Conversa amb Josep Maria Espinàs

Quaderns Divulgatius, 39: XVII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Casassas, Anna

Josep Maria Espinàs és un dels escriptors més populars i més coneguts de Catalunya. De molt jove ja va escriure una primera novel·la que va guanyar un premi, el Joanot Martorell, l’any 1954, i des d’aleshores no ha parat. Em sembla que ha treballat tots els gèneres. Però potser els que l’han fet arribar a més gent són els llibres de viatges, i dins d’aquests els viatges a peu, així com els articles que escriu cada dia als diaris des de fa més de trenta anys. Això fa una obra extensíssima, per la qual ha rebut molts premis.
Però hi ha gent, com jo, que abans de saber que era escriptor el vam conèixer com a cantant, cantant de cançons pròpies i de cançons traduïdes, per exemple les de Georges Brassens.
Diria que, per a mi, que sentia a casa els discos de Brassens sense entendre-hi res, va ser el primer contacte, o el primer moment de consciència de la traducció, perquè de cop aquelles cançons eren comprensibles i fàcils.
El que jo aleshores no sabia és que Josep Maria Espinàs era, primer, abans de tot això, advocat i després, també, publicista (diplomat fins i tot amb el títol de tècnic publicitari).
En un dels seus articles, Espinàs deia: «A mi no m’agrada, o segurament no en sé, enfrontar-me directament a un tema global: l’emigració, la fam al món, l’amor, o coses així. Potser sí que arribaré a alguna consideració general, però necessito partir d’un fet
concret, d’una observació modesta però real.»
Per això jo, ara, li faig cas i miraré de portar-lo a un fet molt concret, relacionat amb una de les seves traduccions, concretament la d’una novel·la sobre el món de la publicitat. Una novel·la que en català es va publicar l’any 2001 amb el títol de 13,99 euros (i això ja serà una de les primeres coses que ens podria explicar, com va arribar a aquest títol, o per què va triar aquest títol, atès que l’original francès es deia 99 francs i en aquell moment tot just estrenàvem els euros).
Aquesta novel·la la va escriure un publicitari francès, Frederic Beigbeder, amb la intenció declarada, des del començament del llibre, d’aconseguir que el despatxessin de l’empresa on treballava, una de les empreses publicitàries més grans de França. És una crítica ferotge de tot el món de la publicitat, de la gent que hi treballa, dels costums, dels anuncis, de tot.
La majoria d’eslògans que hi surten són simples frases explicatives que, per tant, es van traduir tal com eren, sense donar-hi més voltes.
Però en canvi n’hi havia algun, concretament dos, que el protagonista s’empesca en un deliri etílic, i que són els que ara m’interessen. El protagonista s’imagina dos anuncis d’una marca de pastilles per al refredat (Humex Fournier) sobre la base de dos accidents famosos: el de lady Di i el del fill del president John F. Kennedy.
En el primer, lady Di puja al seu cotxe i veu que el conductor està molt refredat. Estornuda un parell de vegades i a continuació el cotxe entra en un túnel. Se sent un altre estornut i després res més. L’anunci diu: «Humex Fournier. Stoppez votre rhume avant qu’il ne vous stoppe.» Que voldria dir «atureu el vostre refredat abans que us aturi ell», però Espinàs, per no perdre l’humor negre de l’anunci, molt encertadament tradueix: «Liquideu el vostre refredat, abans que no us liquidi ell.» Perfecte.
En el segon anunci, veiem John John Kennedy i la seva dona en una avioneta que pilota ell, refredat, i que estornuda sovint. En aquest cas, un dels estornuts del pilot provoca l’accident de l’avioneta. La frase és: «Humex Fournier, pour ne pas piquer du nez». Aquesta frase ja és molt més difícil de traduir. El sentit no és evident d’entrada i la traducció encara menys. Però Josep Maria Espinàs va traduir-la d’una manera que jo diria que és genial: «Humex Fournier, per no tenir un disgust de nassos».
Jo no sé si se li va acudir fàcilment, o si va haver de rumiar molt, però m’agradaria que ens expliqués el procés que el va portar fins a aquest eslògan imaginari. Tot i que sé que demano una cosa molt difícil perquè aquest mateix llibre, 13,99 euros, diu una cosa referint-se a la publicitat, que jo ara trasllado a la traducció, perquè hi és absolutament aplicable. Diu exactament:
«Les frases més encertades són d’una evidència que desarma» i «sembla fàcil, però s’ha de trobar, com més senzill és, més complicat».

