A debat
A debat

Versions 'regionals' de llibres?

Darrerament s'està donant un fenomen com a mínim preocupant: l'edició de diverses versions del mateix llibre amb trets dialectals diferenciats segons si es publica al País Valencià, a Catalunya o a les Illes. Aquest fet es dóna sobretot amb llibres infantils i juvenils, i més escadusserament en poesia.
Encara recordem el cas de l'última entrega de Harry Potter, que al País Valencià es va publicar amb una versió diferent a la que va sortir a Catalunya. Potser la pregunta no ha de ser si cal traduir al "valencià", sinó si cal, un cop ja hi ha una traducció feta en qualsevol de les modalitats del català, fer-ne una segona traducció en una altra. I el problema no es planteja només amb les traduccions, sinó (si més no dins del camp de la literatura infantil) amb les obres originals, que en alguns casos es modifiquen, ni que només sigui lleugerament, perquè els lectors no hi trobin paraules o expressions que els siguin poc familiars. Es tractaria d'una lenta fragmentació de la llengua? Arribarem a veure versions en 'lleidatà', en 'gironí', en 'menorquí'...?

Comentaris

Potser un dels elements que

Potser un dels elements que ha fet que s'hagin pres aquestes iniciatives editorials és l'actitud uniformadora de les editorials de Catalunya que modifiquen per sistema certes paraules i expressions que consideren massa dialectals. La distància entre llengua estàndard i formes dialectals potser ha afavorit que es tirés pel dret al País Valencià i a les Illes. El fenomen també es produeix en els parlars i dialectes del mateix Principat.

En efecte, és tan absurd

En efecte, és tan absurd fer una versió valenciana d'una traducció al català (el cas del Harry Potter) com fer una versió andalusa de la traducció castellana del mateix llibre. D'altra banda, però, és perfectament lògic: l'autoodi absurd de l'ex-País Valencià, que ja comença a estendre's cap al nord, ho explica. Però hi ha un altre aspecte de la qüestió: el trencament del mercat editorial, és a dir la seua fragmentació en "comunidades autónomas". Tot el que potencie els regnes editorials de taifes valencians potencia uns guanys que són pa per a hui i fam per a demà. O millor dit, fam per a hui i consumpció per a demà. En resum, les "versiones regionales" són un efecte més de la lògica perversa de no creure en la unitat cultural i econòmica dels països de parla catalana.

Darrerament? Ja fa anys que

Darrerament? Ja fa anys que quan un autor valencià de literatura infantil -si més no alguns-, quan publica al Principat, les editorials modifiquen automàticament determinats trets morfològics.

L'explicació de Lluïsa

L'explicació de Lluïsa Julià (no confirmada) és raonable. En canvi, la d'Himalia desborda el problema. En el cas de la literatura (i els ilms) infantils també es fan dobles versions a l'àrea del neerlandès (flamenc i holandès), perquè es considera que en aquest cas és molt important per als infants "el parlar més pròxim".

Allò cert, és que als

Allò cert, és que als catàlegs de les editorials catalanes és molt difícil trobar obres en català occidental o en balear. En canvi, les editorials valencianes sí que publiquen obres en oriental -ni que siga per provar d'introduir-se al mercat català. Podeu consultar qualsevol catàleg d'enguany del Bullent, Tabarca, Tàndem, 3i4, Bromera o Perifèric per constatar la presència d'autors illencs i del Principat. Feu la mateixa prova a l'inrevés, a veure quines conclusions obteniu.

L'actitud uniformadora no

L'actitud uniformadora no és només al Principat, ja fa molts anys que les editorials valencianes canvien la morfologia verbal del escrits que els arriben d'escriptors de qualsevol altre lloc de l'àmbit lingüístic.

