La realitat de la fantasia

Viana, Mercé
Quaderns Divulgatius, 31: III Congrés de Literatura Infantil i Juvenil en Llengua Catalana

 

Durant el temps que aquesta vesprada compartiré amb totes i tots vosaltres, tractaré de reflexionar en veu alta al voltant de tres punts:

1. Per què al llarg de la història del gènere humà han existit tantes persones que s’han dedicat a escriure històries, és a dir, per què escrivim.
2. Per què gran part d’aquestes històries s’han caracteritzat pel seu contingut i tractament fantàstics.
3. Si té algun sentit l’enfrontament que, de vegades, sorgeix entre el conte fantàstic i el conte realista.

Començaré per dir-vos que, al llarg dels anys que em dedique a la literatura infantil, he hagut de contestar moltes preguntes diferents, però n’hi ha una que, en qualsevol tertúlia o trobada amb els meus lectors i lectores, ha estat sempre tan present com l’aire, mai no ha deixat de formular-se: «Per què començares a escriure, Mercé?» Una pregunta que, tot i ser d’allò més innocent per venir d’on ve, va més enllà de la curiositat infantil. Quantes vegades no ens haurem preguntat, nosaltres, la gent que escrivim, per què ho fem? Per què ens agrada dedicar-nos a una professió que no és gens fàcil? Una professió que exigeix tant d’esforç i que comporta tan poques compensacions? O potser aquestes compensacions són suficients per a continuar fent camí?

Possiblement es tracta d’una pregunta que no té una única resposta, és veritat. Cadascú de nosaltres podem tenir unes motivacions diferents, unes raons distintes per a escriure. Una de les justificacions que jo he sentit moltes vegades és que s’escriu com a recerca d’una evasió, i jo em pregunte: evadir-nos, de què? Potser volem evadir-nos d’una societat en la qual no acabem de quallar? És que intentem escapar-nos d’un context que no ens agrada? O simplement volem evadir-nos de tot allò que no ens fa feliços? Shi Nai-an, un gran autor xinès, confessà en el pròleg d’una de les seues novel·les (A la riba de l’aigua), que escrivia per consolar-se.

Altres veus no menys honroses que l’anterior diuen que escriuen simplement per plaer, ja que la satisfacció de veure una història acabada els resulta un motiu suficient. També hi ha qui es dedica a l’activitat de l’escriptura com a reafirmació personal o com a refugi de temors externs, o per a sentir-se un referent social o fins i tot per a considerar-se útil a través d’una activitat tan inútil com és la literatura.

Hi ha qui, fent ús de la més gran de les modèsties, confessa que escriu sense cap pretensió, que escriu per a un sol lector, per a ell mateix. No dubte que hi haja persones amb unes característiques tan excepcionals que comencen i acaben com a autor i lector alhora, però tampoc aquesta és una resposta que puga donar una explicació convincent. El mateix Sartre(1) desmenteix aquesta raó quan diu que això és impossible, que «l’acte creador no és més que un moment incomplet i abstracte de la producció d’una obra»; ens comenta que «si l’autor fóra l’únic home existent, per molt que escriguera, la seua obra mai no veuria la llum com a objecte, i que no hi hauria més eixida que deixar la ploma o desesperar-se». «Lectura i escriptura necessiten d’uns agents diferents.» «Només hi ha art per als altres.»

Tots i totes som conscients del gran paper que tenim com a lectors. Quan llegim una obra, l’anem reconstruint, l’anem fins i tot reinventant, hi descobrim intencions, explicacions o justificacions que, de vegades, mai no han estat concebudes per l’autor o autora de l’obra. Recorde una anècdota que em va passar, ja fa uns anys, quan el presentador d’un llibre de poemes meu en va fer unes interpretacions de les quals jo no tenia res a dir. Ell estava tan convençut que les seues conclusions coincidien amb les meues intencions que em va demanar que les reafirmara i, com era d’esperar, jo vaig haver de contestar-li que mai en la vida m’havia passat pel cap allò que estava exposant com una veritat inqüestionable.

I és que una producció esdevé obra acabada quan els seus lectors l’han reinterpretada, han sucumbit a la màgia de les paraules que la conformen, han passat a fer subjectiva l’existència d’una altra subjectivitat aliena, la de l’autor o autora. El lector d’una obra és tan important com l’escriptor que l’ha creada. No pot haver-hi obra sense lectors. Si el naixement saludable d’una obra depèn de l’autor, el futur de la seua vida es troba en mans dels hipotètics lectors.

