Qui va assassinar el general Luburic?

Gómez, Antoni
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

Sens dubte, aquest registre, el registre del periodista/escriptor de Francesc Bayarri (Almàssera 1961) és el més engrescador per als amants de la literatura. De la literatura que beu del periodisme, o del periodisme que beu de la literatura, del gènere documental, al cap i a la fi, i que es transsubstancia en obra de creació mercés a un nervi narratiu que arrossega l'interés del lector amb la tècnica de la intriga de ficció. I no debades l'autor, en el cim de la investigació, a causa de la impossibilitat de veure el rostre autèntic entre les diferents màscares que exhibeix el personatge protagonista, fa una oportuna reflexió sobre els límits entre la realitat i la ficció en el camí que ha de portar a l'esclariment dels fets.

La primera constatació després de la lectura de Cita a Sarajevo és l'exigent treball de recollida de dades que el periodista ha sabut valorar i l'escriptor trobar un eficaç sentit narratiu. Dades que ens porten a la reconstrucció de l'assassinat de l'exgeneral croat Vjekoslav Luburic –aliat dels nazis, ultranacionalista, catòlic i antisemita– a Carcaixent el dia 20 d'abril de l'any 1969. Un militar nascut a Herzegovina l'any 1913 que vivia plàcidament en aquesta ciutat de la Ribera Alta, protegit per les autoritats i respectat per tothom, i que utilitzava el nom fals de Vicente Pérez García. Que va regentar una granja d'ànecs i posteriorment una impremta amb treballadors. Exiliat a l'Espanya de Franco, cau de criminals de guerra. Un personatge que fou el responsable dels camps d'extermini de la Croàcia aliada de les potències de l'eix de la Segona Guerra Mundial. Camps de concentració on moriren 50.000 persones entre jueus i no jueus, gitanos, musulmans, ortodoxos, enemics polítics, etcètera.

El 20 d'abril del 1969 Maks Luburic va ser presumptament assassinat pel seu assistent, Ilija Stanic, un jove ben considerat que portava dos anys treballant per al criminal de guerra, simpatitzant de la causa nacionalista croata en l'exili, que fins i tot tenia una companya sentimental a Carcaixent. Segons la premsa de l'època, en realitat el pacient Stanic era un agent de la Iugoslàvia de Tito amb la missió de carregar-se el general. Després d'assassinar-lo, va fugir d'Espanya i es va refugiar a la Iugoslàvia comunista. El jutge d'Alzira va dictar una ordre internacional de recerca, tanmateix, la Interpol mai no el va trobar. Bayarri, amb la finalitat d'esclarir els fets d'aquest assassinat trenta-quatre anys després, seguint l'instint del periodista que li diu que hi ha peces que no encaixen darrere de la versió oficial de l'època, viatja a Sarajevo l'agost del 2003 per a buscar Stanic. Si el troba o no ho haurà d'esbrinar aquell que es llance a la seua lectura; aquest gran reportatge d'investigació conté també exclusives per als lectors.

La trama es mou impecablement en dues direccions. D'una banda, les vivències del periodista en la seua investigació de tres anys de durada per recollir de primera mà el testimoni dels fets del presumpte assassí. Amb aquesta finalitat viatja a Sarajevo i relata les seues experiències vitals; és allò que podríem anomenar el diari de rodatge del documentalista, tot plegat, les circumstàncies que l'investigador viu en primera persona. D'altra, l'excel·lent documentació procedent de fonts i materials diversos amb la qual embolca la història dels fets. Cita a Sarajevo demostra també que és possible escriure llibres que tenen un estimable interés dins dels cànons del gènere des d'una editorial menuda (però acurada i exigent) com és el cas de L'Eixam, de Tavernes Blanques (València). I que una història que reconstrueix uns fets ocorreguts al País Valencià de finals dels anys seixanta del segle passat és capaç de posar en relleu –indirectament o directa– algunes de les atàviques i complexes claus socials, culturals, polítiques i religioses d'un conflicte bèl·lic, com és la guerra dels Balcans, que va fer sagnar Europa fa poc més d'una dècada.

Bayarri relata una història d’investigació periodística amb la tensió de l'escriptor i la perspicàcia (i la diligència) del periodista. És a dir, els fets, les dades històriques, la documentació (importantíssima) i les vivències del periodista estan ordenades i relacionades amb la sagacitat de l'investigador i la tècnica del narrador. I tot això per a finalitzar fent un acte de contrició al respecte de la dificultat d'arribar a la veritat a causa dels múltiples paranys que es troben entre la realitat i la ficció. ¿Qui fou veritablement Ilija Stanic, el jove que presumptament va assassinar el general Luburic un 20 d'abril del 1969 a Carcaixent? ¿Fou un espia, un croat, un nacionalista, un assassí, un cap de turc, un còmplice o un fugitiu? I si és que el va matar, per quines raons –vertaderes– el va matar? I qui és l'home que a hores d'ara relata aquells fets? Quina versió és la vertadera? O són totes vertaderes, o són totes falses, o hi ha una mica de tot? El resultat d'aquesta magnífica reflexió del periodista Francesc Bayarri roman reservat per als seus lectors.

(Article publicat a Levante, Postdata, 1 de desembre de 2006)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.