze obres del cicle inacabat Temps obert, el Procés de contradicció suficient, Totes les bèsties de càrrega o tants altres títols d’una passió total per la narrativa... A més a més, Maria Barbal, com ella mateixa confiava en aquella entrevista, té altres oportunitats i creu que el millor llibre encara no l’he escrit, que encara està per escriure.
 
Podríem parlar del llenguatge en uns moments que tot tendeix a rebaixar-ne el to per facilitar la comprensió, quan s’acaben d’engegar col·leccions escrites en “català fàcil”, aptes per a les fornades d’immigrants que omplen les aules de les escoles, com si els estàndarts que ja es feien servir a les col·leccions juvenils fossin massa complicats. La Maria diu que utilitza el llenguatge de la comarca, dels Pallars, i familiar. I no s’inventa res. Intenta que la llengua dels personatges s’acosti a un model exacte del que enraonen: les paraules de la terra. Però la preocupa i decep que algú li digui que així que s’hi va posar ja va haver de recórrer al diccionari
No deixa de ser curiós, i llastimós, que els lectors joves dels anys cinquanta, seixanta i setanta, que no havíem tingut el privilegi de rebre cap mena d’ensenyament en català, no ens preocupés el complex llenguatge dels nostres escriptors, al contrari, que buscàvem enriquir el nostre vocabulari i celebràvem les troballes de Salvador Espriu quan pouava, per exemple, expressions del caló dels gitanos, i que en canvi, avui, tantes i tants lectors que han estat educats en la immersió i que, per tant, no haurien de fer escarafalls, confessin que un llenguatge simplement acurat els presenta problemes gairebé insolubles.
A mi em va colpir la seva última novel·la, Emma, escrita a partir d’un fet  terrible que ens va commocionar. Per a l’autora, és una reflexió sobre la persona que surt de la roda social i vol tornar a entrar-hi, i sorgeix d’aquella notícia i, també, “d’aquelles persones que veig al carrer, vivint als caixers, que em miren i amb aquesta mirada m’ interroguen”.
Tot seguit de llegir-la li vaig escriure unes ratlles. En reprodueixo un fragment. “...la identificació de la teva novel·la amb aquell fet terrible que ens va trasbalsar quan aquells vailets insensats i criminals van rostir la pobra Rosario Endrinal Petite dins un caixer del carrer Guillem Tell, davant de l’editorial Mediterrània. Si et preguntes com en sé el nom, et contestaré que jo també vaig recollir força informació del cas per si un dia me’n podia servir...A mi també m’ha preocupat sempre com gent, diguem-ne, normal, arriba a situacions tan catastròfiques, però mai no m’havia atrevit a aprofundir-ne les causes com has fet tu, que has anat molt més enllà... Investigar les causes de la seva marginació té un mèrit extraordinari perquè representa, en part, posar-te a la seva pell, una operació realment difícil i que admet moltes especulacions, tantes, potser, com el nombre de persones que cauen en  aquesta situació. Per això l’Emma és un cas personal, únic, no pas un model o aquell arquetipus que podria derivar en caricatura... Hi pot haver tota mena de condicionants i d’aspectes personals : malaltia, depressió, abandó, desengany, ganduleria, deixadesa, ganes de canviar totalment de vida... La teva habilitat narrativa fa un encertat cop de timó cap al final, i quan, una mica decebut, et prepares per al final feliç que s’insinua - tot i que no li desitges cap mal, pobra Emma! -, fas que toquem altre cop de peus a terra ja que el destí d’aquestes persones és, penso, gairebé sempre, un camí sense retorn”.
Enlluernats pel que s’escriu en altres llengües, alguns diaris s’han referit ara mateix amb força detalls l’aparició d’una novel·la titulada Het diner, és a dir, El sopar, que l’holandès Herman Koch ha escrit sobre aquest fet desgraciat de la captaire barcelonina ruixada per aquells brètols tan joves. També he trobat referències d’altres llibres que sobre el mateix tema han publicat Arturo San Agustín: La noche que quemaron a la mendiga, i Pere Meroño: El crim del caixer automàtic., com a únics testimonis locals d’aquest crim. Ja ho sabem, que els llibres actualment es cremen a tota velocitat, però em sembla injust que ningú no hagi recordat que aquesta història ja l’havia novel·lat Maria Barbal fa tan sols uns mesos amb el rigor, l’eficiència i la traça que la caracteritza a l’hora d’explicar aspectes ben diversos de la sensibilitat femenina.
Ara, avui, celebrem la distinció que els companys de l’AELC han dedicat a Maria Barbal. I tots restem a l’espera dels altres libres que han de venir a continuació, alguns dels quals ja han d’estar més o menys ben pensats, estructurats i planejats, tot i les sorpreses que l’autora, com no s’està d’explicar en alguna de les entrevistes que li han fet, és capaç d’incorporar-hi, a mesura que els coneix millor, uns personatges que sempre són humans, amb la grandesa i la feblesa que ens afecta a tots plegats.
Endavant, Maria! L’enhorabona més cordial i entusiasta per una obra com la teva que Jaume Fuster no s’hauria estat d’aplaudir.