Molins inèdit

Foguet, Francesc
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

[...] Combat (l’última cinta de Maria Callas) planteja la lluita dialèctica entre Maria i Callas, dues cares de la soprano d'origen grec Maria Callas, atès que, com apunta la citació inicial de Baudelaire, «l'artiste n'est artiste qu'à la condition d'être double et de n'ignorer aucun phénomène de sa double nature».(1) Combat explicita gràficament la crítica del jo bipolar, escindit o dividit que trobem a Trilogia d'exilis (1999) i que ha estat abordada tant pel Mahabharata com per escriptors tan diversos com ara Baudelaire, Nietzsche o Beckett. Tot radicalitzant aquesta crítica al jo bipolar, Molins aplica al monòleg inicial de Maria Callas, en un joc expressiu, la tècnica joyciana del flux del llenguatge o moviments de la paraula interior per donar entrada a la lluita íntima entre la identitat anònima (Maria) i la identitat artística (Callas). Un combat interior permanent que té una base biogràfica, tal com revela una carta que la diva va adreçar, el novembre de 1963, a la seva amiga cantant Giulietta Simionato: «No sóc tan forta; ben al contrari del que la gent diu de mi [...]. Encara sóc vulnerable psíquicament. No puc emprendre cap lluita sense condicions. La perdria de bon començament.»(2)

L'acció se situa en un migdia del 16 de setembre de 1977, al pis de Maria Callas a l'avinguda Georges Mandel de París. Retuda i absent, amb tan sols 53 anys, la diva es troba en ple declivi, després de dotze anys de dir adéu a l'òpera. Al llindar de la mort, grava en cintes magnetofòniques la seva veu per a la posteritat. Ara bé, lluny de qualsevol recreació biograficista, l'escenografia de Combat defuig de la concreció realista-naturalista: esdevé un «espai buit que flota a la deriva», ja que tot passa, en realitat, en la ment esqueixada de l'artista, en el caos del seu cap i del seu cor. És en aquest espai mental, que Callas reviu confusament, entre fragments de les òperes que ha cantat, els records del desamor d'Onassis, les pressions dels empresaris, l'assetjament de la premsa, l'oblit de la diva retirada dels grans escenaris operístics de tot el món. En aquest espai irreal, que s'enterboleix o s'il·lumina segons el cap de Callas, la diva solitària hi convoca, posant-se en el paper d'una nova Norma (Callas considerava que Bellini l'havia escrit per a ella) en escenes alternades, presències i fantasmes de la seva biografia íntima, dels temps convulsos que va viure (l'ocupació nazifeixista de Grècia, a catorze anys), de la seva passió per la música i el cant, el seu desfici d'amor per Onassis en la paradisíaca illa d'Skorpios, del seu plany per la mort de l'amant traïdor.

A partir de la tercera escena, Callas s'enfronta a Maria, que n'és la contramàscara: la dona que era abans de convertir-se en la diva admirada que ha passat a la posteritat. Maria contradiu la imatge de la diva perfecta, ocultada durant tants anys, però que, a les portes de la mort, ressorgeix del fons de la memòria i de la solitud. Callas es nega a escoltar allò que s'obstina a oblidar i que li retreu Maria: l'altra realitat turbulenta que hi havia darrere de la seva glamorosa imatge pública, construïda des de la impostura, des dels deliris de triomf, des del menyspreu. Callas ha lluitat, al llarg de la seva vida, contra ella mateixa, contra Maria, per tal com, a fi de convertir-se en una diva modèlica, de fer realitat la seva idea elevada de l'art, ha amputat una part d'ella mateixa: allò que la feia o l'hauria fet vulgarment humana. Callas resisteix els assalts de l'altra cara de la seva màscara, que li passa comptes dels records que ha volgut ofegar amb el temps, tot i que, com diu Maria, «el temps no pot morir perquè no és més que una ficció i les ficcions no moren. El temps és la més gran de totes les ficcions i la més poderosa de les òperes, la ficció permanent del desig; i sempre acaba devorant totes les altres fantasies amb què intentem matar-lo». Callas es defensa de Maria escudant-se en la seva condició d'artista que, com el foll de La música de les esferes (2005), cerca la llibertat i que, malgrat la persecució i l'explotació, s'immola per atènyer-la: «El veritable artista no coneix més regla que la llibertat. Busca i lluita per la llibertat. I això és el que el públic admira i enveja, la llibertat de l'artista, perquè és incapaç d'una tensió semblant; els falta el coratge de viure la llibertat i d’immolar-s’hi.» Veritat o mentida? Maria i Callas, Callas i Maria, la diva del nord i la dona del sud, l'orgull d'artista i la submissió envers Onassis, dues cares d'una mateixa màscara.

El combat entre Maria i Callas, gravat en la darrera cinta a què al·ludeix el subtítol de l'obra, deixa un relat de relats del que hauria estat Maria Callas: una dona escindida, en lluita contra ella mateixa, per a la qual res del que és humà no li era estrany, és a dir, una suma contradictòria i complementària de dona vulgar i artista adorada, de dona sotmesa i pedra d'escàndols. Maria Callas és aquesta simbiosi entre dona i mite, de fracassada en la vida i triomfadora en l'art, que transformava el seu combat interior, les seves angoixes personals, en música sublim. És aquesta dualitat allò que, de retop, de grat o per força, converteix la soprano en un personatge mitificable, en la cantant d'òpera més famosa del segle xx que, lliurada de cos i ànima, temia perdre la veu en moments de màxima tensió. Ara, com tots els fenòmens artístics, la dualitat de Maria i Callas denota, com en el cas de Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, l'existència dins de la dona i l'artista «d'une dualité permanente, la puissance d'être à la fois soi et un autre». (3) Una dualitat que, com reflecteix Trilogia d'exilis, cal que sigui superada perquè també ho han estat les tensions simbòliques del món actual que l'artista expressava. El món multipolar d'avui sol·licita un jo i un artista multipolars. Maria Callas és la «unió de contraris» –voluntària, conscient– com a condició necessària per superar les velles tensions i acarar les noves exigències que reclama el futur tant de l'artista com de la realitat que l'envolta. [...]

_______________________________________________________________________________________________
1. Baudelaire, C., «De l'essence du rire». Dins Oeuvres complètes. París: Robert Laffont. Bouquins, 1980, ps. 690-701.
2. Lelait, D., Maria Callas. «He viscut d'art, he viscut d'amor». Traducció de Montserrat Radigales i Babí. Barcelona: Pòrtic. Dones del XX, 2, 2002.
3. Baudelaire, C., op.cit., p. 701.

(Article publicat a Pausa, núm. 23, març 2006)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.