F de fredor

Pla, Xavier
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

Amb l'extraordinària novel·la breu titulada Cinc nits de febrer (2000), una inquietant història d'amor posada al servei d'una prosa lírica, Eduard Márquez (Barcelona, 1960) va trasbalsar més d'un lector. La frase lacònica i entretallada, l'energia imaginativa d'una anècdota aparentment senzilla, i un escenari vagament abstracte però explícitament europeu servien a Márquez per reflexionar sobre l'amor, les formes de la memòria i la pervivència dels morts. Era un llibre ple de radicalitats, una mostra de rigor narratiu, de densitat lírica, de creació de formes d'angoixa i desassossec claustrofòbic amb ben pocs precedents en la literatura catalana. En aquell relat, era més important tot el que s'hi suggeria, afavorint una poetització de la història, que no pas el que s'hi feia explícit.

Tres anys després, amb El silenci dels arbres, Márquez va demostrar que tenia un univers propi molt ben travat, amb unes constants temàtiques i amb un prodigiós domini del ritme narratiu, rapidíssim, i una frase curta i amb tensió interna. Aquesta vegada era la peripècia d'un violinista arribat a Sarajevo, una història que, en una recerca sobre la memòria personal i col·lectiva, es trenava amb altres històries, que reflexionaven sobre els horrors de la guerra i el valor del llenguatge musical com a forma de salvació. També hi havia un important esforç de versemblança, en detriment de la condensació lírica, per fer creïble una ciutat aïllada, un escenari de museus buits i de carrers sense arbres i de gent desolada.

Ara Márquez ha publicat La decisió de Brandes, la seva tercera novel·la, que reprèn els temes de la identitat i la memòria com a eixos narratius. A partir d'un fet real, el de l'espoli o xantatge que els nazis van infligir al pintor cubista Georges Braque, Márquez fa explicar la seva vida a un home que es troba malalt de càncer i que ha viscut alguns dels grans esdeveniments del segle XX. La història dels episodis de la seva carrera com a pintor i dels seus amors s'intercala amb la rememoració de la vida dels seus pares, en un únic i llarg capítol narratiu el vèrtex del qual són les visites d'un oficial nazi que recorria París al servei de la col·lecció particular de Göring. El protagonista ha de prendre la decisió de cedir una obra de Lucas Cranach per poder recuperar els seus quadres. I és aquest el dilema que, expectant, el lector haurà d'esperar fins al final per poder-lo resoldre. Alhora, aquest s'haurà d'adonar que, més que la resolució, l'important serà el camí recorregut, els petits actes i detalls de resistència passiva del protagonista.

Aquí hi pot haver, però, una de les expectatives frustrades de la novel·la. L'autor ha procurat caracteritzar un personatge humil que, des de la seva modèstia, reflexiona en veu alta sobre pintura i història, sobre l'amor i la família, sobre la memòria. El resultat és un discurs biogràfic extremadament fred, una mica monòton, de cadència poc acollidora, que aviat perd vida. A còpia de fer explícits tots els pensaments del pintor, amb reflexions constants sobre els pigments i les matèries de la pintura, s'acaba ocultant l'evident destresa narrativa de Márquez. La successió d'imatges i de frases soltes del pensament protagonista resulten decebedores, per la seva obvietat: «Suposo que pinto per retrobar la meva infantesa», «Cap de les morts que he viscut no em serveix per afrontar la meva», «He après que una bona història és un remei perfecte contra la solitud o la por», «Què arribem a saber de les persones que hem estimat?».

No hi ha cap dubte que Márquez és un narrador excel·lent i ple d'interès, que sap construir unes històries perfectament documentades i que les sap posar en solfa amb un llenguatge concís i transparent. Però, en aquest cas, potser l'ús de la tercera persona li hauria assegurat conservar aquella força de suggestió lírica, aquells detalls enigmàtics i inaprensibles de les seves primeres novel·les, que ara han desaparegut.

(Article publicat a El Temps, 28 de novembre de 2006)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.