Hi havia una vegada... 'L'home dels gats'

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Josep M. Aloy

És un enorme privilegi poder parlar de Josep Vallverdú davant d’un fòrum tan respectable. Del que estic convençut és que tenir aquest privilegi no és cap mèrit meu, sinó que és un mèrit que s’ha guanyat plenament l’escriptor Josep Vallverdú.
Fa poc més de vint anys que Isidor Cònsul va encunyar el terme «escriptor tot terreny» aplicat a Josep Vallverdú, per la diversitat de la seva obra, un qualificatiu que va fer fortuna i que Vallverdú ja no s’ha tret mai més del damunt. Jo diria que fins i tot l’ha acabat acceptant i assumint fidelment i el temps ens ha demostrat que el lúcid Isidor Cònsul segurament tenia tota la raó del món...
Deia Isidor Cònsul en aquell article a la revista Cultura del novembre de 1988: «Josep Vallverdú ha esdevingut un autor tot terreny que ha interpretat, com qui diu, tots els papers de l’auca: erudit incipient, divulgador literari, poeta a estones, dramaturg i guionista, autor de llibres de viatges, traductor, assagista i narrador fonamental. A més, a cavall dels mítics anys seixanta i setanta, esdevingué l’agitador cultural i catalanista de les terres de Lleida. Això vol dir una enorme activitat de prologuista, conferenciant, pregoner de qualsevol acte cultural i la cua de tot el que hi vulgueu afegir. Tot plegat, és clar, al marge de la seva producció per a infants i joves.»
Sé que estem en un Congrés de Literatura Infantil i Juvenil, però fins i tot en un fòrum com aquest convé recordar que Vallverdú no és l’escriptor-que-fa-novel·les-per-a-nois-i-noies, només. L’escriptor de les terres de Ponent ha publicat fins avui 146 (cent quaranta-sis) llibres. Podem descomptar-ne els 14 volums de l’obra completa per a joves que, de fet, no són llibres nous sinó reedició agrupada de llibres que ja existien... En queden 132. D’aquests, 62 pertanyen al món del llibre infantil i juvenil i 70 al món dels adults on incloc no sols els llibres d’assaig, els llibres anomenats personals, els geogràfics, sinó també els dedicats a l’ensenyament, els dos de poemes, i fins i tot un d’il·lustracions... Voldria recordar que Vallverdú sempre s’ha considerat i definit com un autor de literatura majoritària i d’ampli espectre. Un autor calidoscopi com també ha dit algú.
Dins l’àmbit del llibre per a adults cal sumar-hi, encara, els textos que conformen dotzenes de pròlegs, de pregons, de xerrades, de conferències, que n’augmenten notablement el nombre de pàgines. També dins l’àmbit de la literatura per a joves cal sumar-hi un centenar de contes, molts d’ells publicats a Cavall Fort i una sèrie de petites obres de teatre i altres articles de divulgació. Per tant, en l’obra de Vallverdú es produeix un excel·lent i sorprenent equilibri a partir del qual a mi se’m faria difícil decantar-me cap a una banda o l’altra. D’aquí que avui recordi l’encert d’en Cònsul amb aquell «escriptor tot terreny».
Insisteixo: no ens enganyem parlant d’un Vallverdú escriptor de novel·les infantils i juvenils –que ho és i de bon tros!– però no només. «Vallverdú –com diu el professor Xavier Macià– no és un autor d’obres sinó un autor d’obra; un autor compacte en el seu conjunt, ben poc susceptible de fragmentarismes, d’aproximacions parcials.» Una obra que esdevé un mosaic complet –com diu també Eva Esteve– perquè només com un mosaic sencer podem entendre i abordar el dibuix d’una figura compacta i coherent que ofereixen totes les peces.
