La formació de traductors de LIJ: Una qüestió de perfils

Quaderns Divulgatius, 42: XVIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Presas, Marisa

Introducció
L’any 1998 la UNESCO plantejava la necessitat de «renovar i enfortir vincles» entre la formació superior i el món del treball. Aquesta demanda es justificava amb la constatació que el context econòmic d’allò que coneixem com a societat de la informació es caracteritza pels canvis i per nous models de producció basats en el saber i les seves aplicacions (UNESCO, 2002).
El mateix any els ministres d’educació de França, Itàlia, el Regne Unit i Alemanya signaven la Declaració de la Sorbona (1998), que és el document fundacional del procés de reforma universitària en el qual encara ens trobem. En els documents que han anat marcant la ruta d’aquesta reforma la paraula màgica empleabilitat apareix ja a la Declaració de Bolonya (1999) associada amb mobilitat. En un primer moment es tracta de valors o objectius encara vagues que haurien de ser promoguts amb la construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), però progressivament s’han anat concretant els conceptes i s’han introduït els instruments per fer-los realitat. El més potent d’aquests instruments és segurament el Marc Comú de Qualificacions (MCQ-EEES) que, com veurem, estableix un vincle entre allò que han d’aprendre els estudiants, coneixements i competències, i que constituirà el seu perfil professional, amb la realitat laboral. Tant és així que, a l’hora de definir els objectius i continguts dels nous plans d’estudis universitaris, el perfil és un dels factors cabdals.
Ara bé, la novetat no rau precisament en el paper orientador del perfil; de fet tota la formació universitària anterior estava pensada en funció de perfils, més o menys concrets, però implícits, i els continguts i objectius –els perfils– es definien per allò que es consideraven coneixements canònics de la disciplina, que al seu torn determinaven les especialitats.(1) Ara la novetat és que els perfils s’han de concretar en el pla d’estudis, que aquesta concreció s’ha de fer en interacció amb els agents socials, i que de la definició dels perfils se n’han de desprendre les competències i els continguts que han de ser adquirits pels estudiants i no a l’inrevés. Així doncs, el requisit de l’empleabilitat planteja la necessitat de definir amb la major precisió possible el perfil laboral i competencial dels professionals. Això implica no només definir continguts teòrics i habilitats pràctiques que hauran d’adquirir els estudiants, sinó, sobretot, a quines situacions podran aplicar coneixements i habilitats.
Així doncs, a l’hora de pensar en la formació de traductors de LIJ tenim tres fonts que ens ajuden a definir-ne el perfil: les circumstàncies laborals, el cos de teoria de la disciplina i els
requeriments de l’MCQ-EEES.

1. El perfil laboral del traductor de LIJ
Com sabem, la traducció és un camp d’ocupació difús des de dos punts de vista com a mínim: d’una banda no hi ha una regulació laboral que restringeixi l’accés a l’exercici de la professió als titulats en Traducció, i de l’altra els professionals que s’hi dediquen comparteixen la feina de traducció amb ocupacions més o menys afins. Així, per exemple, la norma europea UNE-EN 15038 (AENOR 2006), que regula la prestació de serveis de traducció, i que entre d’altres coses defineix les competències del traductor, preveu que aquestes competències poden ser adquirides per una o més de les vies següents:
– títol universitari reconegut
– qualificació equivalent en una altra especialitat més un mínim de dos anys d’experiència documentada en traducció
– un mínim de cinc anys d’experiència documentada en traducció.
Allò que sembla obligar les empreses que contracten serveis de traductors a avaluar prèviament la seva qualificació professional queda desvirtuat si pensem que la norma no és de compliment obligatori.
El panorama sembla especialment difús si ens centrem en els traductors de LIJ. Una cerca(2) dels traductors al web de l’AELC pels criteris «literatura infantil i juvenil» i «tots els idiomes» proporciona una llista d’una vuitantena (mal comptada) de noms. Una sola traductora sembla dedicar-se en exclusiva a aquesta tasca; la resta declara compatibilitzar-la amb altres especialitats: assaig, textos tècnics i científics, traducció jurada i, òbviament, totes les modalitats que podem englobar sota l’epígraf de traducció literària.
La situació és més complexa si es pensa que, com posa de manifest un estudi recent de l’AELC (2007), és possible que, a més, alguns d’aquests traductors exerceixin en altres àmbits, com l’autoria pròpiament, i tasques afins, com ara col·laboracions a la premsa escrita, crítica literària i estudis literaris, o no tan afins com la docència. Aquestes dades, d’altra banda, coincideixen a grans trets amb els resultats d’un estudi que va dur a terme l’Agrupación de Centros Especializados en Traducción/ACT (Orf 2005). Segons l’estudi, el 28% dels traductors treballaven en petites empreses, el 33,5 % com a traductors autònoms i el 36,6% com a traductors jurats. Mentre que les empreses tradueixen sobretot documentació tècnica, comercial i econòmica, els traductors autònoms tradueixen majoritàriament textos literaris i audiovisuals.
El perfil laboral que es desprèn d’aquestes dades és el d’un treballador autònom amb dedicació parcial, fins i tot potser esporàdica, a la traducció de LIJ. D’aquí es poden inferir alguns trets fonamentals. El fet de treballar en solitari comporta que el traductor és plenament responsable de la seva tasca; és a dir, a diferència dels traductors que treballen en equip, el seu text no serà supervisat al final. També comporta que el traductor ha de fer-se càrrec de la feina de recerca, que no té per què ser menys feixuga o complicada en el cas de la traducció de LIJ. Aquesta tasca pot ser més dificultosa perquè el traductor autònom no disposa dels mateixos recursos que el que treballa en una empresa o en un equip. Finalment, es pot especular també si la dedicació parcial o esporàdica no comporta inseguretats en el domini de les «normes» de la traducció de LIJ, que aniria en detriment de la qualitat del resultat.

