La llista de Hofer

Capilla, Juli
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

De tots són conegudes les nefastes conseqüències del nazisme per a l'Europa de la primera meitat del segle XX. Hitler, un dels màxims exponents del feixisme europeu –juntament amb Franco i Mussolini– exercí tota mena de vexacions i de crims contra la humanitat en el període de l'Alemanya nazi i durant l'ocupació militar de bona part d'Europa. Entre els múltiples abusos i extorsions que els nazis van cometre contra la humanitat, hi ha l'execució de milions de persones –jueus, gitanos, presos polítics...– en camps de concentració disseminats per tot Alemanya, Polònia, Txèquia... Uns fets desgraciats i vergonyosos, que ens denigren com a espècie però que, precisament per això, convé recordar tantes vegades com calga per tal de recuperar la nostra dignitat, per tal de redimir-nos i de salvar-nos, per tal de recuperar la confiança d'una espècie que hauria de basar les relacions amb els seus semblants –i amb el medi natural en què s'insereix també– des de la raó, el sentit comú, la transacció democràtica, la tolerància i la solidaritat.

Val a dir que la barbàrie i el terror que el nazisme va prodigar pel Vell Continent impregnà absolutament totes les formes d'expressió de l'ésser humà, fins i tot les més excelses, com ara l'art. Perquè, fins i tot sobre un camp tan intrínsecament «intocable» com hauria de ser el de les arts plàstiques, els nazis van estendre la seua mà sinistra, el seu esperit barroer i nefast. Potser aquest és un camp a explorar, per no ser prou conegut, que paga la pena glossar o ressenyar per tal de rastrejar i deixar al descobert, fins al darrer detall, la ignomínia perpetrada pel nazisme. Fet i fet, això és el que ha intentat Eduard Márquez a La decisió de Brandes.

El protagonista de la novel·la, Brandes, és un pintor alemany afectat, d'una banda, per una malaltia terminal que el té a les envistes de la mort, i, d'una altra, amenaçat pel xantatge de Walter Andreas Hofer, l'ajudant de l’històric Hermann Wilhelm Göring, un dels polítics més influents del Tercer Reich. Hofer li dóna la possibilitat de triar: «Si vols recuperar els teus quadres, només m'has de donar el Cranach.» L'anècdota es basa en un fet real: ens remet al xantatge que Hofer, el sequaç de Göring, li féu al pintor francès Georges Braque. El pintor cubista fou objecte de la pressió de Göring, el qual li va requisar totes les seues obres amb la intenció de forçar-lo a vendre-li un quadre de Lucas Cranach. Sembla que Göring estava absolutament obsedit per l'obra de Cranach, i que va arribar a acumular fins a setanta-set quadres d'aquest pintor alemany en la seua col·lecció particular, fornida sobre l'espoli i el xantatge, com succeí amb el cas del pintor Georges Braque.

A partir d'aquest xantatge, el protagonista de La decisió de Brandes descabdella la seua història personal. Perquè la decisió no és gens fàcil, ja que el quadre de Lucas Cranach té una càrrega simbòlica de gran transcendència per a la seua història familiar. És mirant un Cranach que els pares de Brandes es van conèixer. I és un Cranach el que el pare li va deixar abans de morir, com qui llega una peça de gran valor simbòlic, insubstituïble. El protagonista és conscient de com n'és de difícil la decisió: «Els quadres de la llista o el Cranach. La meva història o la dels pares.» I, mentre es decideix, o mentre fa temps abans que vinga Hofer a esbrinar quina ha estat la decisió definitiva del seu presoner, Brandes ens conta la seua història familiar, el seu pas per la Gran Guerra, les successives morts pròximes, familiars, que ha hagut de suportar, els crims perpetrats pel nazisme, les execucions massives. Condemnat a una mort segura i constrenyit per una amenaça matussera que mira d'anul·lar-lo com a persona, Brandes sap que la decisió no és gens fàcil perquè s'hi juga la seua dignitat i, fins i tot, el sentit de la seua existència i la dels seus familiars. Brandes sap que, en primera instància, es tracta de preservar l'essència del que han sigut ell i la seua família. Al capdavall, es tracta de protegir el que millor ens defineix, d'evitar que ens usurpen allò de més valuós que tenim de nosaltres mateixos, com s'expressa a la cita de Braque que encapçala la novel·la: «Només ens resta allò que no ens prenen, i és la millor part de nosaltres mateixos.» I aquesta part està condensada simbòlicament en el Cranach.

Despullat de qualsevol element narratiu balder o intranscendent en la trama que sustenta la novel·la, l'estil d'Eduard Márquez és auster, essencial, elegant. Aquest afany minimalista –unit a un discurs ininterromput formalment, escrit d'una tirada, on l'acció és expressada indirectament a partir dels records– minimitza, però, l'impacte psicològic en el lector; alenteix la força d'una història que pot resultar massa tranquil·la, temperada, mesurada, continguda, desproveïda o mancada d’una volta de rosca vitalista, trepidant, enèrgica, que hauria convertit aquesta novel·la en una peça sublim.

(Article publicat a Levante, Postdata, 1 de desembre de 2006)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.