Els nostres primers vint-i-cinc anys

Carbó, Joaquim
juny del 2002

Estimats amics,

Fa cinc anys vam celebrar que n'acabàvem de complir vint amb l'edició d'un llibre indispensable per a qui vulgui conèixer amb detall la història de la nostra associació. No podria afegir ni una paraula més a les que llavors es van escriure per recordar què han estat els primers anys de l'AELC. Avui, que ja en tenim vint-i-cinc, el panorama en general es manté més o menys igual, amb una tendència a la baixa, no pas pel que fa al nombre de professionals que s'incorporen cada any a l'ofici, sinó per les escasses possibilitats que tenim per connectar amb la societat a la qual volem servir, sobretot si només ens movem en el terreny del llibre. Per fortuna, la premsa, la ràdio i el guionatge ofereixen avui altres possibilitats.Però en uns moments en què la intermediació és imprescindible per a la supervivència o difusió de qualsevol idea, sistema o producte --i els llibres ho són--, creixen els obstacles per fer-los conèixer; per mostrar-ne simplement la coberta a qualsevol possible lector interessat; per informar a algú que aquell volum s'ha escrit per a ell, que l'esperava i que possiblement no arribarà mai ni tan sols a saber que existeix, ni que conté la història que el faria feliç, el poema que l'emocionaria o l'estudi que li obriria els ulls en relació al tema del qual necessita informació urgent. Un llibre que, en el millor dels casos, pot passar de manera efímera, vist i no vist, per un aparador.

Què es pot fer perquè cada llibre trobi el seu lector? ...s possible que el nostre cas s'agreugi per una contradicció: la notorietat o el crèdit que tothom concedeix al fet que el nom propi aparegui de manera destacada a la coberta d'un llibre. No hi ha famós del ram que sigui que, quan ja té el ronyó cobert, se'n parla sovint als diaris i la seva imatge apareix tothora a les pantalles de totes les sales d'estar no se senti inquiet i desassossegat perquè troba a faltar alguna cosa: el llibre, el seu llibre! Com pot ser que encara no l'hagi publicat? I, ja que no pot resistir la temptació d'arrodonir la seva fama de l'única manera que li sembla possible fer-ho, perquè el llibre manté un sòlid prestigi social, i ja que tampoc no el pot redactar ell mateix perquè té altres feines molt més importants que perdre el temps escrivint-lo, no dubta a encarregar a algú del gremi que li tregui les castanyes del foc: li explica quatre anècdotes i dues dades biogràfiques, falses, és clar, i aconsegueix que li escriguin una història que farà les delícies de nombrosos admiradors. Un producte que es vendrà com els xurros i que proporcionarà al negre uns diners que no tindran res a veure amb el nombre d'exemplars ni les edicions que se'n reimprimiran. Ai, Guillem-Jordi Graells, per a això han servit l'eficàcia i la tenacitat que vas posar en la negociació del contracte marc?

En el cas que uns magatzems importants o una gran superfície es recordi de nosaltres i ens convidi a fer el paperot el Dia del Llibre, la millor prova per abaixar els fums o reduir a mínims l'ego que tots arrosseguem és fer-nos seure al costat d'algú d'aquests que se'l pot pagar, el llibre, amb la seguretat que recuperarà la inversió amb escreix. El fenomen d'aquest any ha estat l'allau de vocacions lectores que ha despertat la presència d'una debutant, la senyora Ana Botella, el mèrit principal de la qual resideix en la traça especial que té a ensenyar com s'han d'explicar els "cuentus". Una autèntica aportació al gènere, diuen. Aquest any, també, s'ha produÔt el desembarcament definitiu de les forces literàries centrals, i les parades d'allò que en alguna època n'havíem dit el Dia del Llibre Català, han estat literalment assaltades per uns professionals que han jugat el paper d'okupa, una colla d'escriptors de debò que han aconseguit acaparar el reduÔt espai que els mitjans de comunicació atorguen als creadors.