Però ara reprenguem la pregunta inicial, per què escrivim o, per tal d’afinar la pregunta, per què pense jo que algunes persones ens atrevim a fer literatura?

És per despertar en els altres un plaer estètic? És per recórrer a la consciència dels lectors? Siga el que siga, no em considere amb autoritat per a donar una resposta generalitzada. Prou faré de reflexionar en veu alta i buscar la vostra complicitat.

En principi, considere que s’escriu perquè les nostres experiències, anhels i observacions sobre el món ens han conduït a pensar que tenim alguna cosa a transmetre als altres; poden ser històries, poden ser emocions o sensacions, però hi ha alguna cosa a dins nostre que volem, que necessitem compartir amb altres persones, amb els lectors. És així com la paraula, el llenguatge, fruit inestimable de la civilització, es converteix en un instrument de comunicació molt especial entre autor i lector. L’autor o autora agafa les paraules per anar esculpint emocions, per anar descrivint anhels, per construir ficcions amb un art singular, l’art de la paraula. Una altra qüestió ben diferent és si aquesta activitat ens serveix de refugi, de consol o d’afirmació personal.

Ara bé, estem parlant de comunicació i hem de ser conscients que no podem comunicar res al món si abans no som capaços de parlar amb el jo interior que tots portem dins, amb un mateix. De la mateixa manera, l’observació sobre tot allò que ens envolta ha de passar, necessàriament, per l’autoobservació, per l’observació del que passa al nostre interior. Observació i comunicació interna que ens conduiran a l’exercici de la reflexió sobre què passa i per què passa. Aquest és el punt de partida de la literatura.

Les nostres experiències individuals i col·lectives, la manera de viure-les, les emocions sentides, l’observació del que passa al nostre voltant no són sinó premisses, l’avantsala necessària perquè, a través de l’escriptura, esdevinga una producció literària o artística. Gao Xingjian(2), premi Nobel de literatura, en el seu discurs a Oslo digué respecte d’això que «la literatura és observar, tombar la mirada cap a l’experiència; és una sèrie de conjectures i sensacions, l’expressió d’un estat d’ànim, juntament amb la satisfacció de reflexionar» i que «hi ha literatura perquè l’home, com a individu, té necessitat d’expressar-se només en el seu nom».

D’aquestes conjectures, sensacions i observacions ben reflexionades anirà naixent una mena d’evocació que obrirà les portes a allò que diem inspiració, moment en què sembla materialitzar-se una idea. Una idea que, alimentada pel treball lingüístic constant, cobrarà vida i transmetrà als altres allò que abans hem experimentat nosaltres: pors, alegries, emocions, ansietats... perquè, si l’obra no commou l’autor, com pot commoure els lectors? Són principis bàsics, principis atemporals i que són fora de les modes de cada època. Per a Gao Xingjian, un criteri estètic arrelat en les emocions humanes
no caduca mai.

Per tant, i a mode de síntesi, direm que la reflexió interior, les sensacions i la comunicació són conceptes tots tres inseparables quan parlem de la literatura i que fan d’equipatge imprescindible de l’autor quan realment vol transmetre als altres allò que porta al seu interior.

Arribats en aquest moment, naix una nova interrogació: Si les persones escrivim perquè tenim alguna cosa per comunicar als altres, té alguna importància la manera de fer-ho?

Tots sabem que sí que en té, que el fet d’escriure no suposa cap passaport al món de la literatura, ja que la manera d’expressar les idees pot arribar a ser igual o més important que la idea mateixa. Quantes vegades no haurem comentat la delicadesa o el tractament exquisit que s’ha fet d’un tema qualsevol? Expressions com «Quina bellesa!» o «És d’una senzillesa admirable!» estic segura que les hem sentides o dites nosaltres després de llegir textos magnífics.

En paraules de Sartre, «un no es fa escriptor per haver decidit dir certes coses, sinó per haver decidit dir-les d’una manera determinada».

