Memorial Jaume Fuster (II): Quim Carbó

Villatoro, Vicenç
2002

Avui que els escriptors catalans associats lliurem a en Joaquim Carbó el segon memorial Jaume Fuster que el reconeix com un extraordinari escriptor de gènere, és a dir, com un extraordinari escriptor, és potser el moment de fer una pregunta que fa anys que em neguiteja: n'hi ha un de sol, de Joaquim Carbó, o el seu nom és més aviat una mena de pseudònim col.lectiu que empara l'obra, la trajectòria, la producció de tot un exèrcit d'autors diversos i tots ells laboriosos? Hi ha un sol Joaquim Carbó o el que hi ha de fet és una antologia de clons especialitzats que cobreixen un amplíssim espectre d'estètiques, de gèneres, d'escriptures?

Hi hauria un argument senzill però eficaç a favor de la teoria dels clons: la immensa producció que ha arribat a publicar Joaquim Carbó. Estem parlant d'un centenar de títols. Estem parlant de best-sellers com La casa sota la sorra que deuen haver venut uns dos-cents mil exemplars. Estem parlant d'una varietat d'escriptures extraordinària, de la creació de personatges tan memorables i tan familiars com en Pere Vidal o en Felip Marlot. Però la quantitat no és, tot i ser important, l'argument més convincent per sospitar que en Joaquim Carbó ha de ser per força un col·lectiu, el nom d'una àmplia corporació d'escriptors.

L'argument més de pes a favor d'aquesta teoria és autobiogràfic. Autobiogràfic meu, vull dir. No sóc ben bé de la mateixa quinta que en Joaquim i, per tant, el meu primer contacte amb ell va ser com a lector de la seva obra per a públic juvenil. Per a mi, Joaquim Carbó, un nom encara sense rostre en el propi imaginari, era Cavall Fort. Cavall fort amb potes. És a dir, una cosa amable, kumba, una mica blanca, benintencionadament progre, alegre, excuriosnista... Perdona'm: Jan i Trencapins, Sergi Grapes, els barrufets i en Joaquim Carbó. Però un dia vaig tenir ocasió de conèixer Joaquim Carbó en persona. I, és clar, va ser un xoc. El vaig conèixer a Ofèlia Dracs. Ell n'era soci fundador. Jo, un cooptat que s'hi apuntava –oportunisme? diguem-ne oportunitat- després dels èxits inicials i particularment del ressò de la seva aventura eròtica a "Deu pometes té el pomer". Allà, a l'Ofèlia, parlant de ciència-ficció, vaig conèixer personalment en Joaquim Carbó, i vaig veure que no era ben bé en Jan i en Trencapins. O potser sí. Em van dir que dels contes eròtics anònims de les deu pometes eren d'en Joaquim aquell i aquell altre, segons com els més bèsties, els més estripats, els més deixats anar, els més valencianament eròtics –si se'm permet la metàfora- de tot el recull. Joaquim Carbó. Del Cavall Fort al fot-me-la aquí que no hi tinc butxaques. Dels Barrufets a l'Ofèlia. Va ser una sorpresa, però també una primer sospita: no podien ser el mateix Joaquim Carbó. La teoria de l'exèrcit de clons.

Però aquesta teoria, il·lustrada per la quantitat d'obra, però també per la varietat de registres, té punts foscos. El principal: si t'ho mires bé, ben bé, resulta que entre tots aquests possibles Joaquims Carbons hi ha alguns fils que ho comuniquen tot, alguns patrons que tot ho tallen. El Carbó popular i festiu de l'Ofèlia podia semblar llunyà al de la Casa sota la sorra, però no ho era del Carbó formidable de dues novel·les que cal tornar a reivindicar i tornar a llegir: "Els orangutans" i "El setè filtre". Ho deia en Jaume Fuster, i en tornarem a parlar més endavant: el barroc popular i festiu dels contes de les "deu pometes" ja hi era al realisme social d'"Els orangutans". Una novel.la no gens infantil, però on s'hi notava l'ofici i la saviesa d'un Carbó forjat en moltes escriptures. Hi ha més que un aire de família que uneix el Cavall Fort, els orangutans, les ganes de construir un Felip Marlot de casa nostra, els contes de l'Ofèlia: hi una voluntat i un projecte. Una voluntat i un projecte que no han estat només els d'en Joaquim, però que en Joaquim ha encarnat potser més que ningú, o si més no tant com alguns d'altres, entre ells en Jaume Fuster. Una voluntat i un projecte que són a la vegada literaris i cívics.

