II Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana

La influència dels clàssics universals en la literatura infantil i juvenil catalana
Valriu, Caterina
Quaderns Divulgatius, 18 2001

I. A mode d’introducció

Si cercam en el diccionari la definició de la paraula ´influènciaª veurem que, entre diverses accepcions, n’hi ha una que diu: ´Capacitat de produir alguns efectes en les idees, en les actituds o en la conducta d’algú.ª Si donam un cop d’ull a la història de la literatura universal veurem que tota ella és un conjunt d’influències i contrainfluències d’uns autors, uns motius, uns temes, uns estils, sobre uns altres. Tant és així que l’anàlisi d’aquest fenomen ha donat lloc a una disciplina científica en el camp de la filologia: la literatura comparada. Aquesta ponència s’inserirà, doncs, en el camp de la literatura comparada, ja que el seu objectiu serà assenyalar —només en una pinzellada breu i a correcuita— alguns dels lligams i relacions que es poden detectar entre les obres dels nostres autors i la literatura que els ha precedit. L’objectiu últim seria, tanmateix, aventurar algunes línies d’investigació possibles que permetrien connectar la nostra literatura amb la produïda arreu del món, per veure’n les semblances i les divergències, els camins que ens uneixen i els senders que ens allunyen.

II. Les vinculacions amb el folklore

En la base de la literatura infantil de qualsevol país hi trobam, sempre i pertot, el folklore. I les terres de parla catalana no en són una excepció. Les primeres publicacions que apareixen per a infants en qualsevol llengua solen ser recopilacions de materials folklòrics, de poesia o de narrativa. De fet, els primers materials literaris que arriben als infants són folklòrics: cançons de bressol, moixaines, embarbussaments i endevinalles, etc. D’alguna manera podem dir que el substrat cultural de l’infant és essencialment folklòric, o ho havia estat fins no fa gaire, ara ben probablement és audiovisual. No és gens estranys, doncs, que quan els autors es proposen escriure per a infants acudeixin —gairebé d’esma— a les deus del folklore que assadollaren la seva pròpia infància. Però no és tan senzill, no ho podem reduir tot a un simple record de temps passats. Hi ha, i això és ben evident, una reelaboració adulta —conscient i sovint utilitària— d’aquest bagatge cultural.

En altres treballs meus he classificat l’ús dels materials populars tradicionals en quatre grans blocs, segons l’actitud de l’autor en relació amb l’herència folklòrica que és present en la seva obra.1 Així, podem parlar:

— d’un ús referencial quan els temes o motius folklòrics són emprats directament, sense sotmetre’ls a cap mena de distorsió ni dotar-los de sentits diferents, com seria el cas de Mercè Canela a la seva novel·la Els set enigmes de l’iris (1984), de Rosa M. Colom a La Salrana i també el de Miquel Rayó a El secret de la fulla d’alzina (1985);

— d’un ús lúdic quan els elements de les rondalles es capgiren, descontextualitzen, barregen o reinventen amb una intenció essencialment festiva i de diversió, com fan —per exemple— Miquel Obiols o Joles Sennell en moltes de les seves obres; recordem, per exemple, el recull titulat Tatrebill, en contes uns (Obiols, 1980) o En Patancràs Xinxolaina (Sennell, 1981);

— d’un ús ideològic en les obres on l’herència folklòrica és dotada d’un contingut ideològic determinat amb una intenció essencialment formativa o adoctrinadora, a vegades de caràcter antiautoritari, altres ecològic, reivindicatiu, etc. Seria el cas del conte El savi rei boig d’Empar de Lanuza, Diu que n’era un rei de Gabriel Janer Manila o El raïm del sol i de la lluna de Miquel Rayó;

— finalment, l’ús humanitzador seria aquell on els personatges o les situacions de les rondalles deixen de ser plans i maniqueus. Els personatges van més enllà dels rols de simples ´actantsª per assumir sentiments i actituds plenament humans i les situacions es fan més complexes i matisades. A tall d’exemple podríem citar les nombroses bruixes humanitzades de la literatura catalana de les últimes dècades, com la Perona que apareix a Tanit (1984), de Núria Albó, la tendra Marduix (Marduix, 1983) d’Enric Larreula o la vella Andraixa a Ulls de gat mesquer (1979) de Joan Barceló.

