Nura

Ripoll, Josep Maria
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007

 

El menorquí Ponç Pons és considerat un dels millors poetes catalans del moment. Nascut el 1956, autor d'una dotzena bona de llibres en gèneres diversos, ha anat passant d'una poesia marcada pel culturalisme a una altra de més vitalista, si bé la tensió entre els dos pols apareix sovint a la seva obra i, de fet, esdevé un dels eixos centrals d'aquest últim llibre, que va guanyar un dels premis dels Jocs Florals de Barcelona l'any 2002. Un altre eix important és la consciència de la insularitat, anunciada des del títol: Nura és una de les denominacions mítiques de Menorca –sembla que significa «terra del foc»– i l'autor es refereix sovint al fet de ser menorquí i de viure a l'illa amb una barreja de consciència d'un destí inevitable, d'una banda, i d'orgull, per l'altra –una combinació ja anunciada al seu text Terra a les ungles (Quadern de Sa Figuera Verda) quan hi afirmava que «Ser menorquí no és una casualitat, sinó un destí, una opció. Sóc una illa.» Això el porta a lamentar la destrucció del paisatge nadiu i, en general, l'especulació en alguns dels fragments més directes del poema: «Aquesta illa no pot suportar més bandits / més pirates cruels que l'assalten i l'escorxen.» I és que no ens trobem, val a dir-ho, amb un recull, sinó amb un extens poema unitari, dividit en set apartats, escrit per a «exorcitzar l'enyor» i que l'autor afirma haver volgut compondre «com si fos un oratori, un rèquiem».

Escrit tot en dodecasíl·labs blancs i sense signes de puntuació, a Nura s'hi combinen, doncs, el to elegíac i desencisat, la consciència metapoètica, el sentiment d'insularitat i un clam d'abast prou general contra l'especulació i, de manera més àmplia, contra tota mena d'injustícies i arbitrarietats. Com en llibres anteriors de Pons, el nombre de referències culturals és considerable, si bé en aquest cas cal destacar el pes específic de Dante i, en un pla més ideològic, les abundants al·lusions a l'anarquisme. En el debat constant entre vida i cultura, aquest poema, que defuig tant l'hermetisme com l'obvietat, ens dirà cap al final «He trobat entre els llibres essència i sentit», però s'acabarà amb dues afirmacions tan rotundes com «Cal fer versos que ens obrin als altres i al món / No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema.» Una conclusió prou clara i expressiva: els llibres donen sentit a la vida però, alhora, cal que la literatura s'obri a aquesta mateixa vida. Això és el que fa Ponç Pons en una obra sòlida i serena on, tal com diu la citació inicial de Robert Frost, l’emoció troba el seu pensament, i el pensament, les paraules.

(Article publicat a Serra d'Or, març 2007)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.