La resta de cadires a les parades ens les hem disputat aferrissadament alguns indígenes, la majoria dels quals, llevat dels que escriuen en llengua diferent a la que ens associa i agrupa, hem comprovat com una hora gairebé en blanc es pot convertir en una eternitat si a la taula del costat els bolígrafs consumeixen una càrrega darrere l'altra. No hi ha res a dir. Les coses són així i si així ho vol el públic, que és el que paga, a callar s'ha dit. Potser, i gairebé sense adonar-nos-en, també patim una crisi de creixement. Hi ha, fins i tot, qui diu que la culpa de tot plegat és una edició excessiva de llibres. Em costa estar-hi d'acord. Penso que el que hauríem de reivindicar seria més lectors per al nombre creixent de títols i que l'impuls creador anés acompanyat per la curiositat del públic. Si de cas, hauríem de dir que se'n venen i llegeixen pocs en proporció dels que s'editen, i no lamentar que se'n publiquin tants! Mai no ha estat nefasta, l'abundància; el que és realment perversa és l'escassesa.

Encara que faci bonic recordar-ho, no voldria haver de tornar a aquella època en què tot el cens de lletraferits es trobava a la Parada del Diccionari. La majoria de vosaltres té la sort de no saber de què parlo. Primer va ser a la Gran-Via, després dalt de tot de la Rambla. Joan Ballester, l'artífex de la llibreria Públia, que representava la casa Moll de les Illes, editora del Diccionari Català - Valencià - Balear, muntava una parada que era gairebé l'única en què els llibres catalans feien acte de presència. Era una època forçosament unitària en què quatre gats resistents ens reuníem sota el lema "Entre tots ho farem tot", signàvem algun exemplar als parents o amics íntims que eren prou valents que acostar-se'ns, i, mentrestant, darrere el taulell, els més grans parlaven amb enyorament del passat, els més il·lusos, d'un futur de color de rosa, mentre d'altres ens manteníem en un escepticisme constructiu. He rebut fa pocs dies un informe sobre la presència i ús del llibre infantil i juvenil en català que constata que la producció, no pas els tiratges, és superior percentualment a països com França, Suècia, o al conjunt espanyol, però la major part de les nostres vendes es produeix per prescripció dels mestres. Un cop acabat el cicle escolar, els lectors, sobretot en català, es fonen, desapareixen. Xavier Blanch, fins ara president del Consell Català, s'hi referia a la revista Faristol: "Aquesta és una conclusió especialment esgarrifosa si es mira des del compromís o la contribució que es vulgui tenir en el procés de normalització lingüística del català. Hauria de fer pensar, i molt, a les autoritats que pertoqui". Alguna cosa no funciona bé si vint anys de competències exclusives a l'ensenyament no han servit perquè els joves triÔn la versió catalana d'una novel·la estrangera. Em preocupa, i molt, que associïn el català a obligació, a imposició, i que, un cop acabada l'escola, en el cas poc probable que tinguin ganes de llegir una novel·la, se sentin més còmodes llegint-la en castellà. Algú del nostre gremi ha dit en públic que, en el cas de les traduccions, també s'estima més llegir-les en castellà. Com hi ha Déu!

A part d'una producció important de llibres, ens trobem orfes de gairebé tot, d'intermediació, d'informacions, d'estudis i estadístiques, cosa que impossibilita una política efectiva de foment del lectura. Segons Xavier Blanch, hi ha una dolorosa precarietat de la xarxa de biblioteques escolars i una mínima presència en els mitjans de comunicació.

Si descomptem l'espai que l'Avui concedeix al nostre consoci Andreu Sotorra, els altres diaris no dediquen ni una sola ratlla als llibres per a nois i noies, com és el cas de La Vanguardia, que, en canvi, el dia abans de l'aparició del darrer volum de Harry Potter va omplir tres pàgines senceres amb anècdotes i efemèrides del personatge i de la seva autora, aquella ventafocs que per art de màgia ha saltat de les llistes de l'atur a la de les fortunes més grans de la Gran Bretanya, on ja ocupa el tercer lloc, a punt de desbancar la Reina. Què s'hauria de fer? En primer lloc, penso, consultar el sector. I trencar-s'hi el cap. I imaginar. I si no donem per a més, copiar. A Suècia, l'estat edita un catàleg anual de llibres infantils i l'envia a totes les llars on hi ha infants, a les biblioteques i a les escoles. Aquí, cada editorial s'espavila com pot i s'ha acostumat a servir-se de l'autor per col·locar els seus materials. Així, a més de pensar la història, documentar-se i escriure-la, també hem d'ajudar a vendre-la, infant per infant, d'aula en aula.