Vallverdú va néixer a Lleida el 9 de juliol de 1923. El meu primer contacte amb ell va tenir lloc a Manresa fa més de vint-i-set anys a través del seu gran best-seller Rovelló. Tenia per costum llegir-ne un capítol cada dia als meus alumnes de 4t i 5è d’EGB. No fou gaire difícil observar que aquella estona de lectura els agradava i de seguida vaig notar que un cop acabava de llegir el capítol del dia, i abans de passar a les següents activitats escolars, se succeïen uns segons d’un silenci sorprenent durant els quals molts dels alumnes contenien fins i tot l’alè i no acabaven de reaccionar davant la meva invitació a continuar la classe. Vaig fer-me càrrec ràpidament i de forma clara que l’escriptor que era capaç no ja d’escriure llibres per a nois i noies sinó de mantenir l’emoció dels lectors durant els segons posteriors a la lectura d’un fragment del seu llibre, era un escriptor que mereixia una atenció i una dedicació especials.
És curiós com he viscut de nou aquest mateix sentiment quan fa unes setmanes he llegit l’excel·lent novel·la titulada El senyor Pip. Especialment aquest fragment: «... Quan el senyor Watts va començar a llegir tots vam callar. Aquell era un so nou al món. Llegia lentamenti nosaltres sentíem la forma de cada paraula... Ell va continuar llegint i nosaltres vam continuar escoltant. Va tardar força temps a aturar-se, però quan va aixecar la vista nosaltres vam quedar astorats pel silenci. El doll de paraules s’havia acabat. A poc a poc vam tornar a calçar-nos els nostres cossos i les nostres vides...» (p. 29).
També Salinger fa dir al protagonista d’El vigilant en el camp de sègol: «... el que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabis de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé. No passa gaire sovint, però. »
I continuo jo: ben cert que no passa gaire sovint. Però també és ben cert que jo vaig viure aquella mateixa sensació i els meus alumnes també; una sensació que es va convertir, ben aviat, en l’inici d’una entranyable relació i d’una bona amistat amb l’autor. Perquè després de les emocionants peripècies de Rovelló, van venir les aventures trepidants de Tres xacals a la ciutat o Un cavall contra Roma o bé, per als més grans, la serenitat i l’agradable bonhomia de L’home dels gats o el seguit de novel·les amb fons històric com En Mir, l’esquirol, Bernat i els bandolers i l’excel·lent Alcalde Ferrovell, entre d’altres, i sense oblidar la invitació al diàleg i a la reflexió de Saberut i Cua-verd... Però no avancem tan de pressa i anem als inicis.
Quan tot va començar
Comencem, doncs, des del principi: parlar de Josep Vallverdú és parlar també de Joaquim Carbó, de Sebastià Sorribas, d’Emili Teixidor, d’Oriol Vergés... per dir-ne només quatre o cinc dels grans. És a dir, és parlar d’un grup molt reduït d’escriptors que van tenir la gosadia d’escriure literatura per a joves en un moment en què infants i joves pràcticament no tenien què llegir i en uns moments en els quals fer això podia suposar tenir problemes ja que una de les principals característiques de l’època, recordem-ho –o millor que no!!–, era la marginació flagrant i visceral del català dins d’un règim dictatorial anomenat franquisme.
Si hagués de posar una data que marqués l’inici d’allò que s’ha anomenat la represa cultural del país, sobretot en el camp del llibre per a joves, aquesta data seria l’any 1960, data en què precisament Josep Vallverdú publica la seva primera novel·la d’aventures El venedor de peixos, obra que va esdevenir el punt de partida i un referent imprescindible per abordar l’evolució de la literatura catalana per a gent jove després de la figura mítica de Folch i Torres, mort el 1950. El venedor de peixos va ser com un tret de sortida enmig d’aquella grisor que es venia arrossegant des de feia temps.
Una grisor tan grisa que en una enquesta realitzada el mateix any 1960 a escolars barcelonins sobre les seves lectures –les fonts són de Teresa Rovira (Rovira, 1988)– i publicada per l’INLE, donava com a resultat que només un 2% dels enquestats citava un llibre en català.