III. Les vinculacions amb els clàssics no folklòrics

Abans de res hauríem de determinar què o quines són les obres que classificaríem com a ´clàssiquesª, i fins i tot quines etiquetam d’infantils i quines de juvenils, però això hauria de ser objecte d’un altre estudi i remet el lector a la bibliografia sobre el tema. Ara, en un cop d’ull ràpid al segle d’existència que té la literatura infantil i juvenil catalana traçarem algunes vinculacions amb la producció d’altres països.

Podem considerar que la història de la literatura infantil i juvenil catalana s’inicia amb el Modernisme. Durant l’època de la Renaixença es començà la recol·lecció de materials populars i alguns d’aquests materials s’editen en forma de llibre, com és ara Lo llibre de la infantesa. Rondallari català (1866) de Thos i Codina, aplec de nou rondalles que l’autor compon a partir de materials populars, a l’estil —com ell mateix indica— del que féu Perrault.2 Però serà algunes dècades més tard quan aquestes rondalles s’editin bellament il·lustrades segons els cànons de l’estètica modernista, en volums singulars que —si no en quantitat sí en qualitat— es poden comparar amb els que es feien a Europa en aquells moments. També en aquesta època s’inicien les traduccions de contes i narracions per a infants al català: el 1907 es publiquen els contes de Perrault il·lustrats per Apel·les Mestres, el 1909 El company de camí d’Andersen i també a partir d’aquest mateix any ´La rondalla del dijousª inclou contes dels Grimm, d’Andersen, de Tolstoi, populars japonesos, etc. Tanmateix, la producció en castellà és molt més abundant i és en aquesta llengua que arriben molts dels llibres que avui consideram clàssics juvenils, sobretot a partir de les extenses col·leccions de les editorials Seix Barral i Araluce, els quals influiran —sens dubte— en la formació literària dels escriptors catalans.

Serà durant el moviment noucentista que la literatura infantil i juvenil catalana prendrà volada, tant en el camp de la creació com de l’edició. Els intel·lectuals noucentistes són ben conscient de la importància del llibre per a infants com a factor imprescindible de formació cultural, la pedagogia esdevé una de les claus de desenvolupament del país. El treball s’articularà —encara que no d’una manera sistemàtica— en tres vessants: la creació literària i plàstica, la traducció i la divulgació a través de revistes infantils i edicions populars, vehiculada a través d’escoles i biblioteques. És en aquest context que cal situar la versió de Riba de Contes d’infants i de la llar dels Grimm, les traduccions de Mark Twain, Dickens, Thackeray o Lewis Carroll fetes per Carner, i la de Kipling a cura de Marià Manent. També es tradueixen obres d’Stevenson, Verne i d’autors contemporanis com André Maurois i Blaise Cendrars.

Quina és, però, la petjada que la producció estrangera deixa en la catalana? Com arriben i com se segueixen els diversos corrents, modes o tendències? Cal tenir en compte que tant el Modernisme com el Noucentisme miren a Europa i van a la recerca d’una Catalunya moderna, oberta al món i en sintonia amb els països més desenvolupats. Hem de tenir en compte, també, que la coneixença de les obres de fora arriba aquí més per la via del castellà que de les traduccions al català, sovint més tardanes.

Pel que fa a la literatura juvenil l’autor més prolífic i paradigmàtic és —sens dubte— Folch i Torres. La crítica el considera l’introductor de la novel·la d’aventures a Catalunya. I no és estrany, en la seva producció la narrativa d’aventures abraça tots els temes del gènere. Des de la novel·la de viatges en ambient exòtic —com Les extraordinàries aventures d’en Massagran (1910)—, a les de detectius a En Bolavà detectiu —ambdues amb una notable càrrega d’absurd humorístic molt a l’estil de les pel·lícules de cinema mut de l’època—, les de l’oest —Per les terres roges (1912)— o les de ciència-ficció —El gegant dels aires (1911). En la seva producció no és difícil rastrejar la influència de Daniel Defoe, Dumas, Jules Verne, Stevenson, J. F. Cooper o Charles Dickens, per citar només alguns autors. Hi retrobam la recerca de la peripècia singular, l’acció trepidant, el gust per l’exotisme, les pinzellades científiques o el sentimentalisme que són presents en els autors esmentats. Folch i Torres desplega aquest bagatge sobre l’estructura clàssica de to iniciàtic del relat d’aventures i hi aporta la catalanització dels referents (els seus herois sempre parteixen de Catalunya i hi tornen, i mentre dura la peripècia mai no obliden la seva vinculació amb el país d’origen) i el sentimentalisme del seu tarannà. El resultat fou una producció ampla i variada que assolí un èxit de públic extraordinari, tant és així que si avui haguéssim d’elegir un personatge com a representatiu de la literatura infantil catalana —com ho pugui ser Pinotxo a Itàlia o Alícia a Anglaterra— hauríem, ben probablement, de parlar d’en Massagran.