JME. Ara l’Anna acaba d’explicar tots aquests pecats meus, i es veu que venint aquí he de pagar-ne la penitència. Però jo no estic acostumat a fer conferències, el que sí que faig és anar a parlar dels meus llibres de viatges a peu amb gent que els ha llegit, i que em fa preguntes. Prefereixo que la gent em faci preguntes. De manera que endavant, feu totes les que vulgueu.
Pel que fa a les lletres de les cançons, el català té l’avantatge que és una llengua, igual que l’anglès, amb molts monosíl·labs, i això facilita la traducció perquè la fa més adaptable. Perquè en la lletra d’una cançó s’han de respectar els accents, les síl·labes, les paraules agudes. Jo sentia aquelles cançons castellanes plenes de «fascinación» i altres paraules per l’estil, i no entenia com unes lletres tan estúpides podien ser tan famoses. Fins que vaig sentir-les en anglès i vaig entendre que en castellà no es podien traduir i s’inventaven una lletra nova que no hi tenia res a veure.
Si pensem en una paraula com «cor», que en anglès és «heart», en francès «coeur», en alemany «herz», i després pensem en el «corazón» castellà, ja veiem que tenen un problema.
Amb les cançons de Brassens, igual. Vaig traduir únicament les que em semblava que eren traduïbles. Per exemple Le vent, El vent. En castellà ja es veu que El viento no pot funcionar.
A més, buscar un sinònim no és la solució, perquè els sinònims en realitat no existeixen. Cada pretès sinònim té un matís diferent, i el fet que dues paraules tinguin una sonoritat diferent també introdueix un altre ritme a la frase, una altra accentuació, i per tant no es poden substituir l’una per l’altra.
Si vols dir que una cosa és insuportable, has de dir que és insuportable, no val que a la ratlla següent per no repetir-te diguis que és què, potser intolerable? No, si has de dir setze vegades seguides que és insuportable ho dius.

AC. Tens raó quan dius que els sinònims en realitat no existeixen, perquè a més la substitució d’una paraula per una altra que sembla que més o menys vols dir el mateix, també pot implicar un canvi de públic, una modificació del sector de població a la qual vol arribar el producte, en el cas de la publicitat. En un anunci, o en un títol de llibre, que al capdavall són iguals en el sentit que tots dos han de fer venir ganes de comprar, no arribaràs a la mateixa gent amb una paraula fàcil d’entendre o amb un cultisme del qual poques persones coneixen el sentit.
Però en canvi els diccionaris de sinònims són molt útils, justament potser al revés, quan la paraula que et ve al cap no correspon exactament al que vols dir i a través del diccionari de sinònims pots trobar la que realment diu el que vols.
Justament hi ha un exemple, relatiu al títol d’un llibre que va tenir força èxit, i que en el gallec original es deia Herba moura. La traducció del nom d’aquesta herba és «Tomaquera del diable» o bé «Pebre d’ase». I això és evident que no funciona com a títol de llibre. Jo sé que tu el vas rebatejar com a Herba d’enamorar.

JME. Sí, perquè de totes maneres totes les herbes serveixen per enamorar. Però també perquè dins d’«enamorar» hi ha «mora», conserva la mateixa sonoritat, i la sonoritat compta molt. Jo he arribat a la conclusió que llegim amb l’orella. Ens ha de sonar bé. Per això quan traduïm hauríem de llegir el que escrivim en veu alta, per saber com sona, per sentir la música del text. I així potser també ens adonaríem dels errors, perquè jo he vist errors de traducció molt grossos. Ara en recordo especialment dos, un en una història de les civilitzacions, que en un moment parlava de la «ley de la pesadez universal», i l’altre en un llibre de Simenon, que deia «la primavera había pasado en casa de Luisa». L’original naturalment deia «chez Louise», i volia dir que per a ella la primavera ja havia passat, és a dir, que ja no era jove.
Un altre títol de llibre que també vaig canviar, va ser el que originalment es deia L’arte della gioia, perquè encara que en català també puguis dir «L’art de la joia», resultaria que la gent es pensaria que és un tractat d’orfebreria. El llibre finalment es va dir L’art de viure, i volia dir de viure intensament, tal com feia la protagonista.

