Dins la destrucció

Gomila, Andreu
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

Cal dir-ho d'entrada: l'últim poemari publicat de Ponç Pons (Menorca, 1956), Nura, és impressionant. I per moltes raons. Perquè mescla amb cura l'erudició i les coses del dia a dia, perquè manté la tensió a través dels seus 549 versos, perquè és èpic i és líric, perquè és arriscat i innovador, perquè és, en definitiva, un poema total, que parla de l'amor, del temps, de la seva terra i la de tots, del passat, del present i del futur, de la vida i de la mort. I és que Pons, d'entrada, es mostra força ambiciós, tot reproduint uns versos del nord-americà Robert Frost que defineixen què és un poema complet: on una emoció troba el seu pensament i el pensament troba les paraules. Això és el que precisament fa l'autor, com va fer, per exemple, Feliu Formosa en el seu Cançoner.

Nura està dividit en set parts, però que podrien formar un poema sol dividit en set llargues estrofes. Els versos són dodecasíl·labs, una forma no gaire comuna a hores d'ara. L'autor ens presenta el volum com un rèquiem i, de fet, és realment un rèquiem per Menorca, o un Tractat d'enyor, que ens diu tot just començar. Però no sols per l'illa que el va veure néixer i on viu reclòs com un eremita de les paraules, sinó per un món antic, el de la seva infantesa, que ja pràcticament ha desaparegut, i un món d’avui que viu ja colgat de cendres. Nura és un llarg udol, una exhalació de paraules i imatges, un crit rítmic i sense contemplacions, semblant al que va construir Allen Ginsberg fa 50 anys: «He vist les millors intel·ligències de la meva generació destruïdes per la bogeria.»

Tant el llibre del poeta beat com l'últim del menorquí són alhora una crònica personal i una crònica del seu temps, com ho és l'In memorian de Gabriel Ferrater. Pons, però, beu també d'altres fonts en el seu intent de desxifrar el món. La més clara, al meu entendre, és The Waste Land, d'Eliot i, sobretot, l'última part d'aquest, What the Thunder Said, tot i que l'autor menorquí cregui que «no hi ha cap terra eixorca».

Pons es mou en diferents àmbits, que són, resumint, tres: la literatura, el món real (insular i continental) i l'amor. Aquest últim és clau davant els altres dos i, sobretot, del segon, que el poeta veu podrit i gairebé sense remei. «L'amor és resurrecció», que va escriure Robert Lowell. I el nostre autor ho sap ben bé. Per ell és un refugi, el pal on aferrar-se quan se sent arrossegat per tanta misèria. La literatura, l'art, al seu torn, és l'eina que fa servir per interpretar tot allò que l'envolta i que acaba esdevenint la seva única pàtria. Menorquí amb una llengua que es mor, un paisatge que va desapareixent –«no és gens fàcil escriure / quan et rompen a cops de vergonya el paisatge»–, membre d'una cultura caïnita i dins un planeta farcit d'odis i de desmemòria, el poeta no té cap més remei, diu, de «preservar el temps d'horrors / i dotar de sentit la bondat i l'absurd». Pons acompleix un dels projectes més nobles de l'home: revelar l'ànima del món. Tot i ser conscient que és una ànima envilida amb genocidis, Rwanda, Sarajevo, Auschwitz, enveges, misèria, supèrbia i l'intent d'amagar la realitat. «Del que no es pot parlar, ¿cal guardar silenci?», es demana a la segona part, «Teoria de l'absència». Unes pàgines més enllà, a Insulària, respon: «Del que no es pot parlar cal fer-ne poesia.»

Malgrat tot, Pons no perd l'esperança i, com Eliot, cerca «adjectius resplendents que l'ajudin a creure». L'amor és on s'agafa per tirar endavant. Ho diu als últims versos de la millor secció de Nura, «L'obscur errant»: «Voltat d'ombres t'escric [al seu amor] per saber que existesc / i vull creure estimant que la vida és vivible.» I ell, tot assumint la seva condició de llibertari –com al de tot poeta que així s'autoqualifiqui–, aixeca un cant contra la devastació.

Fins ara, Ponç Pons se'ns havia mostrat com un esteta de les lletres amb un món força personal, i més aviat decantat cap a un lirisme profund i conscient, capaç d'ordir metàfores precises i belles. Nura és una altra cosa i és el mateix, multiplicat per cent. És un autèntic do de pit majestuós. En uns moments de crisi com els d'avui, sobretot a les Balears, aquest poemari és el rèquiem per Menorca. El de Mallorca el va escriure Sebastià Alzamora a Mula morta. Pel d'Eivissa potser ja és massa tard.

(Article publicat a l'Avui, Suplement de Cultura, 11 de gener de 2007)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.