Però no és fàcil trobar un equilibri entre les paraules, la bellesa i la senzillesa que desperten els sentiments del lector sense que a penes ho advertesca. Jo crec que la forma, l’estil en definitiva, ha de ser com la carícia del vent, que no la veus, però la sents, la notes, la palpes i la gaudeixes. Aquest és el gran repte de l’escriptor i l’escriptora: la recerca d’una manera singular i original de comunicar, de fer ficció. Una manera que suggeresca, que diga sense parlar, que expresse amb tota simplicitat les accions, els fenòmens o els sentiments més complicats, que faça bell allò que es rebutja en la vida quotidiana o que faça rebutjar el que es desitjaria en el dia a dia, que ficcione les situacions més rutinàries o que aconseguesca fer rutinari el que només és
imaginable.

Per tant, em podríeu dir, també significa que si tenim alguna cosa a dir als altres i hem trobat la manera de transmetre-la, ja no hi ha cap problema, ja no hem de preguntar-nos res al voltant de la creació? No, de cap manera. Al voltant de la creació queden molts interrogants en l’aire, però de tots aquests interrogants n’hi ha un que considere vital i complementari dels altres dos que he esbossat anteriorment; estic referint-me al destinatari de la literatura, és a dir, per a qui escrivim, quins són els nostres lectors i lectores virtuals. En el meu cas està ben clar; jo escric normalment per a un públic infantil. Significa, doncs, que en la literatura caben les divisions? O, que la literatura és com una prestatgeria que es divideix en prestatges independents els uns dels altres? No, tampoc no és això. Estic segura que totes les persones que ens trobem ara mateix ací hem gaudit amb obres destinades als infants, tot i que faça anys que deixàrem aquesta etapa de la nostra vida. No obstant això, ¿considereu de debò que els infants podrien tenir la mateixa experiència amb una novel·la destinada als lectors adults? La resposta és òbvia. El públic infantil té una limitació, la que li imposa la seua capacitat comprensiva, una capacitat condicionada pel procés evolutiu de l’individu. I això és una realitat, de la mateixa manera que és impossible que una criatura acabada de nàixer camine.

Ara bé, el que no hem de confondre mai és la literatura destinada als infants amb una literatura buida, intranscendent, frívola, pobra. Aquest tipus de literatura el trobem, malauradament, per a totes les edats. Per sort, si fem una ullada per les obres actuals o les tradicionals trobarem un grapat d’exemples on es plantegen problemes importants de la realitat quotidiana: desigualtats socials, inconformismes personals, relacions humanes conflictives...

La literatura infantil té entitat pròpia i és necessària per al món infantil. Pot actuar d’impulsora de la imaginació, d’estímul per a la curiositat intel·lectual i per a la creativitat, d’ajuda per al desenvolupament lingüístic, com a reflexió de la realitat que l’envolta, com a catarsi dels problemes interns...

La bona literatura destinada al món infantil és la que, tot i tenint present el condicionant de les possibilitats cognitives, adequa el llenguatge literari a la capacitat real de l’infant sense que això supose un empobriment lingüístic. Ben al contrari, quan escrivim per als xiquets i xiquetes hem d’intentar fer una bona tria, com si fórem malabaristes de la paraula, per tal d’afavorir la construcció d’imatges intel·lectuals, per deixar les portes obertes a les seues reinterpretacions. No obstant això, també haurem d’anar alerta de no caure en la trampa del didactisme, una postura que pot desvirtuar la veritable funció de la literatura.

Arribats ací, pense que és el moment de plantejar-nos la segona part de la ponència, és a dir:

Per què gran part d’aquestes històries s’han caracteritzat pel seu contingut i tractament fantàstics.

Es conta que Charles Dickens digué en algun moment: «La Caputxeta Vermella fou el meu primer amor. Tenia la sensació que, d’haver-me casat amb la Caputxeta, jo hauria conegut la felicitat completa.»

Potser aquesta declaració d’amor de l’escriptor resumesca la resposta a la pregunta plantejada. Potser aquesta resposta siga que també Dickens va quedar atrapat per la màgia de la fantasia, per les emocions que desperten molts dels contes populars. Recordem que la producció literària destinada als més menuts té les arrels en el que tots coneixem com a conte tradicional, el conte meravellós. Una prova contundent és la quantitat d’adaptacions i readaptacions que s’han fet a partir del segle XIX, i que continuen fent-se, dels famosos contes que tots vam escoltar quan encara no sabíem llegir i que posteriorment hem tingut a les mans, contagiant-nos sempre d’una màgia molt especial: un llop que parla, una Blancaneu que desperta d’un somni enverinat o un Pinotxo de fusta a qui li creix el nas si diu mentides. Realment és un plaer indescriptible escoltar la narració d’una història amb la veu tranquil·la, reposada i persuasiva d’un bon contacontes. Els gestos, les postures i les inflexions de la veu aconsegueixen transmetre, sense cap dificultat, els significats de la paraula, el sentit de la frase, la comprensió del conte. No oblidem que el conte, tot i ser el gènere literari més recent com a obra escrita, és també el més antic com a producció oral.

