Aprendre a traduir literatura infantil i juvenil: singularitats i fites d'un procés formatiu (1)

Quaderns Divulgatius, 42: XVIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Marco, Josep

Aquest treball, tot partint de l’experiència de qui el signa, pretén mostrar les bases en què es fonamenta la seua pràctica docent i incidir en les peculiaritats de la traducció de literatura infantil i juvenil (d’ara endavant, LIJ), sobretot per oposició a la traducció d’altres tipus de literatura. Començaré examinant la presència de la traducció de LIJ en els plans d’estudis de la Universitat Jaume I i exposant les bases metodològiques de la meua docència de la traducció literària en general; en acabat, miraré d’establir les singularitats de la traducció de LIJ, des d’un punt de vista més aviat teòric; i finalment ens acararem amb alguns textos sorgits en la intersecció entre formació de traductors i pràctica professional.

1. La traducció de LIJ en el currículum universitari: presència, ubicació, planificació

Cal constatar d’antuvi que la traducció de LIJ no té un espai didàctic propi. No és gens habitual trobar assignatures als plans d’estudis de Traducció i Interpretació que porten aquest nom tan específic. Ni tan sols la traducció literària, entesa de manera genèrica, està representada en tots els plans d’estudis de les universitats espanyoles amb titulacions de Traducció i Interpretació.

Tanmateix, en aquelles titulacions on sí que es contempla la possibilitat de formar traductors literaris, no és inversemblant que part dels esforços de professors i estudiants se centren en la traducció de LIJ. En les assignatures de traducció literària anglès-català i anglès-espanyol de la Universitat Jaume I, per exemple, la traducció de LIJ és un tema més dins del temari, que s’aborda en estreta relació amb el concepte d’skopos o finalitat de la traducció, per les raons que veurem més endavant, en la segona secció d’aquest treball. Però també s’hi para compte, a la traducció de LIJ, en les matèries de traducció entre llengües maternes (català-espanyol i viceversa) i en les de traducció general del francès i de l’alemany.

Més importància té encara en el màster en Traducció creativa i humanística, que s’imparteix a la Universitat de València amb la col·laboració de professors de la Universitat d’Alacant i de la Jaume I. Aquest màster oficial pretén formar professionals de la traducció literària i audiovisual, per la qual cosa no és gens forassenyat que incloga una assignatura titulada «Traducció de gèneres narratius per a joves i infants». El percentatge que correspon a la LIJ en el conjunt del mercat professional de la traducció literària ja bastaria per a justificar la inclusió d’una assignatura com aquesta. En efecte, «[d]’acord amb els informes del Gremi d’Editors de Catalunya (2006), una quarta part de tots els llibres que s’editen en català són llibres de LIJ, parcel·la que sols és superada pel llibre de text no universitari» (García de Toro i Marco, 2010: 162). Tanmateix, és bastant probable que el cas del màster que s’acaba de referir constituesca una excepció, ja que no sovintegen les assignatures específiques de traducció de LIJ ni en el nivell de grau o llicenciatura ni en el de postgrau.

Quins objectius persegueixen les assignatures de traducció de LIJ? L’assignatura del màster de la Universitat de València que s’acaba d’esmentar es regia, en el moment de la seua concepció, pels següents:

– conèixer el mercat professional de la traducció de LIJ;

– saber resoldre els problemes de traducció més habituals que planteja la traducció de LIJ;

– saber traduir obres narratives sense perdre mai de vista el destinatari específic;

– saber traduir diversos subgèneres narratius per a públics infantils i juvenils: conte, novel·la fantàstica, novel·la

concebuda per a adults;

– saber adaptar (abreujar, simplificar) una obra original.

Aquest llistat d’objectius s’inspira en les línies marcades per Hurtado (per exemple, 1999) per a les assignatures pràctiques de traducció, segons les quals es podrien identificar quatre grans grups d’objectius: els contrastius (que són els més bàsics i tenen a veure amb les semblances i diferències entre sistemes lingüístics), els professionals o d’estil de treball (que fomenten el coneixement del mercat laboral, de les condicions en què es du a terme el treball, així com de les eines i instruments de consulta i documentació a què pot recórrer el traductor), els metodològics (que busquen inculcar en el traductor un mètode de treball i una sèrie de pautes per a la resolució de problemes) i els textuals (que s’acaren amb les qüestions de tipus macrotextual a través sobretot de la noció de gènere, ja que el traductor normalment es veurà exposat a un ventall ampli de gèneres, dins d’un determinat tipus o modalitat de traducció, en el seu exercici professional).

En el marc de la llicenciatura en Traducció i Interpretació de la Universitat Jaume I, quan es van dissenyar les assignatures de traducció literària (no de LIJ, com ja s’ha dit, sinó amb caràcter més generalista), també es va tenir en compte la necessitat d’exposar els estudiants als trets característics de la traducció de LIJ. Tal com queda reflectit en una publicació col·lectiva sobre metodologia didàctica en la formació de traductors i intèrprets (Hurtado, 1999), hi ha dos objectius de les assignatures de traducció literària que estan molt relacionats amb la traducció de LIJ, encara que aquesta etiqueta no hi figure explícitament (Marco, Verdegal i Hurtado, 1999: 169): «[c]onocer las diferentes finalidades que puede tener la traducción literaria, en función del destinatario, del encargo y del status del original» i «[c]onocer las posibles actividades paralelas o complementarias al acto de traducir que se le pueden pedir al traductor: introducciones, glosarios, explotación didáctica, ediciones críticas...». Algunes d’aquestes activitats (glossaris, explotació didàctica) només es donen en la traducció de LIJ.