Fou el mateix Vallverdú qui, cinc anys més tard, hi va tornar amb una altra novel·la, Trampa sota les aigües, guanyadora del primer premi Joaquim Ruyra. I un any més tard, el 1966, va ser quan Joaquim Carbó publicava la seva primera novel·la La casa sota la sorra, alhora que Sebastià Sorribas s’estrenava també amb El zoo d’en Pitus. El 1967 Emili Teixidor publicava El soldat plantat i la cosa ja no va tenir aturador. D’aquell grupet d’escriptors, herois entossudits i convençuts, hem passat, quaranta-nou anys més tard, a una nòmina que supera els vuit-cents autors i tants o més il·lustradors.
Aquella represa cultural va anar acompanyada d’altres esdeveniments d’importància inqüestionable: l’any 1961, un any després d’aquella primera novel·la d’en Vallverdú, apareix la revista Cavall Fort on els escriptors esmentats i molts d’altres troben de mica en mica una excel·lent tribuna per col·laborar a la difusió de la llengua i de la literatura en català.
Un altre esdeveniment important: la creació de l’editorial La Galera, l’any 1963, que fou l’editorial que va permetre la publicació i la difusió d’una gran part d’aquesta nova literatura i, alhora, va ser la impulsora del premi Folch i Torres de novel·les per a nois i noies. I encara més: la creació de l’editorial Estela amb la famosa col·lecció «El Nus», la creació del Premi Joaquim Ruyra i una multitud de nous projectes que han anat convertint el llibre per a infants i joves d’aquest país en una màquina cultural imparable i, des de fa uns anys, per què no, en un negoci que molts no s’han volgut perdre.
Aquesta sèrie d’homes que trasbalsaren el país i van fer una aportació de tanta transcendència, malgrat que ells també diguin que ho feien perquè s’ho passaven bé, aquesta sèrie d’escriptors, deia, no ha rebut encara, a hores d’ara, un reconeixement oficial i l’homenatge que com a col·lectiu es mereixen. Aquests vivificadors de la llengua i creadors d’un planter de llengua nova, no tenen encara cap carrer al seu nom ni són tractats amb la sensibilitat i l’agraïment que segurament es mereixen. Són homes que han fet història però que la història, ara com ara, encara no els ha fet justícia.
Els ingredients d’una narrativa
Ja quan llegia Rovelló als meus alumnes m’havia preguntat moltes vegades per què les novel·les d’aquest autor interessaven tant als nois i noies. Què tenien –i què tenen– aquests textos i quins ingredients utilitza l’escriptor per atrapar els lectors.
Amb el temps em vaig proposar endinsar-me en les pàgines d’aquestes obres i analitzar-ne els elements més habituals que les defineixen i que comento a continuació agrupats en sis apartats el primer dels quals seria, sens cap mena de dubte:
1. La varietat de gèneres i la riquesa temàtica
Una de les principals característiques d’aquesta varietat de gèneres i riquesa temàtica és la recerca d’allò que el mateix Vallverdú n’ha dit el vent de l’aventura.
Durant l’etapa en què vaig treballar com a assessor de La Galerai em van encarregar el projecte d’edició de l’Obra Completa per a joves de Josep Vallverdú i em vaig plantejar com havia d’agrupar les obres tenint en compte que aleshores eren unes quaranta, ens va semblar bé –a l’editorial i a mi– agrupar-les per aquests diversos vents, per aquests diferents aires narratius. Així teníem: el vent de l’aventura, el vent de la història, el de la mitologia, l’aire del realisme, l’animalística... Tot plegat conformava un bon grapat de volums ben diferents entre si però amb un punt en comú: l’aire que s’hi respira.
Des d’aquell venedor de peixos que ja he esmentat, Vallverdú s’ha anat especialitzant en novel·les d’aventures de format clàssic on l’acció i una certa dosi d’intriga i de tensió controlada han pretès sempre captivar el lector i generar-li la dosi suficient d’enjòlit perquè aquella aventura fos la seva i, per tant, hi participés amb la màxima complicitat.
