Tractat d'enyor postmodern

Julià, Jordi
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

Es preguntava el teòric italià Giovanni Vattimo, al volum La societat transparent, si caldria en aquest món postmodern, on les persones hem perdut bona part de les justificacions de la nostra vida, tal com l'havíem entesa fins ara, contraposar a aquest entorn en constant tranformació la nostàlgia d'una altra realitat sòlida, unitària, estable i «autoritzada». El teòric italià advertia que aquest gest elegíac corria el perill de convertir-se en una actitud neuròtica consistent en l’esforç de reconstruir el món de la nostra infantesa, on l'autoritat familiar era alhora amenaçadora i asseguradora. No crec, però, que aquesta disfunció de l'ànim i del caràcter hagi estat experimentada per Ponç Pons a l’hora d'exposar aquesta experiència de crisi en veure com desapareixia, progressivament, davant dels seus ulls, el paisatge que havia conformat la seva imaginació des de la seva infantesa; i, si fos el cas, Nura constitueix un perfecte antídot per a aquest malestar contemporani que sent l'habitant d’aquest nou mil·lenni en sentir aquesta angoixa de ser l'hereu sense descendència possible, i sense llegat, moribund. El poeta menorquí ens mostra a Nura la inquietud pròpia de qui se sap l'últim d'una nissaga antiga –l'únic que pot dir un paisatge, una llengua, una cultura, el desterrat–, però no pas adoptant una actitud apocalíptica i exagerada, sinó més aviat decebuda i desenganyada: «Els pilars que aguantaven el meu món són restes / D'un calvari de veus i enmig d'un mar de runes / Sent que em pugen pel cos àvids peixets de plata.» Nura és el nom que els fenicis van donar a l'illa de Menorca, i vol dir «Terra de foc», perquè des dels vaixells contemplaven les grans fogueres que els habitants de l'illa encenien per foragitar els forasters, ja que ells es consideraven els únics éssers vius. Per tant, fins i tot des del títol es percep aquesta voluntat per resituir tot un món desaparegut, gairebé mític, i aquesta intenció es carrega de significat simbòlicament. El títol original d'aquesta obra va ser Tractat d'enyor, i amb ella el seu autor va guanyar la viola d'argent als Jocs Florals de Barcelona de 2002, tot i que en aquest lapse de temps, que va des de la seva composició fins al moment de ser publicada, Pons ha portat a terme un profund treball de revisió i reescriptura de diferents parts, i de supressió de passatges (potser els més confessionals i religiosos), per tal de convertir el resultat final en un autèntic tractat de l'enyor postmodern d'una terra desapareguda.

Però la seva qualitat teòrica també es percep en la dinàmica de la lectura, perquè és un text que atrapa el lector i no el deixa mentre el va sorprenent constantment, i aquesta ha de ser una de les principals virtuts d'un bon poema llarg, com aquest. Nura està dividit en set seccions, o cants, i els més de sis-cents versos que el formen no constitueixen un poema narratiu, sinó un text líric i introspectiu, que comparteix amb aquest subgènere poètic la necessitat de reprendre i variar. Un poema de reflexió interior necessita avançar, no linealment, sinó en espiral: el seu contingut s'ha d'anar construint per recuperació i avenç. I en aquest sentit Ponç Pons executa a la perfecció les exigències d'aquesta forma. El poema que no recupera res, que camina en línia recta, està condemnat a desaparèixer en el moment d'abandonar la lectura, però el poema llarg que es descabdella en espiral queda arrapat a la memòria. Funciona com un mar que sempre oneja cap a la costa, i que en la ressaca ens deixa per tornar-nos a inundar, i ho omple tot d'un ritme de respiració constant i tangible.

Potser un dels fets perquè aquest text sigui tan impactant, tan peremptori, ve donat per la seva estructura bàsica, i amb això no em refereixo a la seva divisió externa, sinó a la forma mètrica. Es diu al poema que «Dotze síl·labes blaves desxifren el món», i Pons pesca en la tradició un metre força estrany en català, com és el dodecasíl·lab amb accent ternari (és a dir, que trobarem els accents a les síl·labes 3-6-9-12), de manera que el dodecasíl·lab s'estructura rítmicament: no li importa a l'autor tant comptar síl·labes com tenir el ritme a favor, crear frases amb quatre anapestos (uu–), que és un ritme que va forjar per a la lírica moderna, per exemple, Cesare Pavese a Treballar cansa (1936), és clar que disposat en unes frases que solien ser més llargues. Crec que la tria d'aquesta base estructural no és sinó un encert, perquè gairebé tematitza un impuls intern, converteix un ritme prou comú en català com l'anapèstic en un metre ideal per al flux de la consciència, del pensament, i de la llengua. A més, aconsegueix ser absolutament innovador –tot i treballar dins de la mateixa tradició mètrica–, encara que aquesta no és una base mètrica estranya a la seva poètica, ja que la podem detectar en llibres anteriors com El salobre (1996), o bé a la primera secció, «Hom fora seny» d'Estigma (1995), on també el trobem vinculat al record i a la pèrdua: «On s'acaba el sender i comença l'enyor / cant, miratge esplendent, el paisatge de l'ànima / que han romput i ara evoc amb el cor ple de tinta.» I, precisament, per accentuar aquesta idea de flux interior de consciència, Pons suprimeix els signes de puntuació, per bé que marca amb majúscula la frase que neix després d'un punt per fer-ne comprensible el significat.