Les directrius emanades de l’Espai Europeu d’Educació Superior, en el qual s’inscriu des de fa uns anys l’ensenyament universitari a l’Estat espanyol, han traslladat l’èmfasi dels objectius a les competències. Tanmateix, aquest canvi no és tan substancial com podria semblar a primera vista, si més no pel que fa a la formació de traductors i intèrprets, ja que allò que comporta és sobretot una nova perspectiva. La noció de competència dóna compte d’allò que sabrà (o que sabrà fer, o que sabrà ser) l’estudiant en completar la seua formació; però, com que els objectius d’abans també estaven formulats des del punt de vista de l’estudiant, la transformació, en termes pràctics, és més aparent que real. Per tant, no seria gaire difícil convertir un disseny per objectius en un disseny per competències. No és aquest el lloc per a entrar en els detalls d’aquesta qüestió, però, ni que siga a tall d’il·lustració, farem constar que Hurtado, després d’haver abanderat el disseny per objectius en la dècada dels 90, ha estat capaç de definir un nou marc per a la formació de traductors i intèrprets basat en la noció de competència (Hurtado, 2007), marc que considera com la «continuació lògica» (2007: 165) de l’aprenentatge anterior basat en objectius. De fet, no seria gaire difícil establir relacions, analogies i paral·lelismes entre les cinc subcompetències en què, segons Hurtado i el grup PACTE (Hurtado, 2007: 168-171), es pot descompondre la competència traductora (bilingüe, extralingüística, coneixement sobre la traducció, instrumental i estratègica, a les quals cal afegir alguns components psicofisiològics) i els grups d’objectius esmentats anteriorment. Però això ens desviaria de la qüestió que ens ocupa en el present treball.

2. Els trets distintius de la traducció de LIJ

De la formulació dels objectius de l’assignatura «Traducció de gèneres narratius per a joves i infants», del màster de la Universitat

de València, i dels objectius relacionats amb la traducció de LIJ de les assignatures de traducció literària de la Universitat Jaume I, poden derivar-se els trets més singulars i distintius de l’àmbit que ací ens ocupa. Tot i assumint el risc de simplificació que tota enumeració comporta, gosaria dir que allò que caracteritza la traducció de LIJ enfront d’altres tipus de traducció literària és el següent:

– la centralitat de l’skopos (característiques de l’encàrrec, tipus de públic, context editorial);

– la dicotomia traducció / adaptació;

– el gran abast de la noció de LIJ;

– la importància de la distinció entre traducció de LIJ i traducció d’obres concebudes originàriament per a adults.

Quant a la primera, no es pretén insinuar de cap manera que l’skopos no siga central en qualsevol encàrrec de traducció literària, o de traducció a seques, més generalment encara. El que ocorre és que hi ha un tipus d’encàrrec que podríem anomenar estàndard, o no marcat,(2) que és el que es dóna per defecte i que consisteix a dur a terme una traducció «fidel» (el terme continua apareixent en els contractes de traducció) i precisa però al mateix temps creativa, que pretén ser literària i substituir amb caràcter general, en el context cultural meta, l’obra original. És el mètode de traducció seguit quan es tracta de traduir textos narratius per a un públic lector ampli, generalment adult, sense especificacions més precises. En canvi, en la traducció de LIJ, una mateixa obra original pot donar peu a més d’un encàrrec diferent; i en qualsevol cas, la traducció sempre estarà marcada pel caràcter especial dels destinataris. En aquest sentit, pot ser adient recordar les consideracions de Reiss (1982), qui parla de tres factors condicionants quan es tracta de traduir per a infants: l’asimetria del procés (un adult escriu per a xiquets); el fet que es traduesca de forma indirecta, ja que hi ha dos tipus de receptors, els infants i els adults; i la limitació del món i l’experiència dels receptors infantils. La traducció de LIJ no és l’únic àmbit de la traducció literària en què hi pot haver desviacions de l’encàrrec que hem anomenat estàndard; tenim també el cas del teatre, per exemple, en què el criteri de la representabilitat, quan la traducció ha de pujar a un escenari, pot aconsellar una adaptació del text a gran escala. Però, en qualsevol cas, la traducció de LIJ permet una gamma de variacions o transformacions operades sobre el text original que serien impensables, avui dia, en la traducció d’una novel·la per a adults, per exemple, d’un llibre d’assaig o fins i tot d’un poema.

I això ens porta al segon tret dels esmentats més amunt: la dicotomia traducció / adaptació, una de les qüestions recurrents quan es parla de traducció de LIJ. Una definició sistemàtica d’aquests termes, i sobretot de la seua diferència, ens portaria molt lluny, massa lluny per a un treball com el present, ja que ens obligaria a endinsar-nos en terrenys teòrics gens fàcils de delimitar. Per tant, com a alternativa, podem apel·lar a una comprensió intuïtiva de la diferència, que consistiria a entendre per traducció la recreació del text original en les seues integritat i complexitat (tot i que puguen fer-se concessions puntuals a la naturalesa dels destinataris), i per adaptació, aquella mena de recreació en què són acceptables les addicions i, més freqüentment, les supressions, canvis de lloc, condensacions i simplificacions de l’original degudes a la voluntat d’adequar-lo a les característiques dels lectors meta.

Hi ha autors que parteixen de la consideració que l’adaptació no és traducció. Pascua (1998), que en aquest punt segueix Lvóvskaya (1997), afirma que, perquè es puga parlar de traducció en sentit estricte, una de les condicions que han de donar-se és que el text traduït tinga un «programa conceptual» idèntic al de l’original. El programa conceptual es defineix basant-se en dos variables: la intenció de l’emissor i la funció del text traduït en el context receptor. Per tant, aquelles formes d’activitat bilingüe que, com l’adaptació, no responguen a aquestes condicions no podran considerar-se traduccions. La traducció és una activitat bilingüe equivalent, mentre que l’adaptació és un tipus d’activitat bilingüe heterovalent, ja que no persegueix reproduir en el text meta el programa conceptual de l’original. Pascua (1998: 43) també afirma, de nou seguint Lvóvskaya i situant-se, en general, en la tradició funcionalista, que el traductor és dipositari d’una doble fidelitat: al programa conceptual de l’autor del TO i a l’usuari. No es tracta de triar entre aquestes dues fidelitats, sinó de fer-les compatibles; no obstant això, els enfocaments traductològics tendeixen a partir d’un d’aquests dos pols, i, consegüentment, l’autora agrupa els enfocaments en traducció de literatura infantil al seu voltant.