També a l’estil de Verne —i amb pinzellades d’Stevenson— Carles Soldevila publicà el 1926 Lau o les aventures d’ un aprenent de pilot, novel·la que encara avui es llegeix amb gust i que fou un intent de contribuir a la normalització d’aquest gènere en la literatura catalana. La novel·la sentimental, tan conreada a Europa al llarg del s. XIX i principis del XX —recordem, per exemple les divulgades obres de Louise M. Alcott (Little Women, 1868) o la famosa Genoveva de Brabant—, té el seu reflex en autors com el ja citat Folch i Torres i en Clovis Eimeric, col·laborador d’En Patufet que publicava regularment a l’anomenada ´Biblioteca Damisel·laª.

Amb evidents lligams d’una banda amb la tradició folklòrica i de l’altra amb la novel·la d’aventures, tot i que es tracta d’una creació personal i singularíssima, Carles Riba publica el 1917 Les aventures d’en Perot Marrasquí. Riba reprèn la tradició de la criatura minúscula en un món de mida normal, tan habitual a les rondalles però també ben present a la literatura d’autor —recordem per exemple Ditona d’Andersen o Nils Holgerson de Selma Lagerlöff. Sempre he pensat que Riba, que publica el seu relat set anys després de l’èxit de Les aventures d’en Massagran, parodia subtilment alguns aspectes de la popular obra de Folch i Torres. Perot Marrasquí no és ´massagranª, sinó ´massapetitª; les seves aventures —encara que també siguin ´extraordinàriesª— no les viu d’un cap a l’altre del món sinó tot just en una masia a pocs quilómetres de casa, no s’enfronta a animals salvatges sinó a petits animals domèstics com els gats, ni a tribus caníbals sinó a la masovera, no viatja en vaixell sinó en carro, etc. D’alguna manera Riba basteix un relat d’aventures, amb arrels folklòriques i amb una considerable dosi de costumisme. El resultat és una obra singular i de gran qualitat literària, on el contingut moral i la ironia es donen la mà amb la fantasia i la quotidianitat.

El conreu de la novel·la juvenil d’aventures quedarà trencat per l’esclat de la Guerra Civil abans de poder madurar i prendre carta de naturalesa en la nostra literatura. Caldrà esperar els anys de la represa per tornar a trobar noves obres i nous autors. I seran precisament els relats d’aventures —juntament amb els anomenats llibres de colles— els que reiniciaran la història de la literatura juvenil a casa nostra. Autors com Josep Vallverdú, Oriol Vergés, Emili Teixidor o Joaquim Carbó conreen la novel·la històrica i la d’acció i són hereus dels clàssics universals del gènere (Verne, Dumas, Stevenson, Scott...), dels autors catalans anteriors i també dels escriptors europeus i nord-americans més moderns. Un bon exemple d’això seria la coneguda sèrie de Joaquim Carbó La casa sota la sorra (1966), El país d’en Fullaraca (1979), Els bruixots de Kibor (1981) i La casa sobre el gel (1982), plena d’acció trepidant i d’exotisme, un poc a l’estil de Salgari. Per la seva banda, la novel·la històrica, sense sortir de les coordenades universals del gènere, pren a Catalunya unes característiques pròpies com a conseqüència del marc polític en què es desenvolupa. La lluita pel recobrament de la identitat social i nacional del país es reflecteix en obres que pretenen formar la consciència nacional dels joves lectors, suplir les llacunes del sistema educatiu i crear uns referents històrics que tipifiquin unes aspiracions comunes. Amb aquests objectius —no explicitats però ben evidents— es novel·len preferentment episodis de resistència com la Guerra del Francès, el món del bandolerisme o els foners a les Balears o les proeses de figures singulars i fundacionals com Ramon Berenguer o el rei en Jaume I el Conqueridor, en llibres com L’ocell de foc o Cor de roure, d’Emili Teixidor, El rescat del rei minyó (Blasco, 1976) o La història que en Roc Pons no coneixia (1980) de Jaume Cabré, entre molts d’altres.