Aniré a un detall petit per

Aniré a un detall petit per intentar treure després alguna conclusió. Quan vaig llegir "Llibre de meravelles" de Vicent Andrés Estellés en un poema vaig trobar "dacsars". Aquesta paraula no sortia al diccionari de casa (sort ara del diccionari on-line català valencià balear que és una joia) però lluny d'incomodar-me em provocà la necessitat d'anar a cercar-ne el significat. Hauria pogut deixar-ho estar com altres vegades he de dir que m'ha passat. Però de tant en tant una paraula desconeguda ens recupera la pregunta del significat i això està molt bé. El lector també té un paper actiu i les nostres modalitats són un exercici de realitat.
Si a un text se li lleva la part de "denominació d'orígen" que té i es tradueix a pla i estàndart al cap d'un temps qui el llegeix ho validarà com a "normal" i es sorprendrà -no sabem si negativa o positivament- quan tengui entre les mans un altre text escrit en una modalitat que no sigui "la seva" o amb algunes paraules que desconegui.

El gran problema que tenim

El gran problema que tenim és que no hem sabut trobar un estàndard vàlid. Ara bé, si el traductor és valencià, és normalíssim que utilitzi "Parle", i si és de les illes "xerr". El que no és habitual és que emprem dues versions d'un mateix títol, i això ho han de saber els editors, sobretot.

Sospito que als comentaris

Sospito que als comentaris han anat barrejant (excepte el que em precedeix) dues qüestions diferents: l'estàndard literari (pan?)català i el fenomen d'aquestes dobles edicions. Jo, com a senienc, entenc que, per exemple, les traduccions carnerianes de Dickens em poden resultar llunyanes (igual que, posem per cas, una traducció al balear de Paul Celan). I com a escriptor (o traductor) no m'agradaria que em modifiquessen les formes que jo empro (per exemple: les sèries de televisió de TV3; quants accents diferents hi senten, si no és l'home aquell del temps lleidatà, que a sobre pretenia ser graciós?). Però, sincerament, fer dobles (o triples versions) dialectals d'un mateix llibre em sembla una despesa econòmica potser no excessiva però sí luxosa. És a dir, ni el valencià ni el mallorquí, ni tan sols el rossellonès em resulten llengües incomprensibles; puc sobreviure al fet que Harry Potter les parli, seguiré comprant el llibre si aquest llibre és el que vull comprar. Al contrari: més aviat em resultarà útil saber què és un "al·lot", un "dacsar", una "mifa"...

Nosaltres, a l'Editorial

Nosaltres, a l'Editorial Moll, estam avesats a publicar autors catalans, valencians i balears, i sempre els respectam la seva tria lingüística, tant si es tracta de llibres per adults, com si són llibres per a infants, i mai no fem versions diferents de la mateixa obra. Únicament miram que aquesta tria s'ajusti a la normativa --més àmplia del que es vol fer creure-- i, no cal dir, la nostra referència pel que fa al lèxic és el DCVB. Hi ha un malentès que consisteix a confondre estàndard amb català central. L'estàndard és molt més ampli, comprèn totes la riquesa expressiva del grans blocs dialectals ("joguina - jugueta - joguet; aviat - prest- prompte; dacsa - panís - moresc - blat de moro; ell es diu - a ell li diuen - ell nom"; etc.). I si parlam de llengua literària, cal estar oberts a qualsevol localisme que l'autor cregui pertinent, i pentura un dia serà d'ús general, mai se sap.
Personalment, crec que el que ha fet més mal ha estat la fragmentació administrativa del territori, que ha obligat a les editorials a fer versions regionals dels llibres de text, tant pel que fa als continguts com pel que fa a les tries lingüístiques. Penso que fer textos per als que aprenen a llegir en versions properes als infants no és mala cosa, però sí entestar-se a mantenir aquestes tries en els nivells superiors.
De tota manera he de dir que a les Illes Balears a les escoles tant es fan servir textos valencians, com catalans, com balears, i els nins de ben petits ja saben que un "gos" és un "ca", i que una "escombra" és una "granera" i per avall. Probablement, però, a la inversa no passa, la qual cosa explicaria la nul·la penetració al territori continental dels contes populars mallorquins, les rondaies de Mn. A. Alcover.
La solució: posar d'acord les conselleries d'Educació dels diversos territoris, per començar.

