Els fils inesgotables dels somnis

Calafat, Francesc
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

No és fàcil enquadrar Havanera, la darrera novel·la de Francesc Bodí, i més si tenim en compte que les primeres novel·les, Guerres perdudes i L'Infidel, exploraven, respectivament, els efectes de la guerra en la llarga nit de la postguerra i la transició política dels anys setanta i vuitanta entre els valencians. No és fàcil etiquetar aquesta novel·la, perquè molts lectors, d'entrada, ens podem desconcertar pensant què pot dir un valencià sobre l'embolicada història del Carib o deduir que es vol aprofitar de la càrrega mítica que l'envolta per a fer més atractiu el llibre. Tot plegat, a què trau cap tot això? Què pot aportar als lectors d'ara i ací? Són preguntes, encertades o no, que m'he fet abans d'abocar-me a les aventures suades i agosarades de Josep Martí, el protagonista d'aquesta història singular.

En iniciar la lectura, hi apareixen inevitablement un clima exòtic, els rituals màgics i esclats de passió. I també els esclaus i els amos que els exploten, la vida d'una colònia dominada, etc. Però com més va la novel·la, més s'hi dilueixen els tòpics i esdevenen realment l'aire, el cel i la terra d'Havanera, que té com a primer eix l'arribada de Josep Martí a l'illa, amb l’objectiu de refer la seua vida, i la seua faena de capatàs en un ingeni potent de l'interior del territori. A partir d'ací Francesc Bodí ens desplega una literatura d'aventures, de somnis, d'intrigues, de fracassos, marcada per la terra, la família, per la mort, per l'amor com a germen redemptor de la vida i pels límits sempre difusos i a voltes confusos entre la realitat i la ficció. Havanera és un llarg recorregut que abasta un grapat d'anys des d'abans de la independència de Cuba i fins a la victòria de la revolució cubana. I, en conseqüència, el protagonista és coral i a poc a poc hi fan acte de presència i s'hi barregen personatges i històries ben variats que teixeixen una madeixa complexa i sòlida, que va per damunt dels tòpics i dels referents històrics i que, a l'últim, imposa el seu pes, la seua realitat. Sovint algunes d'aquestes veus es perden pel camí, però al cap d'un temps hi retornen i aporten variables noves i noves perplexitats. Per regla general, els personatges actuen impulsats per un neguit, un secret, un somni, per una fugida o per tot plegat. Això es veu especialment en la brúixola que acompanya tota la vida i sovint confon Josep Martí, objecte que amaga moltes vivències, potser més intuïdes que no revelades. No obstant això, per al propietari, amb el pas dels anys, en lloc d'un signe de triomf, ha esdevingut el record del fracàs.

A causa del temps bèl·lic que condueix la història del llibre, és comprensible que cada personatge faça la seua guerra i en aquest periple personal és lògic que coincidisquen altres batalladors, sovint d'orígens ben diferents i que són les tessel·les que completen el mosaic vast d'Havanera. En aquesta obra de recerca, de llibertat, d'identitats, els personatges femenins tenen un paper clau en tots els àmbits.

Salvant les distàncies, que són abismals, l'obra de Francesc Bodí em recorda fins a un cert punt –no sé si molt encertadament– alguns títols de Paul Auster i de John Irvin. A banda de la diferència d'estils i de mons, els seus llibres són un al·luvió d'històries, successos, atzars estranyíssims que la lògica de la seua sensibilitat fa que no caiguen en la banalitat ni el grotesc. I això és el que passa, al meu entendre, en la novel·la de l'autor valencià, ja que els tòpics possibles i els referents històrics, a l'últim, juguen les regles del joc que marca l'autor. No sabria dir si Havanera és una novel·la redona. Pense que hi ha, de vegades, alguns esquematismes, algun excés i, tal volta també, alguns personatges podrien tenir una mica més de gruix. Amb tot, això no és massa cosa i no en desllueix el resultat. Una bona part dels encerts de la novel·la rauen en la prosa àgil, flexible i sòlida, que imposa en fluir la narració un bon ritme. A més, se'n surt prou bé, de vegades molt bé, en les atmosferes màgiques i fantàstiques.

Al final del llibre, un poeta, per a consolar Aurora, ja amb 58 anys, filla de Josep Martí, que veu pròxima la desfeta de tot allò que ha heretat, es dedica a contar-li faules interminables d'aventurers que travessen l'univers darrere d'una obsessió i moren sense aconseguir-ho, però la seua convicció contamina noves aventures que reprenen una altra vegada l'aventura. Així infinitament. Allò que compta, ens diu aproximadament el narrador, allò que val més la pena és la passió, el mateix viatge i l'esforç que l'empeny. Un vell republicà sentencià en algun lloc del llibre que el que val més de les revolucions és preparar-les; no viure-les. Amb tot el que ja he dit, el gran mèrit d'Havanera és la passió i l'obstinació de convertir en convincent no només un projecte difícil en si mateix, sinó de fer-lo creïble amb vista als lectors.

(Article publicat a El País, Quadern, 6 de juliol de 2006)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.