Entre els que parteixen de la fidelitat al TO, Pascua cita Klingberg (1986), qui argumenta que els llibres per a infants han de ser escrits i traduïts com a obres literàries, per tres raons (apud Pascua, 1998: 44):

a) fer que la literatura siga més accessible als infants sense deixar de ser bona literatura;

b) fomentar la perspectiva internacional i l’enteniment entre els joves lectors;

c) quan la perspectiva és pedagògica, són possibles certs canvis que acosten el TM a la cultura terminal.

Les dues primeres raons orienten el text traduït cap a l’original, però la tercera proporciona l’adequat contrapès en el sentit contrari.

Entre els autors i autores que parteixen de la fidelitat a l’usuari, és a dir, de l’acceptabilitat dins del sistema meta, potser el treball més representatiu és el de Shavit (1981, 1986), que s’inscriu en l’escola de la manipulació i, conseguüentment, fa un ús abundant en les seues explicacions de termes com polisistema o norma. Segons aquesta autora israeliana, el sistema de la literatura infantil (traduïda o no) ocupa una posició perifèrica en el conjunt del polisistema literari, per la qual cosa el traductor de textos infantils pot permetre’s certes llibertats que seria impossible prendre’s amb altres textos. Aquestes llibertats apunten en la direcció de l’adaptació, en la seua doble accepció d’activitat bilingüe heterovalent i de tècnica puntual de traducció, però només són lícites si se segueixen dos principis fonamentals:

a) ajustar el text a allò que la societat considera «bo» per als infants;

b) ajustar-lo a l’habilitat de lectura i comprensió infantils.

El primer requisit és d’ordre ideològic, ja que comporta decisions morals que tenen a veure amb la selecció del material narratiu a què es pot exposar els xiquets, mentre que el segon és de caràcter comunicatiu i cognitiu. Aquests requisits o imposicions adquireixen diverses manifestacions, entre les quals Shavit destaca les següents (1981: 172 i ss.):

a) la integració en un model ja existent, segons la qual un llibre concebut originàriament per a adults és abreujat i adaptat per a infants. Cita com a exemples Gulliver’s Travels i Robinson Crusoe;

b) la traducció del text original íntegre, és a dir, no abreujat, però amb supressions, que normalment estan relacionades amb factors ideologicomorals;

c) la reducció del nivell de complexitat del text, com en el cas paradoxal d’Alice in Wonderland, escrit originàriament per a infants, adoptat després pel sistema de la literatura per a adults i retornat al de la literatura infantil, però simplificat;

d) la incidència de la ideologia del traductor, que pot passar el TO pel seu filtre personal;

e) les normes estilístiques del text, que poden oscil·lar entre la pràctica comuna en el sistema hebreu d’utilitzar un estil molt literari, i la d’altres sistemes que prefereixen acostar el text al lector infantil per mitjà d’un llenguatge més senzill i col·loquial.

Hi ha d’altres autors, però, que tenen una concepció suficientment àmplia de la traducció perquè hi càpia l’adaptació, al·ludida per mitjà d’aquest terme o d’altres. És el cas d’Oittinen, qui afirma (2000: 83-84) que «si mirem de definir l’adaptació i la traducció com a qüestions independents, ens trobem davant d’un dilema, ja que en realitat això comporta barrejar termes en nivells diferents: quan traduïm, sempre adaptem els textos a uns fins i a uns lectors determinats, tant si es tracta d’infants com d’adults. El procés de traducció en si mateix acosta el text als lectors meta en parlar-los en una llengua que els és familiar. L’anostrament és part de la traducció, no un procés paral·lel. No hi ha cap diferència metodològica entre l’un i l’altra».(3)

En una línia semblant es pronuncia Desmidt (2006), qui de nou recorre a la idea del prototip i la gradació per a explicar en termes més realistes la dicotomia traducció / adaptació. El concepte prototípic que englobaria totes dues pràctiques seria el de reescriptura (ens hi referirem més endavant), en un extrem del qual se situaria la traducció prototípica mentre que en l’altre hi hauria l’adaptació prototípica. La conseqüència lògica és que «la diferència entre traduccions i adaptacions no és absoluta, és una diferència de grau» (2006: 81).

El tercer tret distintiu de la traducció de LIJ que esmentàvem més amunt ens remet als límits d’una noció, la de la mateixa LIJ, que són més aviat difusos i que enclouen una gran varietat de pràctiques. Aquesta varietat està íntimament relacionada amb l’amplitud de la gamma de destinataris dels productes literaris que troben aixopluc sota aquesta noció. Realment, poc té a veure el tendre infant que s’inicia, de la mà dels adults que l’envolten, en el contacte amb els llibres (contacte que al principi no arriba encara ni a la categoria de lectura), amb l’adolescent que ja frega l’edat adulta, ben capaç de llegir llibres que, sobretot en el cas de les traduccions, no difereixen gaire dels que llegiria un adult. Entre aquests dos extrems de la gamma, hi ha tot un seguit de possibilitats intermèdies que en realitat

marquen les fites de l’evolució cognitiva i social del lector. Com ja hem dit en un altre lloc (García de Toro i Marco, 2010: 160), podria qüestionar-se fins i tot la mateixa etiqueta de LIJ, pel ventall tan ampli d’edats que abasta i perquè les editorials no tenen criteris uniformes a l’hora de distribuir les seues publicacions en franges d’edat consensuades.