D’altra banda, en aquestes mateixes dècades (parlam dels anys seixanta i setanta) i per a un públic lector lleugerament més jove, triomfa el ´llibre de collesª. Francesc Cubells —en analitzar la literatura infantil i juvenil catalana—3 qualifica el període comprès entre 1955 i 1965 de ´dècada grupalª. En sintonia amb l’auge de la dinàmica de grups i dels moviments socials que posen l’accent en la importància del grup com eina de desenvolupament personal i col·lectiu —tant a Europa com als EUA—, en la literatura infantil es produeix l’expansió del grup com a protagonista. Els antecedents els podem situar en l’obra Emili i els detectius (1928) de l’alemany Eric Kästner,4 encara que el gran èxit d’aquest tipus de narracions pertany —indiscutiblement— a l’autora anglesa Enid Blyton, amb les seves conegudes sèries de nens pseudoespies, que es difongueren a l’estat espanyol a partir de finals dels anys cinquanta. En la literatura catalana hauríem de destacar en aquesta línia l’aportació de Sebastià Sorribas (amb El zoo d’en Pitus,1966), la d’Àngels Garriga (Un rètol per a Curtó, 1967) i la de Joaquim Carbó amb La colla dels deu (1969), per citar només alguns dels autors i títols més representatius, ja que els llibres de colles han tingut un gran èxit de públic i és un model narratiu que ha perviscut fins a l’actualitat.

Els anys setanta duen arreu d’Europa i d’Estats Units corrents antiautoritaris, teories pacifistes, contestació social a estructures que semblaven inamovibles. Citem, només a tall d’exemple, el moviment hyppie, la primavera de Praga, la revolta contra la guerra del Vietnam, etc. En literatura infantil i juvenil aquesta nova situació social es fa present sobretot en dos aspectes: la introducció de temes conflictius fins aleshores pràcticament absents (emigració, odis racials, marginació, solitud, etc.) i el capgirament dels rols tradicionals dels personatges. Es volen ´nous llibres per a nens amb problemes nousª i aquesta és la llavor que fruitarà doblement, d’una banda pel corrent realista amb l’anomenat ´realisme críticª i de l’altra per la fantasia amb obres que prenen elements folklòrics però els donen una nova dimensió.

El realisme crític sorgeix essencialment al nord d’Europa, en societats molt desenvolupades que es plantegen conflictes més aviat de caràcter urbà, com l’aïllament, els problemes d’integració, l’atur, la drogaaddicció, etc. En són capdavanters autors com Maria Gripe, Mirjam Pressler o Peter Härtling. Poc a poc, podríem dir que a mesura que arriben les traduccions d’aquests llibres i que els problemes que tracten ens són més pròxims, el realisme crític arriba als Països Catalans. Es comença a posar sobre la taula la problemàtica social, temes conflictius però que són tractats pels nostres autors amb un cert idealisme, amb una mirada benevolent i esperançada (és el cas d’El rei Gaspar (1976) de Gabriel Janer Manila, sobre la problemàtica de la immigració). Una dècada més tard els temes assoleixen una major duresa, la posició de l’autor és fa més àcida i les solucions finals són més escasses i improbables. S’inseririen en aquesta ´línia duraª del realisme obres com Pedra de tartera (1985) de Maria Barbal, Cul de sac (1986) de Gemma Lienas o Fugir (1985) de Francesc Sales.

Entre els autors que opten per la fantasia el mestre indiscutible és Tolkien. Encara que publicà les seves obres més conegudes abans dels anys seixanta,5 la seva difusió en la nostra àrea cultural fou molt més tardana, de fet, les traduccions catalanes són dels anys vuitanta. A la influència de Tolkien els nostres autors sumen la de les nostres rondalles, tot reivindicant la coneixença dels referents folklòrics autòctons; així, els referents artúrics es donen la mà amb l’amor de les tres taronges i els boscos celtes es fan veïns del castell d’iràs i no tornaràs. En aquesta línia no podem deixar de citar la trilogia de Jaume Fuster iniciada amb L’illa de les tres taronges (1983) i la de Miquel Rayó que comença amb El raïm del sol i de la lluna (també del 1983), vinculada en la seva ètica i la seva estètica a La història interminable (1979) de Michel Ende, com també hi està Utinghami, el rei de la boira (1979) de Mercè Canela.