Molts són els valors implícits que els estudiosos i analistes de la literatura infantil li reconeixen, tal com hem exposat abans, però hi ha un aspecte que, per les conseqüències psicològiques que se’n deriven, mereix que ens hi detinguem. Em refereixo a la contribució que fa la literatura al desenvolupament psicològic del nen...

Pensem que les característiques psicològiques que presenten els personatges, tot i ser fantàstics, són tan reals en la vida quotidiana que resulta ben fàcil aconseguir una identificació per part dels lectors, que comprenen així les experiències pròpies. Els personatges dels contes plantegen, sovint, problemes semblants als que els xiquets i xiquetes estan vivint, i fins i tot poden, també, despertar en els lectors models d’identificació o de complicitats, o d’admiració... Jo recorde una experiència que vaig tenir amb una de les meues filles: com que s’enfadava per no res, vaig decidir contar-li un conte en què el protagonista mantenia actituds i reaccions semblants a les que ella tenia. En acabar-lo de contar, la xiqueta em digué: «El grill del conte sóc jo, veritat?»

Però, a més, el relat fantàstic té un gran poder d’alliberació. Gómez del Manzano(3) apunta que reuneix, materialitza i tradueix el gran món dels anhels: et pots alliberar del propi pes, tornar-te invisible, canviar de dimensions, comunicar-te amb els animals, dominar les lleis de la natura... és a dir, pots transformar l’univers o tu mateix segons t’interesse, en funció del que t’agrade. I és que la fantasia forma part del gènere humà. Tots i totes la necessitem per a desenvolupar-nos i, de vegades, per a sobreviure. La fantasia aconsegueix ampliar els nostres horitzons i ens proporciona els espais d’evasió que, de tant en tant, tothom necessita, i els infants tots sabem que no són una excepció; més prompte al contrari, els xiquets i les xiquetes són capaços d’entrar al món irreal amb més facilitat que els adults, copsen d’immediat el seu sentit màgic i, a més, són capaços d’interpretar tot el bagatge simbòlic dels contes meravellosos. Jacqueline Held (4), entre altres analistes de la literatura fantàstica, està convençuda que, amb freqüència, molts dels descobriments sobre la condició humana –vida, mort, treball, amistat, amor, sofriment...– que els infants realitzen en la vida, els fan a través del nivell simbòlic dels contes i, especialment, a través de les llegendes, els mites. Primerament, els aprehenen de manera intuïtiva i, posteriorment, els van desxifrant en el pla de l’intel·lecte.

Unint tot això amb l’afirmació de Gao Xingjian que l’art de la paraula consisteix a transmetre emocions i sensacions als altres, ¿com no han de reaccionar les criatures davant d’una granota enamorada del sol i que no s’hi pot apropar perquè es cremaria la pell? O quan llegeix en les reaccions d’una pesseta conscient que no té cap valor per a ningú? O d’un vampir sense dents, o de tants i tants personatges que ens transmeten situacions reals, preocupacions reals, dolors reals, perquè, en definitiva, la literatura fantàstica també ens retrata comportaments humans, ens descriu les seues misèries, virtuts, secrets... ens transmet una ètica. La literatura és una manera de dir les coses, és una manera de qüestionar-se el món, és un testimoni de la nostra existència, és una manera de somriure, és la poesia dels fets quotidians.

Però, si és veritat que a través de la literatura fantàstica els autors transmetem emocions, no hem d’oblidar que, a més, ens transmeten una sèrie de valors. Tota obra literària per a menuts o per a grans porta implícits uns valors, perquè la nostra posició davant la vida no la podem deixar aparcada quan escrivim, i perquè la neutralitat és impossible en el món de les arts.

La tradició d’escriure literatura fantàstica a l’actualitat no sols es manté, sinó que ocupa una posició important en el panorama literari en general. ¿Com és possible –ens podríem preguntar– que al segle XXI, en un món de guerres constants, on el poderós és cada vegada més poderós, inventem encara sabates que parlen pels descosits o genis que concedeixen muntanyes de «quicos» a les criatures que ho desitgen?