Són novel·les ben diverses, algunes amb un fons històric, d’altres amb la mirada posada a la tradició, al progrés i als batecs de la humanitat. Un interès que sovint es transforma en una reflexió críticasobre els humans i les seves conductes.
Són novel·les amb una sensibilitat absoluta per la natura, pels animals, pels més dèbils, per la defensa d’uns valors... Una sensibilitat expressada sovint de forma poètica i sobre un fons humanitari que fa que després de la lectura d’una novel·la o d’un conte, alguna cosa vibri en el lector. Josep Vallverdú uneix aventura i valors ètics, ha dit algú. «La traça de l’autor –ha manifestat Jaume Cela– està a sostreure l’aventura de la seva simplicitat i d’una puresa buida de contingut, per impregnar-la d’un magma ètic que ens porta a reflexionar sobre el moment que vivim. En el fons –continua dient Cela– tota aventura és una trobada amb nosaltres mateixos que ens permet aprofundir en les pròpies possibilitats i ens permet descobrir allò que veritablement som.» (Cela, 1992).
«Jo crec que Vallverdú és un autor equilibrat –diu Teresa Duran. També crec que és un escriptor que no juxtaposa, ans al contrari, que es val de la novel·la per fer confluir mons, gents, éssers... I que treballa en solitari, com els seus herois. I que observa, com els seus protagonistes. I que fa; fa llibres, ni que siguin novel·les dins d’aquest tan bescantat àmbit de la literatura per a adolescents, pel goig de fer realitat impresa allò que fóra ideal de somiar com a vivència. I que estima: estima allò que l’envolta, terra, gossos i persones, perquè de tots ells en treu la clau de volta per estimar altres terres, altres animals i altres persones. I que respecta: respecta els seus propis límits tant com respecta les opcions (literàries o no) dels altres. I que s’interroga, sovint i amb contumàcia, sobre si mateix i sobre el que l’envolta, tant si és el temps, com l’espai, com l’art. I que prefereix la senzillesa a l’ampul·lositat, la quotidianitat a la disbauxa, el seny a la rauxa. Perquè és –i es vol– humà.» (Duran, 1993).
Hi ha, certament, en l’obra de Vallverdú, una oposició ferma i sistemàtica a la violència, especialment a la violència gratuïta. En algunes entrevistes Vallverdú ha manifestat que té més clar allò que no ha de posar en una novel·la que no allò que l’ha de conformar. I allò que no hi ha de posar és violència gratuïta, com tampoc no hi ha de posar sexe gratuït... Vallverdú, amb això, es desmarca del realisme anomenat «crític» i no entén la novel·la com una història depriment ni negativista. Les seves novel·les, per tant, acostumen a tenir un final sinó feliç sí almenys positiu i optimista. «Tot s’ordena –diu Jaume Cela– sense fer necessari el ritual de la sang.» Ni el ritual de la sang ni el ritual de la tragèdia o de la morbositat.
Hi ha normalment, doncs, un missatge implícit optimista i de recerca de felicitat. Aquest missatge a vegades s’explicita clarament, com en el conte «Can Carbassa» (dins Gira-sol d’històries, p. 88), que acaba amb una consigna contundent: «Si mai feu quelcom, que algú en tregui una rialla i uns moments de felicitat.» És l’optimisme també de Fra Timó (dins Saberut i Cua-verd, p. 73) quan diu «ja no sóc herbolari, però conec les herbes, ja no sóc jove, però estimo la joventut, ja no hi veig gaire, però se m’omplen els ulls dels colors de la naturalesa».