2. El perfil teòric del traductor de LIJ
La importància del domini de les normes ha estat destacada entre d’altres per Toury (1995). Per aquest autor ser un traductor vol dir sobretot ser capaç de «representar un paper social», és a dir, complir la funció que una comunitat assigna a una activitat, al que la practica i als seus productes, de manera apropiada segons els seus propis termes de referència. Des d’aquest punt de vista, ser traductor en un entorn cultural determinat vol dir haver adquirit prèviament les normes que estableixen quin és el comportament adequat i com s’han de tractar els factors que el condicionen.
De l’abundant recerca en el camp de la LIJ es desprenen com a mínim tres condicionants distintius, que per extensió s’apliquen també a la LIJ traduïda, i en els quals sembla que hi ha consens: les funcions de la LIJ, la presència de «prescriptors» o intermediaris i els coneixements del lector. No cal dir que aquests condicionants, i les normes que se’n deriven, canvien amb el temps i estan estretament relacionats amb l’evolució del concepte de «jove», però sobretot amb la del concepte d’«infant». Així, l’origen de la LIJ tot just es remunta a Rousseau, que introdueix la idea que l’infant té una natura i un món propis i unes necessitats pròpies, entre elles la necessitat d’una literatura. Un altre tret que es desprèn dels estudis és que els condicionants poden ser considerats com àmpliament compartits o independents de les cultures lingüístiques.
Entre les funcions que distingeixen la LIJ destaca la pedagògica o educativa en diferents vessants. A través de la literatura els infants i joves adquireixen valors socials, la noció de la funciósimbòlica del llenguatge, models de llengua, especialment de la llengua escrita, i models de gèneres literaris. Entre altres funcions que no serien distintives s’han assenyalat la capacitat d’anar més enllà de la vida quotidiana apel·lant a la imaginació i la fantasia, i la funció lúdica.
El segon condicionant de la LIJ és que, a més del seu destinatari primari, hi ha un destinatari secundari que actua com a prescriptor o orientador. Aquesta figura, que representen sobretot pares i mestres,(3) no es limita a «seleccionar» les lectures, sinó que condiciona autors, editors i traductors en diferents àmbits, com ara la selecció de temes, situacions i personatges o l’ús del llenguatge. En altres paraules, en el cas de la LIJ i la seva traducció serien aquests destinataris secundaris els que establirien les normes en el sentit de Toury.
El tercer condicionant, els coneixements del lector, es reflecteix en els trets formals i estructurals que tradicionalment s’associen amb la LIJ, sempre amb matisos segons les edats dels destinataris (Marcelo 2007): claredat i senzillesa del llenguatge; predomini de l’acció sobre la descripció; desenvolupament lineal; nombre limitat de personatges, que solen ser de l’edat dels destinataris; relació estreta amb l’entorn cultural (hàbits, relacions interpersonals, usos lingüístics) dels destinataris.
Aquests condicionants determinen la funció que s’assigna al traductor de LIJ (Oittinen 2000, Marcelo 2007) i que es plasma en normes o màximes, com «el traductor ha de fer d’intermediari entre cultures» o «ha d’acostar la cultura original al lector infantil». De fet, estudis descriptius de les estratègies que utilitzen efectivament els traductors de LIJ posen de manifest que s’adapten a aquests objectius (Marcelo 2007, Presas 2003).
El perfil bàsic que es podria despendre de tot això és el d’un traductor amb un marge d’acció molt estret (Shavit 1981), una estretor que es veuria reforçada per la posició perifèrica que ocupa en el sistema literari.(4) Des d’una visió positiva, però, cal destacar que és precisament en el compliment d’aquestes normes on trobem les millors mostres de la creativitat dels traductors i traductores de LIJ, per exemple en el tractament de les referències culturals i dels jocs de llengua. El perfil seria, doncs, el d’un professional que coneix les normes i les utilitza a favor de la seva tasca.