Jo només li trobe una explicació, i és que la ficció respon a la necessitat interna de sentir-nos lliures de veritat, de crear els mons que no existeixen en la quotidianitat, respon al divertiment d’inventar personatges i fer-los parlar d’una manera determinada i d’atribuir-los uns comportaments i no uns altres, respon a la necessitat de contribuir, tot i que siga mínimament, al producte cultural que és el sentit màgic de les coses, de les històries. Perquè, en definitiva, el conte fantàstic és com una segona realitat, com una segona vida o com un somni, tant se val, però un somni que té el poder de repetir-se rellegint la història, revivint-la. Per tant, si la fantasia pot servir per als adults com un mitjà d’alliberació, haurem de pensar que en les criatures aquest tipus de compensació psicològica es dóna, si més no, amb la mateixa o més intensitat.

És veritat que el conte tradicional, meravellós per a alguns o fantàstic per a uns altres, ha rebut en els darrers anys moltes crítiques per la funció moralitzadora i didàctica unes vegades, i per alguns dels valors passius i classistes unes altres. Ara bé, ni podem descontextualitzar les obres de l’ambient social de l’època en què van ser creades, ni tampoc no podem limitar la fantasia a les produccions literàries d’èpoques anteriors; la fantasia va més enllà. No es tracta d’escriure contes exactament igual als que ens contaren i llegírem quan érem menuts, sinó d’utilitzar les possibilitats de la fantasia per a crear-ne uns altres ben diferents i adaptats al nostre temps. No podem deixar de banda allò que ens ha alimentat al llarg de la història.

L’estructura semàntica dels contes tradicionals o meravellosos no era més que l’expressió cosmològica de les persones d’una època determinada. Pensem que en una societat jerarquitzada, en què la impotència de les classes més baixes es converteix en normalitat, és natural que la ment popular cerque una compensació, tot i que siga en la invenció, en la recreació d’històries; estic referint-me, com tots sabeu, als contes de fades. Són contes en què el pobre pot fer-se ric, pot casar-se amb una princesa, pot vèncer un drac feroç o pot desencantar un príncep. En els contes meravellosos totes les barreres existents en la societat desapareixen, tot és possible, la impossibilitat no existeix. En definitiva, és una manera de sublimar una situació social, una manera de manifestar la disconformitat, una manera de compensar el patiment i la realitat quotidiana. Una altra de les pors o els prejudicis és la que fa referència a la temàtica, de vegades provocadora d’angúnies infantils. «La fantasia pot traumatitzar», s’ha dit moltes vegades, i també «aneu amb compte amb la tria de llibres per als menuts i rebutgeu-los si hi apareixen monstres o personatges tan terribles com poden ser el llop mentider i pillet que vol menjar-se la pobra Caputxeta o aquella reina malvada que fa matar la princesa...» No és que jo pretenga fer una defensa dels contes amb aquestes característiques, però sí que m’agradaria deixar les coses clares:

Per començar, diré que aquests i altres contes, normalment de la literatura tradicional, de contingut agressiu i traumàtic, segons diuen, resulten la cosa més innocent comparada amb les històries reals, quotidianes, que un dia rere l’altre ens ofereix la televisió: violència de gènere, violència racial, guerres entre clans, entre ètnies, invasions impunes de països poderosos a altres països... Però d’això ningú no diu res. Això és la realitat, i la realitat no es pot amagar als infants.

Tots sabem que entre les diferències individuals que existeixen, algunes són d’origen genètic, altres d’origen cultural i, de vegades, ens trobem amb altres trets individuals que s’esdevenen de la pròpia història personal. En conseqüència, resulta impossible que tothom tinga les mateixes reaccions davant dels mateixos esdeveniments. Una mateixa narració provocarà reaccions personals diferents en lectors diferents. L’angoixa provocada per un conte a una persona pot convertir-se en indiferència en una altra. Hi ha anècdotes que il·lustrarien perfectament el que estem dient. Jacqueline Held ens conta, per exemple, que una xiqueta era a punt de comprar un conte, però que a la fi va decidir no comprar-lo després de fer aquesta reflexió: «No, millor no, perquè la iaia s’espantaria.» O aquella altra que després de sentir el conte de la Caputxeta exclamà: «Ah, que bo que és el llop.» Com podeu imaginar, els adults s’alarmaren fins que la criatura explicà que, encara que s’havia menjat la Caputxeta i la iaia, havia deixat intacta la coca que portava la xiqueta.