Nura és un poema dividit en cants, construït per una acusada i llarga meditació interior i exterior, alhora, sobre el món actual, i la influència dels canvis d’aquesta societat sobre el jo poètic. En aquest sentit, per la seva estructura, pel grau de meditació i per la quantitat de referències culturalistes –literàries, filosòfiques o morals–, les quals no cal que siguin considerades en tota la seva implicació (perquè no destorben la lectura del text i perquè el tema de Nura es va formant a part de la gran quantitat d'al·lusions socioculturals), és un text que recorda els grans poemes en cants de T. S. Eliot: La terra gastada i Quatre quartets. És interessant notar, però, que malgrat aquesta reflexió profunda sobre el jo dins d'aquesta agressiva societat postmoderna (que el condemna a construir-se una felicitat diferent de la que va aprendre, i l'aïlla de la natura perquè tendeix a destruir-la), aquest no és un poema tocaboires: fets socials i històrics, llocs i gent del passat, es barregen amb situacions més quotidianes que donen noció de versemblança, i no hi ha pas una fugida metafísica o intel·lectualista.

Per la seva forma i pel tema que tracta, altres són els textos que vénen a la memòria, i que ajudarien a incloure aquest llarg poema de Pons dins la tradició occidental des del romanticisme: El poblet abandonat d'Oliver Goldsmith, El preludi, de William Wordsworth, Coral romput, de Vicent Andrés Estellés, i In memorian, de Gabriel Ferrater. Del romanticisme ençà, per tant, veiem com el jo s'ha vinculat a un paisatge, i moltes vegades la descripció de la seva identitat, la construcció de l'ésser, en moments de crisi personal, però especialment social, han procurat una recuperació del paisatge imaginari, que sol coincidir amb el paisatge infantil. Escriu Pons que «Territori i paisatge no són el mateix / Veim romàntics allò que estimam i duim dins.» Goldsmith i Wordsworth van tornar al seu poble d'infants en veure que el món canviava. Ferrater, en ple franquisme, va recuperar el seu Reus infantil, just en el moment que esclatava la Guerra Civil. I Estellés, arran de la mort de la seva filla, va voler tornar a ser fill al seu poble de Burjassot, i ens confessa que escriu «per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim / De xiquets agafant les móres d'albarser, / I de xiquets que seien al rastell per les nits / D'estiu i li tiraven quatre pedres a un gos». La sort que té la poesia catalana és que aquests dos creadors, Estellés i Ferrater, a final dels anys 50 van fer aquests dos poemes llargs que ens van llegar una tradició contemporània. Pons l'ha seguida i ha instituït un llarg cant d'enyor en menorquí, potser per proveir un nou model a aquesta varietat lingüística del català, que anava mancada d'aquest gènere. En plena maduresa poètica, aquest poeta sap que per referir el paisatge que va desapareixent, o que ja només és dins la seva imaginació, necessita aquells mots nascuts de la necessitat de dir l'extern, d’habitar una illa. Fa un tractat elegíac amb els mots de l'illòman (que és com es defineix): «Vull salvar cada mot dels fragments enrunats / D'aquest món menorquí on comença la mar / I s’acaba una terra d’ullastres i pins.» El jo poètic d’aquest magnífic llarg poema amb cants, o moviments, intenta amb els seus versos aixecar la crònica d'un temps desaparegut (conscient que és un dels últims que ho poden referir), i la seva actitud contrasta amb la dels altres que l'envolten, els veïns que aixequen una altra realitat que prescindeix del passat, on el jo és estrany. A part d'aquesta necessitat de recuperació del que ja ha desaparegut per afermar el jo, hi ha al darrere de l'esperit poètic una actitud de denúncia de la crueltat d'aquest món global, i de la transformació del paisatge. És aquest dolor intern del jo que fa que es replegui endins, que s'aïlli (encara més), i cregui menys en les persones i la societat. No obstant això, no pretén pas tancar-se en una torre d’ivori, ni opta per una actitud escapista: els seus versos, en el fons, són de protesta, de crítica social i cultural (tot i les múltiples al·lusions filosòfiques i literàries). Hi ha una clara voluntat elegíaca en aquest Nura, però el mateix exercici fa una proposta constructiva, que es reflecteix en l'estructura d'aquest poema llarg conformat al llarg de set cants (número màgic i mític per al món hebreu). Si ens fixem en els darrers versos de cada part del llibre, veurem que es produeixen unes reiteracions i unes variacions ben significatives. Als cants I-III, el jo poètic que apareix és presentat, eminentment, com a lector, és qui ha après a ser subjecte social i cultural a través dels llibres i s'hi ha refugiat, Hi ha una part intermèdia, el cant IV (casualment titulat «Insulària», en la qual el subjecte descobreix que el món està xifrat en termes poètics, i que, per tant, no deixa de ser una construcció lingüística (a imatge del que expressava Baudelaire a «Correspondències»). Ja finalment, a les darreres seccions del poema, cants V-VII, pren progressiva consciència que una via de reformar el món i reformular-lo és a través de la poesia: pot ser que un camí de consol de l'enyor i de guariment sigui la salvació en l'escriptura, en l'«escriviure» sobre el món del record, i sobre la realitat actual. Amb Nura, Ponç Pons arriba a una alta qualitat poètica que li ha permès compondre un dels millors llibres d'aquest gènere publicats l'any passat; i la seva és una voluntat lírica que funda, com la dels poetes romàntics, i es basa en la llibertat. Nura és un gran poema llarg, el llegat d'un món antic mediterrani que també és el nostre, en tant que catalans: l'herència d'un illòman que «escriviu» en llibertat.

(Article publicat a Lletres del Grup del Llibre, núm. 27,, juny-juliol 2007)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.