L'horror que suposa constatar que s'ha arribat a la vellesa m'atorga algun privilegi. Així haureu d'aguantar el xàfec i permetre'm que viatgi una estona pel temps, i m'exerciti en el record, més fàcil pel que es refereix a fets i gent de fa quaranta anys que no pas a d'altres molt més recents, d'abans d'ahir, de fa deu anys. Era un temps de poques publicacions, cap diari, alguna revista d'amagatotis; escassa presència del teatre català comercial a les sales; mític ressorgir d'un teatre de qualitat, però de sessió única, l'ADB, operació off-Barcelona, actuacions clandestines a bars i local privatsä, però darrere aquella precarietat hi havia un esperit nou, jove i ple d'il·lusió que contenia el ferment d'aquella primavera de 1962, amb l'esclat poètic i popular de la Nova Cançó, de Cavall Fort, d'Edicions 62, l'explosió il·lusionada d'una voluntat que el pas del temps i certes possibilitats de burocratitzar-nos ha desmotivat i desmobilitzat abans que toquéssim sostre, tot abocant-nos fatalment al conformisme i, sovint, a l'autocomplaença, una actitud que no és nova, tal com ens ha recordat aquests dies Crisant, el vell personatge de Salvador Espriu, que ha tornat a l'escenari per encarrilar un cop més els seus deixebles cap a l'onanisme contemplatiu del "Som els millors!", uns titelles que s'arriben a creure que vindrà un dia que pel sol fet de ser catalans ho tindrem tot pagat, com deia aquell altre.

D'aquells temps anteriors al setanta-set, abans, per tant, de la fundació de l'AELC, recordo una tertúlia al desaparegut Or del Rin, amb Aurora Bertrana, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Joaquim Amat-Piniella, Tísner, Estanislau Torres, Carles Macià, alguna aparició de Víctor Mora, Josep M. Carandell, Robert Saladrigas, i, fins que no va guanyar el premi Pla, del jove Moix i Messeguer, quan encara vacil·lava entre la grisor del Ramon de la partida de naixement i del Terenci que l'acostava al món de l'antigor en què es mou amb tanta agilitat. El diví Terenci, sorneguer i murri, en va tenir prou amb unes quantes sessions per fer-nos un vestit a mida quan va escriure El sexe dels àngels.. Aquells mateixos dies, Montserrat Roig entrava i sortia de la Cúpula del Coliseum com alumna de l'Escola Adrià Gual. La nostra dissortada companya, quan s'iniciava a la Universitat, em va deixar opinar sobre els primers intents narratius. Només li vaig recomanar que millorés l'ús d'aquella llengua en què no dubtava a expressar-se, però que l'escola de monges li havia negat amb avarícia. Em va fer cas, i tant si me'n va fer!, i un parell d'anys més tard em va trucar per fer-me participar del seu primer èxit: acabava de guanyar un premi de narració força important.

No cal dir que em vaig apressar a felicitar-la perquè, per a mi, aquell premi tenia molt de mèrit: jo mateix, que també m'hi havia presentat, no havia passat del tercer lloc. Vaig ser finalista del Sant Jordi l'any que el va guanyar Mercè Rodoreda amb El carrer de les Camèlies, un premi que un jurat que vorejava la senilitat havia escatimat anteriorment a La plaça del Diamant. Poc després vaig tornar a ser-ho quan se l'emportà Maria Aurèlia Capmany. I ja ho havia estat abans darrere Antònia Vicens. També vaig ser a la Casa de València, el vespre que Joan Fuster hi presentava Nosaltres els valencians. I més endavant, al Casal de Montserrat, al carrer dels Arcs, abans que algú hi calés foc, per contemplar l'abraçada de benvinguda amb què Carles Riba saludava el mateix Fuster i Blai Bonet I els sopars de la Penya Santamaria, i les Barbolles poètiques, a casa de Joan Colominasä I la sort de ser present al Festival de Poesia del Price, quan Pere Quart va convertir el tendríssim poema Corrandes de l'exili en un clam que exigia LLIBERTAT!

