De l'aigua que som

Costa-Pau, Roger
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

«Un s'acostuma al vent, / a aquesta solitud roja / i a aquestes formes primordials, / arestes de níquel o de gel, / llavors, arriben les rodes, / els capells, els sabres»... Però no sempre amb aquella avinença de qui es vol voluntàriament vençut o de qui busca aixoplucs als braços amatents de la mare-renúncia. En efecte, Hilari de Cara (Melilla, 1945) defuig el lament en aquest seu trajecte reflexiu sobre la vida present i sobre la vida viscuda, per més que els sabres ensenyin la seva cara pugnant i facin vessar una sang real; per més que aquests sabres –la fletxa precisa que el temps vol clavar al centre del cor– engendrin una solitud roja, o travessin la cletxa de les gelors més altes, o desvetllin de manera indefectible els dolors atàvics. Per més que aquests sabres reactivin la vella inèrcia de la ceguesa, la inèrcia fatalista de qui acaba sabent-se (i volent-se) engolit per la llacuna. El poeta evita, certament, la retòrica falsejant de l'autodefensa. Cerca en un i altre extrem de la corda el lligam que permet el gest com a mínim d'un recomenç. I aconsegueix sovint despertar en el lector l'expectació per aquesta altra mirada, la mirada de qui vol observar preguntant-se, de qui vol parlar interrogant-se, la mirada de qui vol escoltar esbatanant-se... Hilari de Cara revisita a Absalom les cavitats de l'infern, la cova que aixopluga encara els minerals de la catàstrofe. I segurament el riu –molt present, com a imatge, en el conjunt del llibre– n’és la via de connexió directa. Tant per la seva natura d’empènyer avall amb força com per alguna mena de contranatura, no pas poc persistent, de voler remuntar-lo. «Perquè ningú no esperava / que parlassin els miralls / ni que deixassin d'insistir-hi / rellotges i una mar de lletra; / amb tot, la nostra història / era la cicatriu en la terra d'un glacial / i la imatge des de l'aire / d'un riu de roques gastades»...

També la imatge del riu cabalós sembla adaptar-se, formalment, a les primeres composicions del llibre, en les quals prolifera una velocitat que fa pensar en el vòmit de qui se sap desventrat o de qui se sent cridat a un despropòsit verbal desmesurat abans de penetrar en el terrer esclaridor de la serenitat. És així. En aquests poemes, la sintaxi desfeta –això de vegades decau en un desordre inconsistent– ens alerta d’alguna intenció semblant a la d'una irrupció volcànica, desfermada. Talment un desgreuge, o bé alguna mena de redempció. A la fi, però, ens resta dit que l'aigua arrossega minerals que maten però que alhora conserva totes les propietats per sanejar aquesta brutícia que tal vegada hem estat. O que encara som.

(Article publicat a l'Avui, Suplement de Cultura, 1 de novembre de 2006)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.