Opinió respecte els

Opinió respecte els arguments de l'obertura del debat i d'Himalaia. Es diu que és "absurd fer una versió valenciana d'una traducció catalana" de Harry Potter. No ho discutiré pas. Ja se sap que el que fan els valencians ( els més o menys catalanistes valencians, ja que, se sapiga, són els únics que publiquen i escriuen en català) és absurd. És el seu hàbitat. En el cas concret del Potter caldria dir que la versió valenciana de la traducció catalana la va fer -la va encarregar- la mateixa editorial catalana. Les coses no s'acaben aquí, però. Com que la versió resultava massa "valenciana", l'editorial valenciana que l'havia de publicar la va netejar, la va fer normativa o estàndard. És a dir, la va fer més "catalana" que la versió que havia encarregat l'editorial catalana. Oi, que tot això resulta molt divertit?. D'entrada, le meua actitud podria ser semblant a aquella que defensa Himalaia, però puc entendre perfectament -les desitge o no- les actuacions de les editorials, sempre que siguen serioses i raonables. El que considere necessari és que es discuteixi, sense acrituds, aquesta qüestió. Però fóra bo que miréssim de ser una mica rigorosos i tinguéssim en compte les circumstàncies i els motius de cada agent... Resposta a a Esteve Gau Argerich. Esteve diu que "les editorials valencianes canvien la morfologia verbal del escrits que els arriben d'escriptors de qualsevol altre lloc de l'àmbit lingüístic". Vol dir que 3 i 4 "valencianitza", posem per cas, la Rodoreda i Villalonga?, Vol dir que Bromera "valencianitza" Jaume Cabré i Gabriel J. Manila?, Vol dir que les traduccions que ha publicat Bromera de Pamuk, McCourt, Banville... han sigut a la valenciana? Cal una resposta? Pel que fa a la traducció -no parle de la litertura infantil i juvenil, perquè no les controle-, la tendència de Bromera ara és treballar amb traductors del Principat i, per tant, les versions són ... No negaré que en ocasions les editorials canvien la morfolgia, però... Per acabar diré, tot exagerant una mica i en broma, que sembla, i dic sembla, que darrerament sobre els valencians cauen molts pecats. I no diré que siguen no culpables, que segur que ho són. Però, Déu meu!, quin pecat i quina creu ser valencià.

Hem endegat una mena de

Hem endegat una mena de dogmatisme de la 'diferència' de la mateixa manera que en d'altres temps es magnificava la unificació, tot plegat ha portat a aquesta situació una mica estranya. És cert que les relacions amb València s'han fet amb amors i desamors, però també comarques que per la seva situació no havien difós les seves variants les reivindiquen. En tot cas, un tema a debatre. Una altra cosa seria variar els originals, això ja és més gruixut, siguin els originals d'on siguin. En l'ús adient de les formes dialectals -no m'agrada això de 'dialectals' però d'alguna manera els haurem de dir- hi tindrà molt de pes la grapa dels escriptors a l'hora d'utilitzar-les. El fet és que la incorporació de formes dialectals o locals a l'estàndard seria una millora per al vocabulari i per al mateix estàndard però el que diu Lluïsa Julià és cert i sovint els editors -amb excepcions remarcables però minoritàries- són molt curts de vista.