La quarta característica de la traducció de LIJ subratllada més amunt ens acara amb la distinció entre obres concebudes originàriament per a infants o joves i obres que d’antuvi s’adreçaven al públic adult però que després van ser reescrites per a un públic diferent. Quan dic reescrites, pense en el terme tal com l’emprava Lefevere (1992), per a qui la traducció era una forma de reescriptura literària al mateix nivell que la crítica, la historiografia o l’ensenyament. El simple fet d’incloure Els viatges de Gulliver, posem per cas, o els contes de Poe, en una col·lecció de LIJ ja implica una reescriptura, per tal com pretén posar aquestes obres a l’abast d’un tipus de lector molt diferent del que tenien en ment els autors quan les van escriure. Això és independent del tractament que se’ls done: tant un llibre pensat originalment per a infants o joves com un altre que no ho havia estat poden ser traduïts, en sentit més estricte, o adaptats, bé mitjançant un canvi en el context cultural de l’acció, bé a través de simplificacions o abreujaments diversos. Com que en la següent secció veurem exemples de tots dos tipus d’obres, hi remetem el lector que necessite més aclariments sobre aquesta dicotomia.

Són, doncs, les singularitats de què acabem de parlar, i alguna altra que potser m’he deixat al tinter, que han de guiar la formació de traductors de LIJ. Els futurs traductors han de conèixer tots aquests trets i fets, que tenen una part textual i una altra de social, ja que claven les seues arrels en les pràctiques habituals del sistema literari en què els traductors s’hauran d’inserir. I «conèixer», ací, no vol dir (com no vol dir mai en la formació de traductors) tenir una sèrie de coneixements teòrics, o declaratius, independents de la pràctica; ben al contrari, el que vol dir és fer front a aquestes singularitats i problemes en la pràctica, és a dir, traduint textos de naturalesa diferent, o de naturalesa semblant però amb finalitats (skopos) diferents, que poden passar per la traducció estricta o per l’adaptació, o per les diverses formes que pot adoptar. Naturalment, de l’aula no eixiran experts acabats, però sí que poden eixir-ne persones amb un nivell de formació decent que, de la mà de la pràctica en el món real, puguen amb el temps esdevenir traductors competents i fins i tot brillants. La darrera baula de la cadena en la formació universitària de traductors és el practicum, o pràctiques en empreses, on l’objectiu és que l’estudiant no es mire l’espectacle des d’una llotja, sinó que puge a l’escenari i faça els primers passos com a actor o actriu.

3. Les pràctiques a l’empresa: maniobres en la transició de la universitat a la professió

A la Universitat Jaume I, com en moltes altres universitats d’ací i d’arreu, tots els estudiants de darrer curs de la llicenciatura en traducció i Interpretació duen a terme pràctiques a l’empresa. Dins del Practicum IV, que és l’assignatura que engloba aquestes pràctiques, els estudiants han de triar una empresa que pertany a una de les especialitats ofertes, entre les quals figuren la traducció audiovisual, la tècnica i científica, la jurídica, la literària, la interpretació, la traducció entre les llengües maternes, etc. Normalment els estudiants fan les pràctiques en l’empresa triada, que, com pot deduir-se de les especialitats a què s’acaba d’al·ludir, pot ser un estudi de doblatge, un despatx d’advocats, una comissaria de policia, un hospital, alguna empresa dedicada a l’exportació, un ajuntament o algunaaltra institució oficial... o una editorial, si més no teòricament. Però s’esdevé que els estudiants que anaven a les editorials sovint n’eixien insatisfets o directament decebuts perquè havien realitzat tasques diverses, amb graus variables de rellevància per a la seua formació (des de correcció i revisió de textos fins a activitats purament administratives), però rarament traduïen. Algun estudiant fins i tot es va trobar en la situació certament rocambolesca i una mica paradoxal d’haver de traduir un contracte d’edició del català a alguna llengua estrangera, amb la qual cosa ni estava traduint literatura, que era la raó per la qual havia elegit l’especialitat de traducció literària, ni estava traduint tampoc cap a la seua llengua. A més, a mesura que passava el temps les editorials amb què col·laboràvem eren cada vegada més renuents a acceptar estudiants en pràctiques, per raons d’espai o per manca d’interès.

Davant d’aquesta situació frustrant per a tots els implicats, vam haver d’encetar una altra via de col·laboració amb les editorials que comportava, d’una banda, una clara deslocalització, per així dir-ho, i d’una altra banda, una reassignació de les responsabilitats. En comptes de fer anar els estudiants a l’editorial, allò que faríem d’ara endavant seria aconseguir encàrrecs reals de traducció dels quals es faria responsable un equip format pels estudiants que hagueren elegit l’especialitat de traducció literària i el professor, que supervisaria i coordinaria tot el procés. D’aquesta manera, el professor es convertia en una mena de pantalla entre l’editorial, que eeixava de tenir cap responsabilitat formativa directa envers els estudiants, i els estudiants mateixos, que no havien de desplaçar-se físicament a cap empresa per a dur a terme les seues pràctiques. El professor signava el contracte, convocava reunions de coordinació amb els estudiants, distribuïa la feina i donava una sèrie de pautes inicials. Els estudiants traduïen les parts que se’ls havien assignat, se les corregien mútuament, en un assaig de treball col·laboratiu, i les lliuraven al professor dins del termini que s’haguera estipulat. El professor feia una primera correcció en què intentava esporgar el text de tota mena d’errors de sentit (falsos sentits, desviacions menors no justificades del sentit, supressions, etc.) i de llengua (ortogràfics, gramaticals, lèxics, textuals), així com d’inadequacions relacionades amb les diferències culturals, els registres o altres formes de variació lingüística, etc. L’arxiu amb les correccions era llavors retornat a l’estudiant per tal que aquest les incorporara al text. Aleshores, aquest text era de nou enviat al professor, qui en feia una nova lectura centrada en l’harmonització de l’estil de la traducció, ja que el seu caràcter col·lectiu, malgrat les reunions de coordinació que s’havien dut a terme, fomentava la dispersió i l’heterogeneïtat. De fet, aquest era el perill principal que assetjava tot el procés, de manera que calia esmerçar tots els esforços necessaris per conjurar-lo. Una vegada feta aquesta segona lectura, el text tornava a l’estudiant, que incorporava els nous canvis i alteracions suggerits pel professor, i amb això es tancava el cercle. Aquest procés es repetia tantes vegades com calguera, depenent de l’extensió del text que s’estiguera traduint.