En Joaquim Carbó, nascut l'any 32 –qui ho diria!- té un peu en la seva generació cronològica i un peu en la generació literària que representa que li aniria al darrera, la dels setanta. I en treu un denominador comú. La generació de la gent nascuda als anys trenta és extremadament interessant: són persones que, molt sovint, sacrifiquen trajectòries literàries importants o prometedores per una vocació de servei en àmbits on fan falta esforços amb urgència. És gent que se'n va a cantar amb una guitarra o a dirigir publicacions. És una generació on hi ha molts autors que opten per la literatura infantil i juvenil entesa, en primer lloc, com a literatura de primera divisió, però també i en segon lloc com a manera de construir un públic lector en català, com una inversió cívica de futur. És una literatura que aspira a ser bona en el seu gènere, però que fa servir el gènere també per un objectiu cívic: construir un futur per al català, a base de dotar-lo de públic lector.

En un cert sentit, una part de la generació dels setanta fa el mateix. Considera que és imprescindible normalitzar el públic per a la literatura catalana i aposta pels gèneres com a forma d'arribar a nous lectors, d'incorporar-se a la funció de cultura de masses que té la literatura moderna. Recordo les teoritzacions que en feia en Jaume Fuster: la novel.la negra, la novel.la policíaca, la novel.la d'espasa i bruixeria a la manera de Tolkien, eren concebuts com a gèneres de plena dignitat literària, però també com a instruments per a l'ampliació i la normalització d'un públic lector en català. Tenir una literatura normal exigia alguna cosa més que tenir escriptors normals: exigia també tenir lectors normals. Exigia que la lectura del català no fos el monopoli de lletraferits exquisits, sinó connectar amb un públic popular com el que hi havia hagut abans de la guerra, a través dels gèneres populars, de l'estètica festiva o oberta que podia arribar a la gent. En Joaquim Carbó, si és que només n'hi ha un, participa de la sensació d'excepcionalitat que hi ha entre la generació nascuda els anys trenta, que ha de cobrir urgències històriques, i de la voluntat de la generació dels setanta de construir un públic lector. I ho fa a través dels dos mecanismes que una i altra dissenyen i dignifiquen: la literatura juvenil formativa i la literatura de gèneres temàtics, amb un interès especial per la novel.la negra, per l'humor i per l'erotisme.

Ofèlia Dracs va ser això. Va ser moltes més coses. Va ser un joc. Va ser una colla. No explicaré anècdotes de sopar d'ex-alumnes, tot i que me'n moro de ganes. Però va ser també un projecte literari i un projecte cívic. Creure que la literatura de gènere pot ser molt bona literatura. Creure a més que era una literatura necessària per evitar que la cultura catalana fos un capgros, on el gran cos del públic lector fos de fet un cos escarransit i desproporcionat. I enmig d'aquests projectes, escrivint com un boig, escrivint sense parar, afable, Jan i Trencapins, Philip Marlowe, Indiana Jones abans de l'Indiana Jones, una mica boy-scout i una mica fallero, observador, popular, en Joaquim Carbó. No és estrany que rebi ara el memorial Jaume Fuster. És fet a mida. A mida d'en Joaquim, a mida d'en Jaume, a mida dels projectes compartits. A mida de la literatura que fan, que han fet, que han volgut fer.

Em queda sempre el dubte. N'hi ha un de sol, de Joaquim Carbó, o és el pseudònim col·lectiu de tot un exèrcit d'escriptors? Treballa com si fossin molts. Però té la coherència de projecte i d'ambició d'un de sol. Siguis el que siguis, Joaquim Carbó únic i autèntic o delegat de la Corporació Carbó d'Escriptors, felicitats, i si de cas, ja faràs arribar la felicitació als teus companys de l'exèrcit dels Joaquims Carbons. Per molts anys a tots.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.