Una altra línia de la fantasia opta més tost per la inversió, el non-sense i el joc amb l’absurd. Entronca així amb les avantguardes i amb la poesia popular, tot seguint les propostes que Gianni Rodari exposa a la Gramàtica de la fantasia (1973). És el cas d’algunes obres de Miquel Obiols (Tatrebill, en contes uns, 1980) o de Joles Sennell (La guia fantàstica, 1977), entre d’altres, on a través de la fantasia es reivindica un món més lliure, tolerant i solidari.

A partir de 1977, amb la llei de Normalització Lingüística que suposa l’ensenyament del català com a matèria obligatòria a l’escola, el públic potencial es multiplica i l’edició infantil i juvenil en català inicia un auge espectacular. Potser el més destacable en aquest període és el desenvolupament de l’anomenada ´literatura de gènereª, especialment de la novel·la negra i en menor mesura del fantasy i la ciència-ficció. La novel·la negra catalana beu de les fonts clàssiques del gènere pel que fa a l’estil narratiu i l’estructuració del relat, però en canvi fa un anostrament dels espais i dels referents. Triomfa el model de detectiu antiheroi, no professional i gairebé domèstic (un exemple paradigmàtic seria el personatge de Flanagan, creat per Andreu Martín i Jaume Ribera el 1986). Manuel de Pedrolo (L’inspector fa tard, 1960, Joc Brut, 1965) poden ser considerats els iniciadors del gènere a Catalunya, encara que les seves obres no s’adreçaven explícitament a un públic juvenil.

IV. Conclusions

No és fàcil sintetitzar en poques línies un tema tan complex i calidoscòpic com el que tractam, però —a grans trets— podríem remarcar que:

I. En els seus inicis la literatura infantil i juvenil catalana compta amb autors d’un elevat nivell cultural i amb editors ben disposats, oberts a totes les influències i que miren essencialment cap a Europa com a model. Són conscients que els cal crear un públic lector i assoleixen fites importants en molt pocs anys, amb l’objectiu clar de posar-se a l’alçada de les literatures europees coetànies.

II. La guerra civil i la dura postguerra posterior suposen el trencament i la desaparició de tot aquest món, que tot just s’iniciava.

III. El redreçament —a partir dels anys seixanta— serà lent, laboriós i voluntarista. Els ulls de creadors i editors catalans es giren cap a França i aquest país és pres com a model, tant en el camp estrictament literari com en el gràfic i en l’edició.

IV. A partir dels anys setanta, la precarietat de les traduccions en català afavoreix que els nous corrents (especialment el realisme crític) arribin a Catalunya a través de les traduccions en castellà.6 D’alguna manera podríem dir que la brúixola continua marcant el nord, però a través d’un pont que passa per l’oest.

V. Actualment, fruit de l’eclecticisme i la globalització, es fa difícil rastrejar la influència dels clàssics en la producció contemporània. La ´contaminacióª de la cultura de masses actual i una menor formació cultural de molts dels autors actuals fa que es dilueixin els referents. De manera que, per exemple, si parlam de la Ventafocs és més probable trobar la influència de les versions de Walt Disney que no de la de Perrault.

VI. El desenvolupament de la literatura de gènere ha obert les portes a les influències dels mestres clàssics de cada un dels gèneres, encara que els autors generalment han sabut dotar les obres de peculiaritats pròpies que ens les fan més properes.

1. Vegeu ´Les rondalles i la literatura infantilª a Articles, 16, 1998, pàgs. 69-81.

2. Thos diu que el seu recull és ´Una breu col·lecció de rondalles literàries imitatiues de les populars, a semblança de lo que ja en lo segle disset féu Carles Perrault en lo reialme veí de la França, i després d’ell molts d’altres.ª (Thos i Codina, 1895: 9).

3. Vegeu ´El llibre català per a infants i adolescents: evolució i tendènciesª a Lluc, núm. 718, novembre-desembre 1984, pàgs. 15 (231)-21 (237).

4. Aquesta obra fou publicada el 1929. El 1935 se’n va fer una edició en català il·lustrada amb fotografies de la versió cinematogràfica. El 1958 es publicà la 2ª edició catalana.

5. El Hobbit (1937) i El senyor dels anells (1954).

6. Un exemple clar d’això és el gran nombre de títols de realisme crític (però també alguns de fantasia) procedents de Centreuropa que es publiquen en castellà a l’editorial Alfaguara.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.