Val a dir que els grups que tenen el castellà com a llengua d’arribada acostumen a ser més nombrosos que no els de català. Per tant, per raons estrictament estadístiques, entre els estudiants que volen fer el practicum en traducció literària sempre n’hi ha més que tradueixen cap al castellà que no cap al català, i en conseqüència els encàrrecs de traducció al castellà solen ser més voluminosos. Això ens ha permès, alguns anys, dur a terme traduccions d’obres extenses com ara Memorias de mi vida, de l’historiador anglès Edward Gibbon (una traducció que va merèixer una ressenya elogiosa de Jordi Llovet), o l’Oliver Twist de Dickens. Les traduccions al català han estat normalment menys extenses, ja que els grups han oscil·lat entre un i cinc estudiants. Tanmateix, és dins del català que figuren la major

part d’encàrrecs de traducció de LIJ. Detinguem-nos, doncs, uns moments en aquests encàrrecs.

La primera experiència data del curs 1997-98, quan la primera promoció d’estudiants de Traducció i Interpretació va arribar a quart curs. El text escollit va ser un relat de Robert L. Stevenson considerat menor: The Misadventures of John Nicholson. Les obres d’Stevenson que més sovint arriben als lectors infantils i juvenils són les de tema aventurer (L’illa del tresor per damunt de qualsevol altra) o ambientació exòtica, com ara les que situen la seua acció als mars del Sud, que l’autor tan bé coneixia, o bé aquell clàssic del terror psicològic, El cas misteriós del doctor Jekyll i el senyor Hyde. Tanmateix, vam pensar que podíem buscar algun text més desconegut de l’autor escocès que poguera ser d’interès per als lectors joves i que els en mostrara alguna faceta menys familiar. El relat esmentat més amunt complia aquestes condicions i exhibia una barreja interessant de trama amb moviment, to filosòfic i per moments moralitzant, i escriptura pulcra. L’editorial Bromera, que dedica la seua col·lecció «A la lluna de València» a la publicació de traduccions de clàssics de la literatura universal adreçades al públic juvenil en un context escolar, va acceptar la nostra proposta i el llibre es va publicar el 1999 amb el títol de Les desventures de John Nicholson. Els autors de la traducció van ser Teresa Albero, Elsa Hoyo, Josep Molés i Esther Monzó, i jo mateix em vaig ocupar de l’estudi introductori, el glossari i les propostes didàctiques.

La segona col·laboració en el marc del practicum que va veure la llum en forma de traducció publicada fou La nova catacumba, d’Arthur Conan Doyle, que aplegava tres relats breus del creador de Sherlock Holmes. Tanmateix, i en la mateixa línia que el cas d’Stevenson comentat al paràgraf anterior, allò que es pretenia era donar una mostra de la rica i vasta producció narrativa de Conan Doyle que no té com a protagonista el famós detectiu del 21 de Baker Street, ja que aquesta part de la seua obra ha quedat eclipsada per la fama de Holmes. El llibre es va publicar també dins d’«A la lluna de València», de Bromera, l’any 2001 i els traductors en foren Llum Bracho, Josepa Chordà, Teresa Marín, Ana Rodríguez i Jaime Urquizu. De nou jo em vaig fer càrrec dels paratextos que acompanyen el text

traduït.

El patró va anar repetint-se. El següent de la sèrie va ser un aplec de Relats de terror d’Edgar Allan Poe, entre els quals figuraven

alguns dels títols que l’autor nord-americà ens va llegar dins del gènere al·ludit. De fet, un observador del món editorial català podria legítimament preguntar-se si era realment necessari tornar a traduir uns relats que ja estaven ben representats en la nostra literatura traduïda, tant per a lectors adults com joves. La resposta a aquesta pregunta és que, si més no en el terreny dels llibres concebuts per al consum escolar, la producció valenciana i la del Principat no entren en competència directa, ja que el sistema (els prescriptors, en primer lloc, que no són altres que els mestres i professors de secundària) afavoreix els llibres autòctons, amb un model de llengua més proper al

perfil dels alumnes. No és que els sistemes educatius esmentats siguen mútuament impermeables, que no ho són; el que succeeix és que si el mercat editorial en llengua catalana forneix traduccions dels relats de Poe fetes i publicades a Catalunya o a les Illes i traduccions publicades al País Valencià, les escoles i instituts valencians normalment triaran les darreres, per la qual cosa les editorials del país no consideraran un entrebanc insalvable que l’autor en qüestió ja estiguera traduït fora del territori valencià. La traducció va anar a càrrec d’Eva Albert i va veure la llum el 2006 a les mateixes editorial i col·lecció que les anteriors.

El 2009 es va publicar El germà Jacob, un relat de George Eliot que, tot adoptant el format de la faula moral, burxa en les imperfeccions i vicis de la societat victoriana amb una prosa de grans riquesa i complexitat. Aquesta vegada la traducció es va encabir en la col·lecció «Llibres clau» de 3i4, i els responsables en foren Fernando Bielsa i Ariadna Villarreal. Aquesta col·lecció té els mateixos destinataris que la de Bromera abans esmentada, per la qual cosa els llibres inclouen també introducció i propostes didàctiques, de les quals novament me’n vaig fer càrrec. Val a dir que apostar per George Eliot en una col·lecció adreçada al públic escolar comportava un cert risc, ja que l’estil de l’autora anglesa fa poques concessions a la senzillesa. Tanmateix, és clar i net, i l’estructura de la faula moral podia jugar a favor dels joves lectors, en la mesura que els oferia un esquema recognoscible. En qualsevol cas, podria dir-se que l’obra venia a eixamplar una mica l’horitzó d’expectatives de la LIJ traduïda.