Em retrobo en el gran homenatge que es va tributar a Rafael Tasis i a Joan Torrent que acabaven de publicar una monumental Història de la Premsa Catalana. Tasis, que havia de morir a París unes setmanes més tard, i a qui Joan Oliver va dedicar un emocionat poema: "Te n'has anat a la francesa --des de París--, de sobte, Rafael", va esmentar en el seu parlament, el nom del president Companys. Potser era la primera vegada que, des de la derrota i en un acte autoritzat, es deia aquest nom en públic i amb respecte, precedit pel càrrec pel qual va ser afusellat: President. En havent sopat, Joan Agut, llavors en funció d'editor, va haver de discutir la jugada amb en PeÒa, un membre de la brigada social tan interessat per la cultura catalana que no es perdia ni un sola de les nostres activitats. La meva participació en la naixença de Cavall Fort i la dedicació als llibres per a nois i noies em va portar a fer-me càrrec de la coordinació d'aquest àmbit. Pel que fa als llibres dels més petits, vaig comprendre de seguida que no era cosa només dels escriptors. Així, em vaig repartir la feina amb Teresa Duran i vam convocar els il·lustradors. I, més endavant, bibliotecàries, crítics, editors i mestres en un intent de formar un secretariat permanent que va donar pas a l'actual Consell Català del Llibre per a Infants i Joves. Mentrestant, reunions a casa de Josep Palau Fabre, d'Alex Broch i de Xavier Bru de Sala des d'on seguíem al minut els comunicats mèdics oficials durant els mesos d'octubre i novembre del setanta-cinc: Tisner, que dibuixava l'acudit diari a Tele/Expres, trucava a la redacció cada cinc minuts per si ens podia donar LA notícia. En una sessió a Ciutat de Mallorca es van posar els fonaments de l'AELC i em vaig incorporar a la primera de les nostres Juntes en qualitat de tresorer, que era l'única feina que podia portar a terme amb certa solvència, atès que la meva segona professió, caixer, em permetia ajustar al cèntim sense majors dificultats les migrades finances de l'AELC que es van veure incrementades sobtadament per la insòlita i generosa aportació de Joan Miró.

Així, vaig tenir l'oportunitat de participar en l'organització de trobades a les Illes, a València, els primers Galeuska, el muntatge d'exposicions i debats, discussions, polèmiques, amistats inesperades, llargues converses i àpats inoblidables, més per la companyia que per la gastronomia, tot i que en aquest aspecte tampoc no em puc queixar. Després de les juntes en què rebíem la visita de valencians i illencs, sopàvem al Marfil, un restaurant de la Rambla de Catalunya, amb una cuina que superava de llarg en qualitat el preu a què se'ns oferia; més tard, quan l'autoritat el va tancar, vam saber que pertanyia a un clan mafiós que la feia servir de tapadora. Avui hi ha una botiga de roba que, per no menysprear un passat culinari, es diu Spaguetti. En una ocasió, Antoni Serra ens va portar al cèlebre i efímer restaurant Violet que uns badalonins havien instal·lat en una casa bona d'un vell carrer de Ciutat de Mallorca. Va ser la nit que havíem de trobar substitut a Josep M. Castellet, complerts els sis anys reglamentaris de president. Josep M. Llompart que, com a vice-president, també pensava alliberar-se de la servitud de tenir un peu a les Illes i l'altre al Principat, no va poder defugir el parany que li havíem muntat i va acceptar la presidència com un acte de servei més, i va complir en el càrrec amb una dignitat exemplar.

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1979 va recaure en Manuel de Pedrolo. Feia uns anys que el novel·lista havia renunciat a qualsevol tipus de distinció, però en aquest cas va fer una excepció per cedir-ne tot l'import a l'AELC amb la finalitat que l'invertíssim en alguna activitat cultural. Citats al seu domicili del carrer de Calvet, n. 9, Josep M. Castellet, Tisner, Jaume Fuster i jo mateix vam rebre el taló de mig milió de pessetes. Així va néixer el Premi Mecanoscrit, per a autors joves, que va durar tant com els diners del Premi d'Honor.