Bona nit. Entre per primera

Bona nit. Entre per primera vegada. Ja aniré explorant tot açò a poc a poc.
Salutacions.
MURNAU

Comptat i debatut, em fa

Comptat i debatut, em fa l'efecte que cal reduir el problema a la seva justa mesura. Si una editorial, pren la decisió de d'adaptar un escrit a la seva variant geogràfica -o de prioritzar-la, davant d'altres- no és per perdre quartos. Al contrari: és per vendre més i arribar a lectors "segurs". Deu ser això pecat? Francament, si ho fa una editorial catalana queda natural, si ho fan d'altres, són secessionistes. El problema no són les variants en sí, comprensibles (almenys en traduccions, adaptacions o llibres infantils). Sinó que una editorial, catalana, valenciana o d'on sigui, arribi a la trista conclusió que no paga la pena lluitar per captar els lectors de tots els Països Catalans, tan sols aquells de la seva zona. Tots tenim part de culpa. Ara, els valencians estan governats per una dreta reaccionària que s'esforça en l'extinció del català, i ja fan prou de sobreviure. Les editorials catalanes i els seus assessors -que van de nacionalistes- són les que haurien de donar exemple de pluralitat i obrir-se a la resta de variants. Ens hi va molt més que el negoci, ens hi va la identitat.

Estic bàsicament d'acord

Estic bàsicament d'acord amb el que indica Mariola. Afegiria a més que, en el cas d'editorials barcelonines, incideix un altre factor: la convicció, o poc menys, que la concreta variant utilitzada es LA norma, cosa que duu a percebre com "incorreccions" (o arcaismes, o localismes...) alternatives perfectament vàlides i normatives. Pensem en les formes "ara", "era", "ira" del perfet de subjuntiu: comptara, volguera, sortira... I ho deixaré amb aquest únic exemple. No se m'escapa que aquesta pràctica no s'argumenta ni es defensa explícitament (i per tant és temptador i fàcil negar-la) però funciona a tota virolla, i no sols en editorials sinó en molts jurats literaris, cosa ben lamentable. En fi que, ara mateix, els valencians la tenim ben magra entre el secesionisme explícit per el sud i el tàcit pel nord. Però ja arribaran temps millors. Abraçada.

Lluís té tota la raó,

Lluís té tota la raó, però la solució no vindra mai de posar d'acord a les Conselleries, seria més fàcil que els dos partits majoritaris a l'Estat s'unificaren en un sol... per altra banda, com s'ha dit aci, per algunes editorials és més fàcil fer-ne de diferents variants per arribar a un públic més ampli i poder "vendre" més. Pensem que, en definitiva, es tracta d'una empresa que inverteix un dinés i busca un benefici; si, al mateix temps, defemsa unes propostes culturals, perfecte, però moltes voltes (els valencians també diguem "de vegades", quina triaria el traductor? a la versió valenciana?) és complicat. Després de molts anys de fer bandera nacionalista, d'intentar unificar una llengua tot i respectant les variants (recordeu aquell "diguem-li català"), de llegir en barceloní i vorer escrit "vas" pel nostre "got"... de gaudir del salat... de barallar-nos entre els propis valencians perquè dir "mescla" era quasi un castellanisme en compte de "barreja", de que els propis acadèmics valencians -molts d'ells grans escriptors i catedràtics i no cal dir noms- arrimaren el normatiu cap l'apitxat de ciutat per a que els politics de torn ho vegueren més democràtic i continuaren subvencionant-los i pagant despeses i "dietes" de reunions, etc... etc... què serà ara primer? l'ou i les politiques de subvencions a les que hi ha que baixar el cap i retre pleitesia? o la gallina i mantindre's ferm a la linia editorial d'un normatiu minim que arribe a tothom, tot i respectant les variants del propi escriptor? escrivim per noslatres o escrivim per vendre? adaptem la creació al negoci de cada temps o fem auto-publicacions i tirades curtes pels amics? fotut, fotut... aci al pais, dir català és pecat! les illes són les illes i, a barcelona tot cau bé.

Aquesta és la perversió

Aquesta és la perversió final de la nostra llengua. Aquesta és la guerra bacteriolègica de les lletres. S'assembla a la patètica campanya del Català Fàcil d'alguns diaris i d'alguns "elements" televisius.

Tens tota la raó, Lluís.