3. El perfil formatiu del traductor de LIJ
Si tradicionalment ha dominat la idea que la missió de la universitat era la de transmetre coneixement (teòric) especialitzat i formar personal docent i investigador (assegurar el recanvi generacional, per dir-ho així), actualment s’imposa la concepció que la institució ha de respondre també a la demanda de formar professionals capacitats per integrar-se en el món del treball. Aquest objectiu es comença a concretar a la reunió de Berlín dels ministres responsables d’educació superior de l’EEES. En aquesta reunió s’acorda elaborar un marc comú de qualificacions que serveixi d’instrument per a l’equiparació dels títols dels diferents estats, i que les qualificacions es basin en cinc paràmetres: càrrega de treball, nivell, resultats d’aprenentatge, competències i perfil (Comunicat de Berlín, 2003). Aquests conceptes situen la reforma universitària en tres eixos, acadèmic, pedagògic i laboral o social. Mentre que els conceptes de càrrega de treball (crèdits) i nivell es refereixen a la dimensió acadèmica i administrativa, i els conceptes de resultat d’aprenentatge i competència refereixen preferentment a la seva dimensió pedagògica, el concepte de perfil refereix a la dimensió social o laboral. Podem dir que amb el Comunicat de Berlín es plasma un model universitari basat no tant en els continguts que aporten els docents com en els coneixements i habilitats que han d’adquirir els estudiants per fer front a diferents situacions professionals. A la reunió de Berlín es va crear un grup de treball que després de diverses consultes va adoptar la proposta de marc que coneixem amb el nom de Descriptors de Dublín (Joint Quality Initiative 2004), que havia elaborat un grup d’experts. El Marc Comú de Qualificacions va ser adoptat oficialment a la reunió de ministres de Bergen (Comunicat de Bergen, 2005).
El Marc és una estructura de quatre nivells que descriu els coneixements i les habilitats que es poden adquirir en els nivells del sistema universitari (grau, postgrau i doctorat), i a l’inrevés, permet ubicar una persona segons el seu perfil de coneixements. Els seus autors fan constar que els Descriptors de Dublín són genèrics, és a dir, no són específics per a matèries determinades, i recomanen que per a cada disciplina s’interpretin dintre del seu àmbit i amb el llenguatge que li és propi. Els paràmetres que determinen el perfil són: l’adquisició i la comprensió de coneixements, la capacitat d’aplicar coneixements, la capacitat d’emetre judicis, la capacitat de comunicar i la capacitat d’aprenentatge.
Per al nivell de Grau, és a dir, per al primer nivell del nostre sistema universitari, l’adquisició i la comprensió de coneixements ha d’incloure les aportacions de l’avantguarda de la disciplina; la capacitat d’aplicar coneixements es manifesta tant en l’elaboració i la defensa d’arguments com en la solució de problemes; la capacitat d’emetre judicis es basa en la capacitat de reunir i interpretar dades rellevants; la capacitat de comunicació es posa de manifest amb l’expressió clara d’idees, problemes i solucions; per últim, la capacitat d’aprenentatge adquirida hauria de permetre continuar ampliant coneixements dintre del camp amb un grau d’autonomia elevat.

Conclusió
No és aquest el lloc de fer una proposta, ni tan sols un esbós d’un pla d’estudis hipotètic. Sí que es pot dir, però, que uns objectius de formació que volguessin respondre a les exigències de l’EEES haurien de tenir en compte els tres perfils que he descrit. El perfil sintètic seria el d’un traductor que coneix els factors o normes que han condicionat tradicionalment i condicionen a l’actualitat la tasca del traductor de LIJ; que és capaç de solucionar els problemes de tota mena que pot plantejar la traducció i de produir textos adequats a les exigències del moment amb plena responsabilitat; que és capaç de criticar i defensar traduccions amb arguments basats en els factors que
condicionen la seva tasca, i que posseeix la base per ampliar els seus coneixements dintre de la disciplina.

Notes
(1) El cas de les facultats de Traducció i Interpretació, on ja teníem perfils professionals de traductor i d’intèrpret amb diverses modalitats (especialitzat, literari, de conferències, etc.), es pot considerar excepcional.
(2) Data de la cerca: 27-2-2010.
(3) Cal dir, però, que un estudi del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (2010) sobre els hàbits de lectura posa de manifest que les xarxes d’amistats assumeixen progressivament la funció de prescriptors a mesura que els infants creixen.
(4) Aquesta situació perifèrica contrasta amb el pes real en el mercat: les traduccions representen un 47,9 % del total d’ISBN de llibre infantil i juvenil a l’Estat, un percentatge molt superior al del conjunt de matèries (29 %). No es tenen dades específiques sobre el percentatge de traduccions en l’edició de llibre infantil i juvenil en català (Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil 2001-2002).

Marisa Presas. Llicenciada en llengua i literatura alemanya. Doctora en Traducció i Interpretació. Exerceix de professora a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha centrat les línies de recerca en els processos cognitius i la didàctica de la traducció, Ha traduït Heinrich Böll, Christa Wolf, Elias Canetti, Michael Ende... Entre 1987 i 2001 ha traduït gairebé una trentena de llibres per a joves i infants. Es dóna la circumstància que un llibre destinat a un públic adult, Musclos per sopar, que va publicar Emecé el 1992, ha estat reeditat el 2009 per La Galera dins la seva col·lecció destinada a «adults joves».