No es tracta, amb aquests exemples, d’alliberar els contes de tota responsabilitat, no és aquesta la meua intenció. Només intente plantejar que les realitats no són simples, sinó complexes, i que entre el blanc i el negre existeixen molts colors i molts matisos. Per tant, hauríem de fer un esforç per objectivar les objeccions i considerar la gran riquesa que ens ha aportat la literatura meravellosa, la font d’inspiració, creació i recreació que han suposat aquestes històries que les generacions anteriors ens han deixat com a herència.

En l’actualitat, però, quan parlem del fet fantàstic no ens referim únicament al conte meravellós. Anem més enllà i l’identifiquem amb tot allò que considerem extraordinari, increïble i inimaginable. Ara bé, em pregunte: i no resulta una contradicció definir com a inimaginable allò que realment sí que ens imaginem i que, a més, es materialitza en una obra literària? Significa, doncs, que tot el que podem imaginar és real?

Com podrem comprovar, són preguntes que van endinsant-nos, irremeiablement, en contradiccions semàntiques i, en conseqüència, en una mena d’enfrontament o divisió entre la realitat i la fantasia. Un enfrontament que ens condueix a la tercera part de l’exposició. És a dir:

Si té algun sentit la frontera o divisió absoluta entre el conte fantàstic i el conte realista.

És de tots coneguda la divisió categòrica que es fa entre contes fantàstics i contes realistes, la qual cosa a mi em deixaria igual si no fóra perquè, de vegades, sota aquesta divisió el que subjau és una infravaloració, uns prejudicis i unes crítiques totalment injustes envers la literatura fantàstica, una desconfiança envers la capacitat de distinció de totes les realitats possibles.

Als adults ens pot fer gràcia veure els infants jugar a fer dinars en una cuina inexistent, beure el líquid virtual d’un got invisible o pagar en un comerç inventat amb paper de periòdic, però si aquestes mateixes criatures insistissen a comentar que s’han convertit en papallones o que són invisibles als nostres ulls, possiblement hi hauria més d’un adult que s’alarmaria, que trobaria aquell comportament com a mínim pertorbador i aconsellaria d’immediat la conveniència de portar la criatura en qüestió al psicòleg. ¿Quina diferència tan perillosa pot haver-hi entre una i altra manifestació de la imaginació perquè preocupe tant? ¿Potser el primer comportament el trobem d’allò més normal perquè es tracta d’una reproducció de comportaments socials habituals, mentre que la segona es deixa portar per il·lusions que no s’atenen a cap norma humana? Hi ha opinions que consideren el fet fantàstic com a sospitós de frenar en el xiquet la construcció del fet real, de la realitat, com si la realitat haguera d’elaborar-se inevitablement contra el fet imaginari o aquest contra la realitat. Held s’oposa a aquest plantejament definint-lo com una subestimació de la capacitat d’aprendre a construir a poc a poc una ficció, tot i sent conscient que allò és una ficció.

Normalment quan un conte té una presència d’éssers no reals o irreals diem que es tracta d’un conte fantàstic. I jo hi estic completament d’acord, però ¿sempre que parlem d’un ésser no real estem referint-nos a aquell que puc inventar-me? Es tracta d’aquell que mai no podrà existir en la vida quotidiana? Perquè si ens restringim al primer, qualsevol personatge de qualsevol novel·la que no siga biogràfica és una ficció, i si és una ficció no és real.

És veritat que des d’un sentit estètic identifiquem irrealitat amb allò que només és imaginable, subjectiu, però és que no és subjectiva la manera en què jo veig la realitat? Existeix una irrealitat absoluta? Quan podem dir que acaba la realitat i comença la fantasia? On és el límit?

Anderson Imbert5 ho resol dient que, quan creem literatura, la realitat deixa de tenir poder sobre nosaltres, els continguts que anem creant responen més a la nostra consciència que al món exterior i la veritat lògica esdevé veritat estètica. «Ens desenganxem dels fets i ens agafem a les metàfores», diu. Recolzats en un mínim de realitat operem amb un màxim de fantasia. Amb elements reals inventem un món irreal i al revés, amb elements fantàstics inventem un món versemblant. I fins i tot en les obres més realistes, és segur que aquest realisme no és absolut, sinó que sempre hi trobarem elements que pertanyen a la ficció, perquè la literatura sempre és ficció.