Tens tota la raó, Lluís. Vos contaré un cas real: tenc una amiga que s'ha autoeditat una col·lecció de llibrets bilingües català-anglès per a infants. Els ha pogut distribuir sense problemes per les Illes Balears, però a l'hora de trobar qualcú que els volgués distribuir per Catalunya li han dit que havien de ser escrits en català d'allà, que si no, no hi estaven interessats. I tot perquè parlen "mallorquí" i no "barceloní", encara que el vocabulari utilitzat sigui l'estàndard del DCVB. Això és pur secessionisme mercantil. La resposta que va rebre del País Valencià encara va ser més decebedora: si no eren en castellà, res de res.

Isabel de Villena, Ausias

Isabel de Villena, Ausias March, Jaume Roig... son autores de la literatura valenciana y ellos, como muchos otros, proclamaron siempre que escribían en valenciano, no en catalán, ni en provenzal, ni en francés... El valenciano se llama valenciano desde los primeros escritores del siglo XIV y estamos hartos ahora y antes del imperialismo catalán.

A mi m'agradaria saber quina

A mi m'agradaria saber quina representació t'autoatribueixes, quan dius "estamos hartos". I perdona si et dic que no em crec que hages llegit mai a Isabel de Villena, a Ausias Marc ni a Jaume Roig. Ni una línia, vaja. I apostaria mil contra u a que els teus fills, si els tens, no saben parlar valencià. Ni tu tampoc.

Hola, Pau Jo no ho veig tan

Hola, Pau Jo no ho veig tan negre com tu. Crec que en un debat es pot distingir perfectament el boicotejador del simple discrepant. Jo, des de l'absoluta identificació amb la unitat del nostre idioma, crec també en la seua gran varietat i riquesa. Cal tenir en compte, a més, l'existècia dels tres registres lingüístics (col·loquial, estàndard i literari) Jo crec que, en literatura i dins de la correcció està permesa qualsevol experimentació i tria, però també trobe normal que en el llenguatge administratiu -posem per cas- es busque, ans de res, la comprensió per part del destinatari d'un escrit, mentre el llenguatge emprat siga correcte. Salutacions.

Vivint a Barcelona (o potser

Vivint a Barcelona (o potser puc estendre'm al tot el Principat), és molt senzill obrir debats com aquest. Vivint al País Valencià no ho és tant. Ací, on jo visc, molta gent té por a la unitat de la llengua, a dir que parlem el mateix, justament perquè estem veient perdre moltes paraules i formes pròpies en pro de la unitat lingüística. I no vull dir que no siga correcte, i no vull dir que no siga vàlid que cada u parle com li parega. Dic, senzillament, que cal donar suport a totes les variants de la llengua, ja no per fer un gest, sinó per necessitat, per ser el primer pas cap a la normalització en aquesta part del territori al menys. Segurament a un gironí li resultarà molt menys complicat llegir un llibre traduït en la variant valenciana que no al contrari, perquè té assumida la realitat plural. Crec que, partint de la realitat i parlant amb total subjectivitat -tot siga dit-, no només no és perillós per a la llengua que hi hagen dues o tres versions, sinó convenient. A banda d'açò, també es fan segones i terceres traduccions d'un mateix llibre a una mateixa llengua per a adaptar-se a nous temps. Per què no adaptar-se als diferents casos dins del nostre domini lingüístic? Hui per hui, si s'ha de fer només una versió d'un llibre, crec que hauria de ser en una variant els parlants de la qual siguen reacis a llegir en altres estàndards, si no és així, mai aconseguirem l'assumpció de la unitat lingüística per aquells que no n'estan convençuts. I mai podrem evitar la "despesa" fent només una versió que tothom puga entendre. Personalment, poden seguir fent-ho com vulguen perquè sóc una persona oberta i, a més, sempre tinc diccionaris a la mà. Salutacions des de La Ribera Alta.

Envia un nou comentari

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
Aquesta pregunta permet comprovar que el contingut ha estat introduit per una persona i no pas per un programa de spam. Si et registres com usuari evitaràs aquesta comprovació .
Image CAPTCHA
Escriu els caràcters de la imatge sense espais.