Allò que tenen en comú les quatre obres que s’acaben d’enumerar és que no van ser concebudes originalment per a un públic juvenil. Tanmateix, Stevenson, Doyle i Poe són autors que sovint apareixen emmarcats, dins dels catàlegs de les editorials, en col·leccions de LIJ. George Eliot no tant, com ja s’ha dit, i és per això que l’aposta era més arriscada. La següent col·laboració que glossaré, en canvi, es diferencia de les anteriors pel fet de ser una novel·la escrita inicialment per a nens i joves. Es tracta de L’estrella d’Anyil (Indigo’s Star), de l’autora anglesa Hilary McKay, el segon lliurament d’una sèrie protagonitzada pels Casson, una família gens convencional i amb unes dots artístiques molt evidents en la qual els fills porten tots noms de colors, potser perquè tant el pare com la mare són pintors. (Jo mateix havia traduït la primera novel·la de la sèrie, L’àngel de Safri, que l’any 2002 va obtenir el premi Whitbread en la categoria de literatura infantil i juvenil al Regne Unit.) La traducció es va publicar el 2006 dins la col·lecció «Esfera» de Bromera, una col·lecció dirigida, com es pot imaginar, al lector adolescent i preadolescent, però ja no en un àmbit escolar. De fet, es pot afirmar que la posada en marxa d’aquesta col·lecció s’inscriu en els esforços que fa Bromera per fomentar la lectura entre els més joves més enllà de les obligacions escolars. En línia amb això, la tria d’autors i obres és més lúdica i, sobretot, més contemporània, ja que els jaciments que explota no són els dels clàssics, sinó els que ofereixen els autors d’èxit de l’àmbit de la LIJ, principalment en les literatures occidentals més properes. L’equip de traductors de la novel·la va estar format per Núria Dobón, Xavier Marzal i M. Àngels Roncero.

3.1. Un tast dels textos traduïts i els seus originals

Com ja s’ha dit més amunt, una de les dificultats que presenta la inserció de la traducció de LIJ en els plans d’estudis de les titulacions universitàries en Traducció i Interpretació és la seua enorme varietat –el seu caràcter diguem-ne polièdric– i la gran extensió del terreny cobert pel terme. Una de les dicotomies interessants, en aquest sentit, és la que s’ha plantejat al paràgraf anterior, és a dir, la que oposa literatura escrita originalment per als segments d’edat que ací ens interessen i la que en un principi anava destinada al consum dels adults però que amb el temps ha passat a considerar-se adient també per als lectors més joves. Tot seguit considerarem un parell d’exemples d’obres que s’ubiquen en els pols oposats d’aquesta dicotomia.

Indigo’s Star, com ja s’ha dit, és una novel·la juvenil que gira a l’entorn de la família Casson. La germana gran, Caddy (de Cadmium, o Cadmi, un dels colors de la gamma), cursa el primer curs d’universitat i canvia de xicot tot sovint. Aquest cap de setmana torna a casa amb el darrer, «Perfectly Harmless Patrick», i es troba amb la rebuda que veurem tot seguit. Juntament  amb la parella, l’escena la completen Eve (la mare),Indigo i Rose (germans de Caddy), Saffron (cosina dels Casson, en realitat, tot i que s’ha criat amb ells arran de la mort dels seus pares) i Sarah, amiga de Saffron (McKay, 2004: 91):

 

Caddy came home on Friday evening. Perfectly Harmless Patrick brought her, in his battered old car.

‘Patrick’s the one with the chinchilla,’ said Caddy, by way of introduction.

Perfectly Harmless Patrick said, ‘Hi! Hi! Gorgeous!’ and fell asleep on the sofa holding a full mug of coffee.

‘Crikey, Caddy!’ said Indigo, and disappeared upstairs to tell Rose.

Eve murmured, ‘Sweet,’ rather doubtfully.

Sarah said, not doubtfully at all, ‘Horrendous! The worst yet. Rock bottom.’

‘He had a very difficult childhood,’ said Caddy, as she removed the mug of coffee from his unresisting fingers.

‘Who didn’t?’ asked Saffron unsympathetically. ‘Gosh, he’s ancient, Caddy! Look, he’s going bald! All that long trailing stuff is just a

disguise!’

‘If I was going bald,’ said Sarah, ‘I would face the fact and have it all shaved off.’

‘Well, I thought Mummy might like him,’ said Caddy defensively.

‘He’s sensitive, that’s what he told me. He says he needs mothering. Anyway, I can always take him back.’

 

Com es veu, aquest passatge dialogat no presenta grans problemes de comprensió. El nivell de llengua (el registre literari, per dir-ho així) és el que l’autora ha cregut adient per als lectors de la franja d’edat a què s’adreça (entre els 14 i els 16 anys, si fa no fa). Per tant, els traductors havien de buscar un nivell de llengua semblant, que permetera vehicular els diferents tons que s’apoderen del text en moments diferents: humorístic, trist, solidari, sentimental, etc. Més enllà d’aquesta qüestió general, en el fragment concret que s’acaba de reproduir potser caldria parar esment de manera especial als següents aspectes:

a) l’oralitat, un dels trets de la qual és l’ús d’interjeccions (Crikey, Gosh);

b) l’humor, que es manifesta en el malnom de Patrick, per exemple, o en el llenguatge obertament avaluatiu amb què s’hi refereixen Saffron o Sarah per a indicar-ne el seu rebuig («The worst yet. Rock bottom», «he’s ancient»);

c) la caracterització, que no ha de perdre mai de vista l’adequació del llenguatge dels personatges al seu tarannà. Per exemple, tant Caddy com Eve intenten veure sempre la part positiva de les persones, la qual cosa els dóna sovint un aire d’ingenuïtat.

El resultat de la traducció va ser el següent (McKay, 2006: 84):

 

Divendres a la nit Cad tornà a casa. L’havia portada Patrick el superinofensiu amb el seu cotxe vell i abonyegat.

–Patrick és el de la xinxilla –féu Cadmi a tall de presentació.