Cada novel·la de Vallverdú és, doncs, una invitació a descobrir el vent de l’aventura. Un vent tan aviat favorable com advers, com la vida mateixa, perquè «la vida és com un vent –diu el protagonista de L’home de gregal–, un vent d’aventura». En algun moment l’aventura esdevé un vent de bogeria que pot conduir cap a l’aventura de l’amor capaç de transformar els comportaments i els sentiments dels protagonistes. «Un dels aspectes que cal destacar –diu Jaume Cela– és que tota aventura suposa un viatge. El protagonista ha d’abandonar la seguretat de casa seva i endinsar-se en un món ple de perills. Les peripècies que viurà l’arribaran a transformar. El viatge el fa diferent. L’home que retorna, com l’Ulisses d’Homer, ja no serà el mateix que va abandonar la seguretat d’Ítaca.»
2. El segon ingredient: l’amplitud d’uns escenaris sempre atractius
El mestratge de Josep Vallverdú es fa patent ja des de la seva primera novel·la El venedor de peixos per la seva capacitat per construir escenaris. Aquests escenaris, territoris atractius i suggerents, descrits amb precisió, aniran sent, dins l’obra de Vallverdú, ben diversos: un petit poble rural a Els genets de la tarda (1992), el mític Oest a Punta de fletxa (1992), l’antiga Roma, òbviament a Un cavall contra Roma (1975), el continent africà a La caravana invisible (1968), l’Àsia Menor a La creu dels quatre anells (1991), l’espai interplanetari a Nàufrags a l’espai (1986), el petit racó d’una goleta a L’home de gregal (1992), o bé simplement al bell mig del bosc, en plena natura, a L’ombra del senglar (1997) o bé al mític Rovelló... entre d’altres. Dominaran sens dubte els paisatges amb mar de fons on vells mariners viuran i explicaran aventures èpiques com les que Vallverdú havia viscut llegint els clàssics universals. La precisió en la descripció de l’escenari a vegades serà notable i aportarà l’atmosfera necessària perquè el lector s’hi trobi i s’hi senti embolcallat.
Tal com diu Andreu Sotorra, Vallverdú és «un excel·lent creador d’universos literaris que formen part ja de la riquesa contista amb què comptem». (Sotorra, 1990). No sols mostra una bona capacitat per a crear aquests escenaris sinó també per a fer-hi moure els seus personatges, amb l’elecció d’una trama, els principals elements de la qual són, entre d’altres, les peripècies arriscades, el moviment
continu, la incertesa dels esdeveniments, la tensió narrativa, el ritme trepidant. Aquests escenaris acostumen a ser espais oberts, de colors lluminosos. Escenaris canviants, amb camins que empenyen el protagonista a reprendre constantment el seu viatge. Escenaris que esdevenen metàfores de la vida, de l’itinerari imprevisible que cal guanyar i refer i reemprendre de nou per reeixir i madurar, superant tota mena d’obstacles...
D’entre la diversitat d’escenaris, un dels que més ha fascinat Josep Vallverdú és «l’illa», no sols com a centre d’aventures insospitades sinó també com a escenari misteriós i exòtic. No sols hi ha bastit alguna de les seves novel·les –L’illa groga (1986), Trampa sota les aigües (1965)–, sinó que, a més, i com a homenatge al gran narrador Stevenson, Vallverdú escriu El viatge del Dofí Rialler (1990), una mena de recreació i ampliació de L’illa del tresor i que mostra l’habilitat de l’autor d’aprofitar un personatge literari i inventar-li una segona vida i, per tant, noves peripècies. Una habilitat que Vallverdú ha repetit en dues ocasions més: al 2003 a Les raons de Divendres, un reconeixement, sens dubte, a l’autor de Robinson Crusoe, i al 2007 amb El testament de John Silver, curiosament, o no tant, pertanyent també a L’illa del tresor.