AC. Parlant de sonoritat, hi ha una cosa que molta gent no sap que has fet, i és la lletra del Cant del Barça. I en aquest cant la sonoritat justament és bàsica, perquè sona bé i és fàcil de memoritzar.

JME. Sí, és veritat, i jo sempre he insistit que se n’ha de dir Cant, i no Himne, perquè Himme és una paraula que té una connotació bèl·lica, i en canvi Cant no, el Cant és una cosa alegre.
En aquesta lletra cada frase correspon a una frase musical, el sentit de les frases no queda tallat: «tot el camp és un clam» «una bandera ens agermana» «som la gent blaugrana».
Ara la majoria de frases publicitàries en els anuncis escrits són frases explicatives, o informatives, que diuen per exemple que hi ha descomptes. No eslògans fets perquè la gent els recordi. O bé, si no, una paraula o dues que es deixen en anglès: The power. En el fons és igual si la gent no entén la paraula anglesa, perquè igualment dóna aquesta idea de prestigi associada a la marca del cotxe i a la llengua anglesa. Comprem el prestigi, no el poder. És com si digués«tu pots» o «tu ets capaç», però ja no sona igual: «tu pots», you can. La sonoritat sempre compta molt. No és el mateix dir «és natural», que «naturalment».

Des del públic es demana a Josep Maria Espinàs quines coses ha fet en el camp de la publicitat.

JME. Vaig fer un anunci que va ser traduït a força idiomes, el de la primera bicicleta estàtica, per fer quilòmetres des del menjador de casa. «Quien mueve las piernas mueve el corazón», i un dia ens va arribar traduït a l’alemany.
Perquè una cosa que també compta en publicitat és la capacitat d’associar dues coses que abans no havien estat mai associades. Per
exemple el dia que un fabricant de taronjada es va adonar que les taronges no tenen bombolles, i va dir «sin burbujas». Una cosa que abans no havia fet mai ningú, associar el refresc amb el fet de no portar bombolles.
La capacitat de bissociació és la capacitat de posar dues coses de costat, que potser abans no havien estat mai juntes, i començar a buscar com es poden relacionar, per exemple aquesta ampolla d’aigua i el micro.
Hitler, en la seva propaganda política, va fer un anunci perquè les dones s’afiliessin al partit nazi, que deia: «Dona alemanya, afilia’t i trobaràs marit.»

AC. Se’ns acaba el temps i abans voldria llegir un parell de frases d’una d’aquestes cançons de Brassens que jo em pensava que eren intraduïbles però que Josep Maria Espinàs va traduir.

En francès diu així:
    Le jour du Quatorze Juillet
   Je reste dans mon lit douillet

I Espinàs tradueix:
   Si desfilen els militars
   Aquell matí jo em llevo tard

I més avall:
   Mais les brav’s gens n’aiment pas que
   L’on suive une autre route qu’eux

Que traduït per ell diu:
   Prò la gent no pot pas pair
   Que vagi sol pel meu camí

I acaba:
   Tout le monde me montre du doigt
   Sauf les manchots, ça va de soi.

Que es converteix en:
   Tots m’assenyalen amb el dit
   Llevat dels mancs, que sigui dit.

Sembla molt fàcil, però només ho ha sabut fer ell.

Anna Casassas. Traductora de l’italià i el francès al català. Ha traduït, entre altres, Camilleri, Magris, Pennac, Némirovski, Balzac, Potocki, Proust, etc. És també la traductora d'El petit príncep (en col·laboració amb Enric Casassas). Actualment és vocal de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i vicepresidenta del Conseil Européendes Associations de Traducteurs Littéraires (CEATL).
Josep M. Espinàs. Amb una vuitantena de llibres publicats, la seva obra literària abasta diversos gèneres: novel·la, crònica de viatges, reportatges. memòries i els articles publicats a la premsa. Va ser un dels fundadors dels Setze Jutges, també va conduir diversos programes d’entrevistes a la televisió. Té obra traduïda a diversos idiomes i ha estat guardonat amb prestigiosos premis.