Vaig ser a la junta des de febrer de 1978 fins a març de 1985, set anys il·lusionats perquè vèiem créixer les expectatives que havíem formulat durant el Congrés de Cultura, tot i que, sobretot, els dos primers anys ens vam adonar de les dificultats que hi hauria per obtenir recursos d'una administració tan precària com aquella Generalitat Provisional, amb més bona voluntat que possibilitats, i força convençuda que el paper dels escriptors era escriure, que el nom figurés a la coberta dels llibres, i prou. Un dels primers entrebancs va ser l'oposició que vam haver de presentar a un conseller que volia fer una edició institucional d'un centenar de títols bàsics, fortament subvencionats, promocionats, distribuÔts i oferts a un preu que ensorraria l'oferta editorial i, evidentment, els autors no seleccionats. Aquesta iniciativa, que es va poder frenar, és una constant. Ja hem vist darrerament que ha rebrotat, bé que d'una manera diferent, en forma d'una llista que només beneficia alguns autors i editorials.

D'aquelles primeres juntes ja no són entre nosaltres Maria Oleart, Josep M. Llompart, Tísner, Enric Valor, i Jaume Fuster. De juntes posteriors, trobem a faltar Joaquim Soler, Joan Fuster, Montserrat Roig i Valerià Pujol. Com a homenatge a tots plegats, em voldria centrar en la figura de Jaume Fuster, l'home clau de l'AELC que va aconseguir la cohesió del sector dins el Congrés de Cultura. Convençut que ens convenia un organisme que ens aglutinés, tant perquè creia fermament en l'ofici com en la necessitat de dotar-nos d'uns mecanismes de defensa, normals en qualsevol professió, sense que per això volgués dir convertir-nos en un lobby exclusiu, sabia que ens calia defensar uns drets, acostumats com estaven alguns escriptors a pagar-se de la butxaca l'edició dels llibres propis, o a renunciar als drets amb tal d'editar o a no exercir cap control sobre els tiratges i les liquidacions. Primer secretari, més tard vice-president i, finalment, president, va dedicar incomptables hores a tots nosaltres en perjudici de la seva obra que se n'havia de ressentir per força, no pas en qualitat sinó en quantitat. Quan tots plegats ultimàvem la correcció d'un original per portar-lo a un premi o a l'editorial, ell preparava estratègies, coordinava esforços, demanava subvencions, es reunia o redactava informes en benefici del col·lectiu, sempre a favor de la dignitat de l'escriptor. No crec que ens puguem fer càrrec del que va arribar a fer ni tan sols que li sapiguem agrair que no treballés mai en benefici propi. Ni va escalar posicions socialment, ni va ocupar càrrecs, ni va fer mèrits per aconseguir-los. Al contrari! Va mantenir sempre una posició fidel i constructiva, però crítica, sense concessions.

En una necrològica, Rafael Vallbona, d'una generació posterior, escrivia que en Jaume era el pare que no va poder matar, tal com hauria estat el seu deure, perquè així que van entrar en contacte va fer que se sentís un company, un amic. De la mateixa manera es podrien expressar la major part dels membres de l'Associació de Joves Escriptors que es va fundar ben aviat a l'ombra de l'AELC. Sempre impulsant feines col·lectives, ja fos des de l'Assemblea d'intel·lectuals, del col·lectiu Trencavel, d'Amb potes rosses, de l'Ofèlia Dracs. Jaume Cabré recordava llargues hores de col·laboració en l'elaboració del guió de dues pel·lícules, i deia: "Amb Jaume Fuster mor massa d'hora un articulista, un traductor, un dramaturg, un guionista, un assagista, un novel·lista de pedra picada i, sobretot, una bona persona." Prou!

No hi he pogut fer més. Si el paper de la junta actual i de les que vindran a continuació és mirar endavant, m'ha semblat que el meu, avui, era revisar el passat, cosa que m'ha posat en contacte amb la mort. "Quanta mort al darrere!"

Per damunt de tots nosaltres, voltant entre les columnes de fum del tabac i dels efluvis de l'alcohol que acabem de consumir, es mouen els ectoplasmes d'infinitat de personatges que han donat fe de la utilitat del nostre ofici i del contacte que els autors han mantingut amb la terra, amb la gent que hi ha nascut i que hi ha vingut, que hi ha arrelat, o que hi ha estat de pas. Ja que en tot el sopar no han parat de burxar-me perquè els recordi, no tinc cap més remei que fer-vos saber que són aquí i que no s'han perdut detall de la festa. Són tímids i potser es faran pregar massa. On sou, ara? Encara que no apareguin, voldria que els tinguéssiu en compte. Permeteu-me que els invoqui!

