El sagrat do de l'entusiasme

Gómez, Antoni
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

Si una de les missions de la literatura és despertar l'home que viatja cap al patíbul, com ha escrit Ernesto Sábato, l'obra poètica de Manel Garcia Grau (Benicarló 1962 - Castelló 2006), paraula en el temps, expressa com cap altra l'esperança en els mots, en la litúrgia dels mots, com un element demiúrgic capaç de crear vida i, per extensió, despertar el compromís ètic del poeta amb l'home i la humanitat. Aquesta reflexió humanística, existencialista, sobrevola el contingut dels dotze poemaris que va publicar des de Quadern d'estances (1988) fins a Constants vitals (2006). Qui sap si el major enemic estètic de Garcia Grau no fou ell mateix, la seua incontinent pulsió interna, aquell apassionament amb l'escriptura que sovint feia que el poeta es capbussara en un frenesí retòric de caràcter profètic i d'aspiracions corals o col·lectives que es repetia en cada llibre obsessivament.

Però, és clar, per al poeta de Benicarló la paraula era l'única possibilitat de redempció personal i col·lectiva, la seua demiúrgica era moralment activa, estava lligada a valors humanistes, a una alternativa ètica concreta. Per a Manel Garcia Grau escriure poesia era un acte de gran contingut moral, gairebé una obligació ineludible de prendre partit per l'home, la paraula i el temps que li havia tocat viure. Així les coses, el problema per al lector que s'enfronta a la seua ingent obra és saber destriar entre els seus llibres per a arribar a copsar veritablement el contingut líric del seu missatge moral, copsar la seua honesta emotivitat estètica. No és que la seua obra sencera no fóra honesta, era excessivament honesta, segurament, la qüestió és trobar els matisos d'un poeta singular, entroncat amb la tradició de la poesia existencialista dels anys cinquanta, a qui la mort va sorprendre prematurament, a l'edat de 44 anys.

L'home, el destí, la soledat, l'esperança, el do (demiúrgic i moral) de la paraula, el poble, la memòria... des de Quadern d'estances el compromís amb l'ésser humà va ser l'eix central de la seua producció literària. El poder profètic i litúrgic dels mots estava lligat a la predisposició humanista del poeta. I la veritat és que els títols dels poemaris són ben explícits al respecte de les preocupacions estètiques i metafísiques: La veu assedegada (1989), Encenalls de miratges (1989), Els noms insondables (1990), Els signes immutables (1991), Llibre de les figuracions (1993), Mots sota sospita (1997), La ciutat de la ira (1998), Anatema (2991), Al fons de les vies desertes (2002), La mordassa (2003) i Constants vitals (2006). D'antuvi, cal dir que el to hermenèutic dels primers llibres es va anar transformant en una actitud cívica davant la realitat que fins i tot en obres com La mordassa es va convertir en denúncia militant, en un «no» rotund als cretins i a les cretineses del món.

Constants vitals és un recull de poemes que el poeta va acabar d'escriure poc abans de la seva malaurada mort; n'és, per tant, el seu últim testimoni poètic, la seua herència lírica. I no debades, és un cant asserenadament desesperat a la vida, a la memòria individual i col·lectiva, a la poesia, amb la cruesa d'aquell que, amb commovedora sinceritat, amb esglaiadora humilitat, es reconeix, al capdavall, un «home que neda, tot nu / enmig de les marees». Escrit amb un descarnat to de confessió íntima, de les creences i dels dubtes, de les decepcions i de les esperances, és una obra de plenitud amb versos carregats d'esqueixadora força emocional. És el cas, per exemple, del poema «La taula», una evocació familiar que paga la pena reproduir: «Prego als déus poder seguir celebrant tots els àpats / entre aquesta profunda i rogenca fronda de les herències / i que el brou i els mots, ben càlids i propers, / siguen el petit bocoi on les filles guarden les meues cendres / i malden per no oblidar-me mai / entre els dons i els vestigis de l'àgora.»

Recordant Claudio Rodríguez i el seu Don de la ebriedad, el poeta «dreça la vida entre el do ebri de les mans» i gràcies a aquest acte de reafirmació, d'esperança, que és el fet d'escriure, s'adona que «tot torna a tenir vida mentre ho escric». Preguntes i respostes, dubtes, angoixes, incerteses... la recerca està unida a la capacitat creadora de vida dels mots, als seus efectes com a conjur vital, malgrat tot, «com si els mots foren les petges que anem deixant / damunt de la flassada de neu que oculta el gel més advers / o més amarg», En el poema «El nom dels noms» el plantejament al respecte és ben diàfan: «Necessito nomenar-ho tot / donar sentit a cada espai respirat entre les lletres, / recollir els estralls silenciosos de cada verb, / rebentar a crits, com ens fou dit, totes les bombetes, / fondre a arraps i a besos tots els llençols.» Manel Garcia Grau fou un creient aferrissat d'aquella màxima bíblica que diu que al principi fou el verb. I com a conseqüència d'aquest indomable acte de fe en la paraula, ens ha deixat als seus lectors un noble exemple d'actitud cívica i ètica, i sobretot, un gran do que cal preservar, sens dubte, el sagrat do de l'entusiasme.

(Article publicat a Levante, Posdata, 19 de gener de 2007)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.