Però Vallverdú, que sempre ha volgut anar més enllà, amb unes agosarades inquietud i tossuderia, ha creat la seva illa particular, Piranos, una illa grega inventada per ell, que s’ha convertit en l’escenari de diverses novel·les d’aventures, a partir ja de la reeditadíssima Trampa sota les aigües, del 1965, que, en un principi, duia el títol, precisament, de L’abisme de Piranos, títol que l’editorial Estela va desestimar. «Quin millor escenari que una illa» diu Vallverdú, en un article a la revista Faristol. I és en aquesta illa inventada on s’han esdevingut les peripècies d’Els fugitius de Troia, el 1997, Estimat Stavros, el 1999, i El silenci i la pedra, el 2003. «Tant vaig enamorar-me de Piranos que en tenia fet un mapa, talment va fer Stevenson amb L’illa del tresor. M’estimo Piranos, protohistòrica, mitològica, moderna –diu el nostre autor. Hi viuria25
de gust. Només falta que existeixi realment. Diuen que a Grècia hi ha unes dues mil illes. Sempre creuré que una d’elles és Piranos.» (Vallverdú, 1998).
Piranos és un escenari genuïnament vallverdunià que, malgrat no sortir a cap mapa, com la mateixa Illa del tresor, ha sabut captar l’atenció i l’interès dels lectors. Piranos és una mena d’Ítaca on l’autor retorna sovint per teixir i madurar noves aventures.
3. Uns personatges vius, positius sempre en procés creixent de maduració
Els protagonistes de les obres de Vallverdú són preferentment masculins i, tot i que no sempre, generalment joves, valents, vius, audaços, destinats a superar totes les proves que calgui tot demostrant unes qualitats sovint immillorables (l’observació, la inquietud, la curiositat, el valor, la intel·ligència... i també l’elegància, la tendresa, la sensibilitat...). Són personatges sempre disposats a demostrar «la seva sensació feliç d’iniciativa ininterrompuda d’aventura» (El venedor..., p. 11), o que «saben treure resultats positius de tota situació adversa i senten l’orgull dels qui no es dobleguen», com diu el protagonista de Punta de fletxa.
Es tracta de personatges que, especialment quan són joves, creixen i maduren al mateix temps que transcorre l’aventura i sobre els quals el lector s’emmirallarà en molts moments de la lectura, en un procés d’identificació que va més enllà de la pura acció de la novel·la. «Vallverdú aboca –diu Teresa Duran– els seus protagonistes a una acció individual, fruit de la reflexió intimista, que gairebé sempre repercuteix en el benestar de la col·lectivitat. És a dir, l’acció que Josep Vallverdú proposa no és mai gratuïta, a base de l’acció per l’acció, la intriga per la intriga, no. Tant el personatge principal, com els secundaris, han de trobar en la causa i, sobretot, en l’efecte de l’acció, l’inici d’un renovat equilibri de convivència. I aquest equilibri percaçat té –ha de tenir, diríem– un abast sociològic i ecològic.» (Duran, 1993).
Moltes narracions constitueixen un viatge iniciàtic en què el protagonista ha de sortir-se’n a base d’anar superant obstacles. Un viatge transformador en el qual es dóna més importància als esdeveniments del recorregut i, és clar, a la manera d’explicar-los que no pas a l’arribada a la meta. Tot i que l’arribada té sempre una pretensió ineludible: la d’arrencar, si pot ser, un somriure net al lector. Net i gens forçat com la tombarella amb què el Rovelló obsequia els seus lectors en acabar la història... Viatges iniciàtics ben diferents com els que trobem a Gasan i el lleopard (1984), El vol del falcó (1985) i Punta de fletxa (1993), entre d’altres. A L’ombra del senglar (1997), a diferència d’altres viatges iniciàtics hi ha, a més, l’estímul d’haver de cercar el propi passat, «l’origen obscur» de Renat, el nen protagonista. Conscient de tot això, Josep Vallverdú presenta una gamma de personatges que inviten el lector a participar en tot aquest procés de maduració, sense forçar res, però amb una intencionalitat clara de créixer, d’aprendre i de millorar.