Juli Soleràs (Joan Sales); Tana, Jeroni de Campdepadrós (M. A. Capmany); Enric Vidal, Lluís Arqué (Jaume Fuster); Opoton el Vell (Tisner); Laia, Esperanceta Trinquis i ós Nicolau (Espriu); Jacob Xalabí (anònim); Fadric i Ganyota (Pitarra); Elisenda Camprubí (Joaquim Casas); Sophie, tan discreta (J. Vidal Alcover); Josafat (P. Bertrana); Plaerdemavida, Tirant i Carmesina (Joanot Martorell); Pilar Prim (N. Oller); Nevares (P. Calders); Manelic, ¿gata i Maria Rosa (A. Guimerà); Griselda i Tallaferro (Verdaguer); Esteve, Estevet i Josepet de Sant Celoni (S. RusiÒol); Mariagneta i la pobra Berta (A. Gual); Jonàs, Lot, Noè (Joan Oliver); Felip Lafont (Maurici Serrahima); Eulàlia i Maria Dolors (M. T. Vernet); família Rouquier, Senyor Font (X. Benguerel); Paulina Buxareu (Sagarra); Orfaneta de Menàrguens (A. de Bofarull); Mila i l'¿nima (Víctor Català); Kàtia, Ramona i Natàlia (M. Roig); Janet Masdeu (J. Puig i Ferrater); fadrina Berta i ermità Maurici (Roig i Raventós); Jordi Freginals, Damià Rocabruna (Josep Pous i Pagès); Tomàs de Bajalta (Pere Corominas); L'Avi Xena (Apel·les Mestres); Marc Villarí (Bartomeu Soler); Tino Costa (S. Juan Arbó); Nabí (Carner); Els Sis Joans i Perot Marrasquí (Carles Riba); La vaca cega (Maragall) i Les garses (I. Iglesias); Víctor (A. Esclasans); Laura (Miquel Llor); Aloma i Colometa (Mercè Rodoreda); Araceli Bru (Odó Hurtado); Massagran i Joan Endal (Josep M. Folch i Torres); El Doctor Verdós (Joan Santamaria); Els Garrigues (Josep Pin i Soler); Fanny i Valentina (C. Soldevila); Un senyor de Barcelona i tants homenots (Josep Pla); El Russio i el Pelao (C. A. Jordana); Albert Mauri i Alex, l'ambiciós (E, Valor); Zeni i Judita (F. Trabal); Ariatea (A. Bertrana), l'infant orat (Llorenç Riber); Aina Cohen, Palmira i donya Obdúlia (L. Villalonga); Clitemnestra (A. Carrion); Evast i Blanquera (Llull); Mossèn Llàtzer, Mariagna i Bicicletes (R. Casellas); Aurora de l'Aragall (Joan Llacuna); Julita (Martí Genís Aguilar); Màrsias i Adila (A. Bartra); Albert i Coralí (M. Vayreda); Ben Plantada (d'Ors); Mister Chase i Daniel Bastida (M. de Pedrolo); Jacobé, Garet, frare escalfallits (Ruyra); Calpúrnia (A. Badia); Hereu Noradell (C. Bosch de la Trinxeria); Laura (M. Llor); Manuel Tur i Andreu Ramallo (B. Bonet); Güelfa i Curial (anònim); Ramona Rosbiff, Mari Catúfols, i tants i tants més que volen que recordem d'on venim i cap on hauríem d'anar.

Que per molts anys siguem capaços d'afegir més personatges a aquests que ens han acompanyat avui per tal que el dia de demà, quan ja no hi siguem, puguin fer-ne de les seves tots junts i barrejats, a l'altre barri, el de la imaginació.

Amén.

[ Text llegit per Joaquim Carbó en el sopar de celebració dels 25 anys de l'AELC. Hotel Calderon. Barcelona, 14 de juny de 2002 ]

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.