–Hola! Hola! Genial! –digué Patrick el superinofensiu, i es va adormir al sofà amb una tassa plena de café a la mà.

–Ostres, Cadmi! –féu Anyil, i desaparegué escales amunt per a dirli-ho a Rosa.

–Simpàtic! –murmurà Eve, no molt convençuda.

–Horrible! El pitjor de tots. Has tocat fons –digué Sarah sense dubtar-ho gens.

–És que va tenir una infància molt difícil –replicà Cadmi mentre li llevava la tassa de café d’entre els dits sense resistència.

–I qui no? –preguntà Safrà de manera poc comprensiva–. Déu, és major, Cad! Mira, s’està quedant calb! Tot eixe cabell llarg és només

per a dissimular!

–Si jo m’estiguera quedant calba –afegí Sarah–, ho assumiria i em rasuraria tot el cap.

–Bé, pensava que a la mamà potser li cauria bé –digué Cad com defensant-se–. És sensible, això és el que em va dir. Diu que necessita

que el mimen. De tota manera, sempre puc tornar-lo.

 

D’una altra banda, quan allò que es tradueix per als lectors joves és un text que fou concebut originàriament per a adults, la màxima prioritat és la intel·ligibilitat. Naturalment, no em referesc ací als casos d’adaptació, en què el traductor es troba més lliure per a efectuar totes aquelles transformacions en el text que li semblen útils per a adequar-lo a les expectatives i capacitats dels lectors. Em referesc a les traduccions que comporten el manteniment de la integritat del text, sense alteracions del tipus que Toury encabia sota l’epígraf de normes matricials, és a dir, addicions, supressions i canvis de lloc del material textual. En aquests casos, es tracta de reduir parcialment l’esforç de processament per part del lector sense desvirtuar l’estil del text, és a dir, sense simplificar-lo fins a tal punt que faça de mal

reconèixer. Els recursos que poden servir per a assolir aquest objectiu són diversos: una puntuació diàfana i inequívoca, els connectors utilitzats de manera més explícita que en l’original, una certa simplificació sintàctica, un lèxic més acostat a l’experiència del lector (quan això siga possible, és a dir, en el cas de doblets de sinònims o quasi-sinònims), les notes a peu de pàgina per a aclarir problemes d’índole cultural, etc.

Un exemple d’aquest cas general que s’acaba d’esbossar podria ser la traducció de Brother Jacob per a la col·lecció «Llibres clau», de 3i4. David Faux, pastisser de professió, és un home de més ambició que no talent i se sent infravalorat al seu país, per la qual cosa pensa d’emigrar. La veu narradora, que exerceix un control absolut sobre tots els mecanismes de la narració, ens marca clarament l’actitud que hem d’adoptar envers el personatge a través d’un to irònic sostingut; i la ironia és rica i complexa perquè s’expressa mitjançant una sintaxi relativament elaborada i un lèxic precís, que no renuncia als tecnicismes si cal. Vet ací un fragment del relat, en què la ironia és especialment punyent, ja que gira a l’entorn del fet que, si David no li pren diners al seu cap, no és per virtut sinó per egoisme (Eliot, 1999: 50-51):

 

When a man is not adequately appreciated or comfortably placed in his own country, his thoughts naturally turn towards foreign climes; and David’s imagination circled round and round the utmost limits of his geographical knowledge, in search of a country where a young

gentleman of pasty visage, lipless mouth, and stumpy hair, would be likely to be received with the hospitable enthusiasm which he had a

right to expect. Having a general idea of America as a country where the population was chiefly black, it appeared to him the most propitious destination for an emigrant who, to begin with, had the broad and easily recognizable merit of whiteness; and this idea gradually took such strong possession of him that Satan seized the opportunity of suggesting to him that he might emigrate under easier circumstances, if he supplied himself with a little money from his master’s till. But that evil spirit, whose understanding, I am convinced, has been much overrated, quite wasted his time on this occasion. David would certainly have liked well to have some of his master’s money in his pocket, if he had been sure his master would have been the only man to suffer for it; but he was a cautious youth, and quite determined to run no risks on his own account.

Mala peça al teler, sens dubte, per a uns traductors constrets pel caràcter dels destinataris de la traducció: uns lectors joves i encara no ben formats que podrien sentir-se intimidats per la volada de la prosa que els ha caigut a les mans. La traducció, com es veurà, no fa grans concessions als més que probables dèficits cognitius dels lectors, potser perquè els traductors van pensar que eren els lectors que havien de posar-se a l’alçada del text, encara que els costara una mica d’esforç, i no a l’inrevés. Tanmateix, hi ha un parell d’aspectes que caldria destacar. En primer lloc, la puntuació, que organitza la informació des d’un punt de vista lògic, hi marca nítidament les pauses i així facilita la lectura; i en segon lloc, algun connector, com ara el causal com que, que explicita una relació lògica que a l’original no

estava tan clarament marcada. Vegem ara el fragment traduït (Eliot, 2009: 24-25):

Quan algú no és preat com cal, o no gaudeix d’una posició benestant al seu país, és natural que oriente les seues cavil·lacions cap a altres climes; i la imaginació de David planava sobre els límits mateixos dels seus coneixements geogràfics, a la recerca d’un país on un gentilhome jove, amb semblant pàl·lid, llavis menuts i cabells tallats arran poguera ser rebut amb l’hospitalitat entusiasta que tenia dret a esperar. Com que la seua idea d’Amèrica era la d’un país de població principalment negra, se l’imaginava com la destinació més propícia per a un emigrant que, d’entrada, tenia el gran mèrit, fàcilment recognoscible, de ser blanc, i a poc a poc, es va sentir posseït per aquesta idea, de tal manera que Satanàs aprofità l’oportunitat per suggerir-li que podria emigraren una situació més còmoda si es feia amb uns pocs diners de la caixa enregistradora del seu cap. Però en aquesta ocasió, aquest esperit maligne, al meu parer d’enteniment sobrevalorat, va perdre el temps. De bon grat s’hauria embutxacat la bossa del seu amo si haguera estat segur que aquest era l’únic que en patiria les conseqüències; però era un jove prudent, David, i va decidir no córrer riscos.

