Art i passió

Foguet, Francesc
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

La trajectòria de Manuel Molins és una de les més singulars i inclassificables de la dramatúrgia catalana contemporània. La seua llibertat de moviments, aliena a les modes efímeres dels «corrents formularis», i el seu compromís explícit i dissident amb la contemporaneïtat, sense deixar-se atenallar pels cants de sirena del poder, han tingut un efecte benèfic en la seua escriptura dramàtica. Li han permès anar a la seua sense haver de claudicar, ni sotmetre's a renúncies estètiques o ideològiques. La diversitat formal i temàtica, l'arriscada heterogeneïtat de les seues propostes, la multiplicitat d'estètiques i influències cultes i populars, l'han situat en una mena d'excentricitat estimulant i indòmita que, per a segons quins cenacles, esdevé incòmoda, perquè no s’ajusta a paràmetres preconcebuts.

Afortunadament, la dramatúrgia molinsiana ha començat a interessar els àmbits acadèmics i, via París, ha creuat les fronteres amb una acollida creixent en l'escena europea. Sense anar més lluny, l'any passat Molins participà, amb La machine du Docteur Wittgenstein, en el cicle «La scène espagnole d'aujourd'hui. Écritures pour questionner notre temps», en el marc de «Lire en Fête. La nuit de l'écrit» (París, 15-16 d'octubre), i el seu teatre fou l'objecte d'estudi exclusiu del I Simposi Internacional d'Arts Escèniques (Universitat d'Alacant, 9-11 de novembre), en el qual intervingueren divuit especialistes de diverses universitats catalanes i estrangeres. Aquest reconeixement va coincidir amb la inclusió d'Els viatgers de l'absenta dins del cicle «Dramatúrgia dels setanta», organitzat per la Coordinadora de Sales Alternatives de Catalunya, i la publicació, durant el 2006, de cinc (5!) peces inèdites de la seua prolífica obra: La Divina Tramoia (Tres i Quatre), Combat (l'última cinta de Maria Callas) (Arola), Monopatins (Skaters) (Bromera), El ball dels llenguados / El baile de los lenguados /The dance of soles i Sabates de taló alt (totes dues a RE&MA).

D'intencionalitats i gèneres diferents, tots cinc textos matisen i amplien el camp d'interessos del teatre de Molins i són l'expressió d'una recerca dramatúrgica permanent i incansable. D'extrem a extrem: des de la profunditat filosòfica fins a la comicitat més intrèpida i irreverent. En la línia de Centaures (1985) o Ni tan alts, ni tan rics (1989), La Divina Tramoia, significativament dedicada a Joan Fuster i escrita el 1981, aborda, en clau de farsa celestial, la delirant mascarada política de la primera transició/transacció democràtica. Combat confronta les dues cares de Maria Callas, la dona i la diva, per qüestionar el jo bipolar, la dualitat castradora, i proposar una visió complexa i multipolar. Amb una comicitat d'arrel filosòfica, la metrofarsa El ball dels llenguados deconstrueix la precarietat de les relacions humanes en la societat postmoderna. Sabates de taló alt entona un voluptuós cant homenatge al teatre com a suma de transcendència i vitalitat, disfressa i seducció, servitud i grandesa. Monopatins tracta, sense reduccionismes ni mistificacions, una qüestió tan candent com la violència escolar i la liquació dels valors.

Un dels temes cèntrics que Molins reprèn, sobretot a Combat, és la condició doble de l’artista contemporani que exposà a Trilogia d'exilis (1999) i, de manera més tangencial, a Abú Magrib (2000) i Elisa (2003). Aplicant el flux del llenguatge a la manera joyciana, Molins aconsegueix que l’acció passi en la ment esqueixada de Callas. La contramàscara de la nòrdica Callas és Maria, la dona del sud que contradiu la imatge de diva perfecta, ocultada pel glamour. Maria Callas, per tant, és aquesta unió de contraris entre dona i mite, de fracassada en la vida i triomfadora en l'art, que transformava en música sublim el combat interior, les angoixes personals. La crítica del jo escindit es vehicula a Combat a través de la lluita íntima que, en ple declivi, manté la soprano grega entre la identitat anònima i l’artística. El cas de Callas, com el de Nietzsche, Verlaine o Rimbaud, són paradigmes d’aquesta modernitat perduda que la dramatúrgia de Molins mira de superar sense caure en la fredor i la migradesa postmodernes. Amb art i passió.

(Article publicat a El País, Quadern, 1 de març de 2007)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.