D’aquí que algú hagi qüestionat, en més d’una ocasió, la credibilitat d’alguns d’aquests personatges. Probablement algunes de les seves característiques no coincideixen amb les que avui adopten, en general, els nois i noies de la societat actual «ocupats» a omplir el temps lliure en activitats més individualistes, influïts per uns missatges dirigits a alimentar i desenvolupar «valors» com la competitivitat o bé el consum i dominats per uns models que no sempre aporten la seguretat, la confiança i el marc de referència coherents perquè ells s’hi puguin identificar de manera positiva i satisfactòria. Vallverdú opta, doncs, per posar el llistó alt i aposta per uns models que, si bé poden semblar inaccessibles, permeten, això sí, estimular el lector a créixer i a madurar, si així ho desitja.
Comentari a part mereixen els personatges femenins. Si Vallverdú s’ha mostrat com un mestre en la caracterització dels personatges masculins, creant un conjunt de protagonistes amb una personalitat sòlida i definida, no ha estat tan així, en un principi, amb els personatges femenins. La dona en la novel·la vallverduniana ha experimentat una evolució des de les primeres narracions –en què la seva poca i dubtosa presència, com era habitual a l’època, era per excercir un paper secundari i molt sovint de suport i de servei als protagonistes masculins– fins a les novel·les actuals –en què la dona s’instal·la com a personatge clarament decisori i determinant en l’evolució de la novel·la. És el cas, per exemple, de Cecília, una noia de setze anys protagonista de la novel·la L’home de gregal (1992), al voltant de la qual gira tota la història –una excel·lent història d’amor. En aquest cas, doncs, Cecília és la protagonista principal ja que sense ella la novel·la no tindria sentit però, a més, és la protagonista principal perquè des del començament pren la iniciativa i determina com han d’anar les coses, tot i que això li suposi haver d’afrontar una clara actitud de desobediència al principi d’autoritat que un fill o filla ha de tenir cap als seus pares.
El ventall de personatges que poblen la narrativa vallverduniana obren davant del lector diverses possibilitats de com es pot ser i de com es pot estar... I, juntament amb els personatges principals, podem observar una galeria immensa de personatges secundaris que embolcallen els protagonistes fent-los, si cal, més protagonistes o plantejant una oposició, a vegades provocativa, que els activa i els fa reaccionar. En algun moment el personatge secundari es fa fort i, fins i tot, desplaça el protagonista... Personatges secundaris com ara el de Marion a El Viatge del Dofí Rialler, el qual va agafant embranzida davant la personalitat del protagonista Jim Hawkins, el seu marit... Un exemple més, de passada, del creixent paper de la dona... Sembla com si a Vallverdú el fascinessin els personatges secundaris. Potser és dels qui pensen que els personatges secundaris són els que ajuden a explicar millor la realitat de les figures centrals. El gust pel classicisme que demostra Vallverdú en molts dels aspectes de la seva obra, fa que molts personatges de les seves novel·les siguin una recreació d’alguns dels herois de la mitologia clàssica.
En tot cas, sempre són homes i dones que es posen a caminar amb l’objectiu d’aconseguir algun preuat tresor, una causa justa, un bell desig...; personatges que arrisquen, en què l’ambició més el valor es tradueix en aventura... personatges que posen sempre un peu davant de l’altre i avancen. Una atractiva i suggerent metàfora de la història de la humanitat
L’escriptor Jesús Ballaz afirma que tots els textos són pistes per les quals el lector va fent la construcció del seu jo (Ballaz, 2000). La literatura de Vallverdú té totes les característiques d’allò que s’anomena literatura de la construcció del jo. Són narracions que esdevenen models discursius de fàcil apropiació per part dels joves ja que moltes aborden temàticament la construcció d’una identitat i representen un jo en procés de construcció... Són novel·les, en definitiva, que provoquen estímuls positius als lectors adolescents just en el moment en què aquests vagaregen a la recerca de la seva ubicació en el món... Tal com passava a la narració El senyor Pip que he esmentat abans, els lectors de Vallverdú, un cop el doll de paraules s’ha acabat, a poc a poc també tornen a calçar-se els seus cossos i les seves vides... i ho fan, sens dubte, més enriquits i, probablement, més madurs.

(Pàgina següent)