Viure és no desistir

Navarro, Alexandre
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

Poeta de pregona arrel existencialista, la prematura mort de Manel Garcia Grau, en plena maduresa humana i literària, compta amb el testimoniatge excepcional d'aquest darrer poemari publicat, Constants vitals, guardonat amb el Ciutat de València l'any 2005.

No és fàcil, ni pretén ser-ho, establir una definició de la poesia de Manel Garcia Grau. No és fàcil, ni vol ser-ho, no ha de ser-ho, perquè un escriptor que cessa sobtadament el cant en el punt àlgid de la seua creació, quan més plenament l'oracle infinit amb què els escriptors pretenem acostar-nos i interpretar el món parlava a través d'ell, crea un buit respectuós al seu voltant, un buit ple de respecte i de misteri. Sense presses ni afanys, sense voluntat de classificacions ni alfarrassades, podem acostar-nos a allò que el poeta de Benicarló ens ha permès com a testimoni excepcional i definitori de la seua maduresa: Constants vitals. No parlarem de la seua producció, dels seus guardons anteriors: la seua fama el precedeix i fóra sobrer, uns llorers innecessaris davant la contundència, la força, l'admirable vitalitat dels seus versos ací presents.

Aquesta obra apareix dividida en dues parts: «Les gleves i les petjades» i «L'esguard i l'escorça», tots dos títols que entrelluquen amb força el seu contingut. La primera part se'ns presenta a tall de confessió personal, com una barreja de testimoni i d'autoretrat de mirada penetrant, de mirada que arriba més que no pas a despullar el retratat, a despullar l'espectador. Sobta la cruesa i la netedat de les proposicions vitals i filosòfiques del poeta. Especialment, el primer poema, autèntic pòrtic del llibre, «Busqueu-me aquí», com també el titulat «Nuesa», cisellen més que no relaten la posició de l'autor davant la transcendència de la vida i l'escriptura. Al seu torn, «La taula» transmet tota l'emoció –i quina emoció no traspua cada vers, gairebé èpica, d'una epicitat primigènia– que sent Garcia i Grau davant la terra i tot el que la terra té de tradició, d'arrelament, d'identificació i de taula de salvació enmig d'un món com el nostre. Més enllà, àdhuc podem concebre aquest petri poema com un autèntic sistema existencial de relació de l'home amb el seu voltant, amb el seu medi vital. Altres poemes, com «L'escrivà assegut» o «La clau mestra», destil·len l'ofici i la sinceritat, despullada de tot artifici negligent o desnerit, alhora que palesen la força (amb regust de psalmista bíblic en la primera composició) amb què Garcia i Grau sabia empremtar la seua paraula.

En la segona part, destaquem «Freelance», un agut fresc del nostre temps a semblança de l'esgarrifós «Hotel internacional Ram Al·ah». En «Les llars habitades» evoca el propi passat, les persones que han fet possible la seua existència; pot semblar anecdòtic, però esdevé un fenomen universalitzador, la recerca i la troballa de referents pròxims i allunyats alhora en la nostra família, com també ens en parla en «Terra d'Àloe».

Amb aquest llibre, Manel Garcia i Grau anuncia la seua voluntat de no desistir en la ferma voluntat de crear i creure en la paraula. I ho aconsegueix, tot i que en llegir el poeta, resulta inevitable evocar amb melangia la persona entranyable, el plàcid somriure, aquell homenot jovial, aquell «home que neda, tot nu, / enmig de les marees».

(Article publicat a Lletres Valencianes, núm. 20, primavera 2007)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.