Per a Xingjian la imaginació que s’allunya de l’emoció veraç o la ficció que s’allunya de les bases de l’experiència no condueixen sinó a obres insípides i febles. Des de Cao Xuequin fins a Marcel Proust els escriptors han barrejat el que han viscut amb la sensació interior o amb les experiències forjades en la imaginació.

També Sartre comenta que l’error del realisme ha consistit a creure que la realitat es revelava a la contemplació.

No és la meua intenció demostrar que tota obra literària és fantàstica, de cap manera, però sí que m’agradaria col·laborar a matisar aquesta espècie de línia de foc que alguns han marcat entre realitat i fantasia i que a mi em colpeix força. Quan jo escric un conte, no comence del buit, sinó que ho faig a partir de les meues observacions, de les meues experiències o de les experiències dels altres, de reflexions sobre els fets, de les realitats que jo tinc i d’aquelles que m’agradaria veure i viure. És a dir, que partesc d’elements reals i d’elements que no ho són, de realitats i de fantasies que, amb la seua imbricació, formen una nova realitat, la realitat de la meua fantasia. Creem a partir d’allò que ens resulta quotidià, cap de nosaltres no ens podem sostreure al que veiem o experimentem, edifiquem a partir de ciments coneguts, reals, com dirien alguns.

Fa algun temps em vaig preguntar què devia ser la fantasia per als xiquets i xiquetes, quines coses podria suggerir-los aquesta paraula, i, animada per la curiositat, vaig demanar a algunes mestres el favor de fer la pregunta als seus alumnes. La varietat de respostes (dues-centes) em va deixar enlluernada primer i pensarosa després fins arribar a unes conclusions. Però coneguem algunes de les respostes:

Primer curs:
– Tenir una casa de camp i piscina.
– Jugar en el camp.
– Estar en un camp d’atraccions i veure Pinotxo.
– Pujar a l’avió.
– Fer peses per a estar molt guapo.
– Un poble ple de joguines.
– Ser futbolista.
– Convertir-me en un dibuix animat.
– Visitar un planeta amb un amic del poble que li diuen Toni.
– Jugar a papàs i mamàs i també veure les pel·lícules Disney.
– Les princeses, les sirenes, tots els de Disney.
– Batman, els dinosaures i el Zorro. Són a les pel·lícules i als dibuixos.
– Els monstres i els prínceps i les princeses dels contes. També les fades.
– Un drac que m’he inventat, un unicorn amb ales.
– Els robots i monstres, i els amics invisibles.
– Somiar que estic amb un dofí.

Segon curs
– Que em menjara dos plàtans i no me’ls menge.
– Jugar amb el meu germà.
– Convertir-me en fada.
– El que pinta Miró.
– Un joguet que parle.
– Anar al parc tots els dies.
– La pau i que la gent no es baralle.

Tercer curs
– És París, Disney, hotels, atraccions.
– Com una cosa nova que mai no ha passat. Com un somni.
– Somiar coses molt divertides.
– Poder volar.
– La felicitat.
– El més bonic que hi ha al planeta.

Quart curs
– Una cosa que no és real.
– Que un gos vole, que un llapis es moga o tenir màgia perquè apareguen coses.
– Viatjar amb els ulls tancats per l’univers.
– Imaginar coses que t’agraden.
– Un món màgic... Una cosa genial.

Cinqué curs
– Un món de coses meravelloses.
– La invenció del món.
– Els somnis on apareixen coses i il·lusions que t’agradaria que es feren realitat.
– Una ximpleria per a xiquets de tres anys.
– Un món màgic de coses no reals.

Sisé curs
– Tenir el que jo vulga.
– Una manera de divertir-se.
– La capacitat de crear coses que no existeixen (resposta de la majoria).

Són respostes que ens condueixen a identificar la fantasia com el desig d’allò que no tenim, però –i aquesta és la qüestió–, si ens hi fixem, la majoria d’anhels que plantegen els infants pertanyen a l’esfera de la realitat: «jugar en el camp», «tenir una piscina», «un poble ple de joguines»...; fins i tot va haver-hi una resposta oral d’un xiquet immigrant, força il·lustrativa: «La fantasia per a mi és la vida que ara estic vivint.»

