Sobre el recull de poemes 'Pòntiques', de Gaspar Jaén i Urban

Ballester, Josep
2001

La producció poètica de l'arquitecte Gaspar Jaén ha anat creixent tant en quantitat com en qualitat. Tant sols recordar Cadells de fosca trencada (1976), Cambra de mapes (1982), La Festa (1983) que va obtenir el premi Ciutat de Palma, Fragments (1991), Del temps present (1998) i ara Pòntiques (2000). Un aspecte que ens sorprén cada nou títol editat pel nostre poeta és el sentit d'unitat tant temàtica com d'estil dels seus versos. És a dir, malgrat les diferències que hi trobem en tots els llibres, els aplega una profunda continuïtat de concepció de l'obra. Així dibuixa una trajectòria creativa ben definida i força personal.
En Pòntiques (premi Ausiàs March, 1999; Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 2001 i Premi Josep Maria Llompart 2001) Gaspar Jaén assumeix la veu d'Ovidi, el poeta romà que va ser desterrat per César August a la llunyana Tomos, prop a les aigües del mar Negre. D'aquesta manera el poeta ens suggereix l'estat en el qual es troba l'estimada Roma on la corrupció i la desídia campa pertot arreu. Però també ens mostra la marginació del poeta tant a nivell personal com la del seu quefer creatiu.
El ventall d'al.legòries i d'interpretacions és vastíssim. Robert Saladrigas fa un temps, tot comentant la publicació el llibre D'una vida imaginària de David Malouf, on l'autor recrea, precisament, el dies d'exili d'Ovidi, ens apuntava: "El més cruel del desterrament d'Ovidi no és la humiliació del ciutadà víctima dels capricis del poder, ni la vanitat ferida de qui ha estat separat brutalment d'amics i familiars, de béns i d'afalags ben guanyats per la seua dignitat d'excels poeta...El pitjor és saber-se expulsat dels confins de la llengua llatina". Aquest és un dels graus de l'exili de qualsevol ésser humà, i del poeta. No l'únic, però.
L'escriptura ens ajuda a posseir el miratge de la creació. Potser sense la qual seria impossible moltes de les nostres existències. L'escriptor, el poeta, en aquesta societat on ho té prou difícil per a sobreviure, es converteix en el dibuix de l'home que s'aïlla per a poder cisellar la seua esperança, però també la seua tomba. Així és l'escriptura. Radicalment terrible.
Quin perfil esbossa la memòria? Quin color té l'oblit? La magnitud amb què se'ns presenta poeta és el del poscrit sense rumb, l'holandés errant sense port o l'acròbata sense xarxes. D'aquesta manera, la bellesa, aquell llamp silent que recorre l'àmbit incert de les ànimes d'aquest món ens provoca la desfeta. La literatura envesteix, imprevisiblement, per l'espatla. Ferotge i plàcida s'acarnissa. No hi ha escapatòria possible. Acorralat entre la consciència i el somni, el vertigen es converteix en el pa de cada dia.
El simulacre es perfila. L'home, aquell intrús sense memòria, aquella fera que alleten lloba i escurçó, ha tatuat la pell de la barbàrie, l'odi s'ha destil.lat amb fràgils tempestes com la boira penetra un temps sense escrúpols. El degoteig de les hores contínua impecablement. Potser siga l'única evidència de la nostra mort i d'un somriure eixut i terrible. Les coses, però, són així. Els col.leccionistes d'ànimes, sempre amb una moral irreprotxable i la seua dignitat perduraran entre la pols dels arxius i de la història. Aleshores, per quina puta regla de tres el dibuix de la derrota és perfecte? Per què la carícia del vent s'ha convertit en anònima tenebra?
No imagines! Ens diu el poder. Tot serà en va, la dolçor de les paraules, la flaire del gesmil o la terra després d'un ruixat d'estiu: tot un miratge. Aleshores planta la tenda ací, però no oblides que la boca l'han cosida amb fil d'angoixes contra la rebel.lia.
Recorda que, malgrat la desfeta, els somnis no han estat humiliats. I el desig, la paraula, el naufragi i l'espígol han estat una frontera encara que sublim, impossible. Fa igual que ens anomenem Ulisses, Dedalus, Bloom o Ovidi. El jo és vosaltres i el vosaltres és jo. Tot creador és un exiliat a l'igual que tot ésser humà sempre és un estranger. Un exili mena un altre exili.
Ara, per acabar, voldria recordar les paraules d'un altre amic escriptor que diu: "... molts voldrien, patriòticament, que la meua pàtria fos la d'ells. Però, de fet, la meua pàtria és una altra, de la qual jo sóc l'exiliat, i ha d'existir, no perquè jo la senta com a pròpia, sinó perquè sent l'exili". D'aquest sentiment, d'aquell dessassosec ens parlen i ens suggereixen els versos de Gaspar Jaén.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.