4. Remarques finals

A tall de conclusió, podria dir-se que la formació de traductors de LIJ ha de centrar-se en aquells elements que, potser sense ser-ne del tot privatius, es donen amb major freqüència o intensitat en aquesta parcel·la de la traducció literària. Ja hem vist que aquests trets distintius s’articulen a l’entorn del que podríem anomenar la major variabilitat de l’skopos, que fa que un text traduït per a infants o joves puga ser resultat d’un procés de traducció en sentit estricte o d’un d’adaptació, que puga haver partit d’una obra concebuda originàriament per a adults o per a infants o joves o que puga anar acompanyada de paratextos diversos o no (entre d’altres variables). Tot això, naturalment, sense oblidar que les especificitats no ens poden fer perdre de vista que la traducció de LIJ és un tipus concret de traducció literària, amb trets distintius, com s’ha vist, però no radicalment diferent. Per tant, el seu ensenyament s’integrarà, normalment, en assignatures de traducció literària de més gran abast, amb una planificació més general. Això mateix pot aplicar-se a les pràctiques en empresa, que, quan se centren en la traducció literària, poden consistir a traduir literatura per a adults o per a infants i joves. Les experiències d’aquesta mena que he volgut reflectir ací palesen no només la rellevància de la traducció de LIJ en el món professional, sinó també el seu valor formatiu, ja que contribueixen a fomentar la versatilitat i l’adaptabilitat del traductor incipient més que cap altra varietat de la traducció literària.

Bibliografia

Desmidt, Isabelle. «A Prototypical Approach within Descriptive Translation Studies? Colliding Norms in Translated Children’s Literature», dins Van Coillie, Jan; Verschueren, Walter P. (eds.). Children’s Literature in Translation. Challenges and Strategies, Manchester: St. Jerome, 2006, ps. 79-96.

Eliot, George. El germà Jacob. València: 3i4, 2009. [A cura de Josep Marco. Traducció de Fernando Bielsa i Ariadna Villarreal]

— The Lifted Veil. Brother Jacob. Oxford: Oxford University Press, 1999.

García de Toro, Cristina; Marco, Josep. «De clàssics i moderns i altres històries: la traducción de literatura infantil i juvenil», dins Bacardí,

Montserrat; Godayol, Pilar (coords.). Una impossibilitat possible. Trenta anys de traducció als Països Catalans (1975-2009), Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2010, ps. 159-181.

Hurtado Albir, Amparo (dir.). Enseñar a traducir. Metodología en la formación de traductores e intérpretes. Madrid: Edelsa, 1999.

— «Competence-based Curriculum Design for Training Translators», The Interpreter and Translator Trainer, 1:2, 2007, ps. 163-195.

Klingberg, Göte. Children’s Fiction in the Hands of Translators. Lund: CWK Gleerup, 1986.

Lvóvskaya, Zinaida. Problemas actuales de la traducción. Granada: Método, 1997.

Marco, Josep; Verdegal, Joan; Hurtado, Amparo. «La traducción literaria», dins Hurtado Albir, Amparo (dir.). Enseñar a traducir. Metodología en la formación de traductores e intérpretes, Madrid: Edelsa, 1999, ps. 167-181.

McKay, Hilary. Indigo’s Star. Londres: Hodder, 2004.

— L’estrella d’Anyil. Alzira: Bromera, 2006. [Traducció de Josep Marco i equip de la Universitat Jaume I.]

Oittinen, Riitta. Translating for Children. Nova York i Londres: Garland, 2000.

Pascua Febles, Isabel. La adaptación en la traducción de la literatura infantil. Las Palmas de Gran Canaria: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Las Palmas, 1998.

Reiss, Katharina. «Zur Übersetzung von Kinder und Jugendbüchern», Lebende Sprachen, 27:1, 1982, ps. 7-13.

Shavit, Zohar. «Translation of Children’s Literature as a Function of its Position in the Literary Polysystem», Poetics Today, 2:4, 1981, ps. 171-179.

— Poetics of Children’s Literature. Athens: University of Georgia Press, 1986.

Notes

(1) Aquest treball s’inscriu en el marc de dos projectes de recerca: FFI2009-09544, del Ministeri de Ciència i Innovació, i P1·1B2008-59, finançat per la Fundació Caixa Castelló – Bancaixa mitjançant un conveni amb la Universitat Jaume I.

(2) Desmidt (2006: 82) fa seua la idea, deguda originalment a Chesterman, d’un concepte prototípic per defecte de la traducció, que es pot descompondre en 16 variables relacionades amb l’equivalència, la llengua meta, el traductor i la situació. L’autora examina un corpus de traduccions de LIJ a la llum d’aquestes variables i s’adona que en el corpus esmentat hi ha tot sovint un conflicte entre normes de distinta naturalesa que fa que el cas de la traducció de LIJ presente moltes desviacions del concepte prototípic per defecte. Desmidt conclou (2006: 93) que a la pregunta de si la LIJ es tradueix d’una manera específica cal respondre afirmativament.

(3) Les citacions de treballs publicats originalment en anglès han estat traduïdes per mi mateix.

 

Josep Marco. Les Alqueries, 1963. És professor de traducció literària i d’estudis sobre la traducció a la Universitat Jaume I. Ha publicat diversos treballs sobre qüestions com ara la traducció de l’estil, els estudis traductològics basats en corpus electrònics, la didàctica de la traducció literària i les traduccions al català durant l’època d’entreguerres. Entre aquests treballs destaca el llibre El fil d’Ariadna. Anàlisi estilística i traducció literària (Eumo, 2002). També és traductor de literatura anglesa al català i, en menor mesura, al castellà. Entre els autors que ha traduït figuren W. H. Auden, Mark Twain, Herbie Brennan, Joseph Conrad, E. A. Poe i Gerald Brenan.