Somnis, màgia de les paraules, experiències, llenguatge de portes obertes... barregeu-m’ho tot amb imaginació i obtindrem un producte fantàstic, un producte on conviuen dues realitats: l’observable o quotidiana i la de l’esperit, la interior, la que és molt nostra, sense interferències.

Aleshores, tot partint de la base que no existeix la fantasia pura, quan podrem dir que una obra és fantàstica? Quin procés o processos seguim els escriptors i escriptores en la creació per tal que una obra siga considerada fantàstica i no realista, tot tenint presents les consideracions anteriors?

Com que a mi mai no m’han agradat les definicions que condemnen per sempre i, a més, tampoc no m’agradaria caure en simplificacions, només apuntaré que, d’entre les diferents maneres possibles:

• Comencem a considerar fantàstica una obra quan en un ambient quotidià introduïm personatges imaginaris: bruixots, mags, fades. És a dir, presentem personatges inexistents en el món i els fem viure una vida que podria ser corrent o també diferent, extraordinària, inusual.
• Una altra estratègia pot ser la de donar vida als objectes que ens envolten.
• Podem, també, personalitzar animals, o crear diàlegs insòlits, o paisatges inexistents al nostre planeta, o plantejar problemes que a nosaltres ens resultarien ridículs...
• En definitiva, podríem dir que una obra és fantàstica si el llenguatge, l’ambient, la manera de tractar un tema, els personatges o qualsevol element que forma part d’una narració ens introdueix en un món diferent del que vivim cada dia.

Si les possibilitats són infinites, el pas d’una realitat a l’altra no sempre resulta fàcil. Held considera que el pas del que ens resulta quotidià a fet fantàstic és molt delicat i difícil de portar a terme si es pretén aconseguir-lo sense que faça la impressió d’artificialitat, si es pretén introduir el lector en aquest nou univers sense problemes, sense que se n’adone. No sempre es pot aïllar l’element fantàstic d’una història perquè «allò que és fantàstic és fet d’atmosfera i no sempre resulta fàcil marcar amb precisió el moment en què abandonem el realisme en el sentit estricte del terme [...]. Potser una obra estarà millor aconseguida com més dificultat trobem per a marcar el moment en què l’obra deixa de ser realista».

Però hem d’anar alerta; al món de la fantasia no val tot, tampoc es pot posar la primera cosa que ens passe pel cap. Tota ficció ha de tenir unes regles, ha de tenir una coherència, una lògica interna com la té qualsevol altre relat. Les seqüències que el conformen han de tenir un desenvolupament racional, les necessitats i els comportaments dels personatges de la història han de ser recognoscibles per l’infant i han de remetre als pensaments de la vida quotidiana.

En definitiva, i per concloure, podríem dir que:
1. La literatura és una producció humana que naix i perdura per la necessitat que tenim de transmetre als altres, d’una manera determinada, pensaments, emocions, sensacions...
2. Que, al llarg de la història, les persones ens hem alimentat de creacions on la fantasia ha col·laborat a endinsar-nos en realitats diferents que ens han permés passejar-nos pel món dels somnis.
3. Al món dels somnis ens trobem realitats i fantasies que conviuen sempre d’una manera pacífica i exemplar.

______________________________________________________________________________________________
1 SARTRE, J. P. ¿Qué és la literatura? Madrid: Losada, 2003.
2 XINGJIAN, G. La raó de ser de la literatura. Barcelona: Empúries, 2004.
3 GÓMEZ DEL MANZANO, M. El protagonista-niño en la Literatura Infantil del siglo XX. Madrid: Narcea, 1987.
4 HELD, J. Los niños y la literatura fantástica. Función y poder de lo imaginario. Barcelona: Paidós, 1981.
5 ANDERSON IMBERT, E. Teoría y técnica del cuento. Barcelona: Ariel, 1979.

Mercé Viana (Alfafar, 1946). Escriptora i professora. Autora de més de quaranta llibres de LIJ, el 1997 va aconseguir el Premi Ciutat d’Alzira-Vicent Silvestre de narrativa infantil amb El cas misteriós de la lletra malalta. Entre els seus llibres publicats destaquen La princesa pitudeta i panxudeta; El mag Floro; El savi Ciril; Un pintor molt guai; Coses de la lluna; Bum-bum, el fantasma esvalotat; El secret de l’estora Leonora i Laia, una xiqueta mooolt exagerada.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.