La traducció de la novel·la negra

Quadern Divulgatiu, 44: XIX Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Folch i Camarasa, Ramon

Senyores i senyors, amics i amigues:

Aquesta és la segona vegada que recau en mi l’honor i la responsabilitat d’adreçar la paraula a un públic com el d’avui, una bona part del qual sap probablement més coses que jo sobre el tema de què, en principi, em tocaria parlar. La primera vegada va ser el 26 d’octubre de l’any 2006, quan vaig haver de llegir el meu discurs a la cerimònia de la meva investidura com a doctor honoris causa celebrada a la sala d’actes del Rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Avui, com aquell dia per a mi inoblidable, he de confessar que, pel meu gust, us diria ara mateix que no em considero digne de l’honor que se m’ha volgut conferir. Però no us ho diré, en primer lloc, per dues raons de pes: l’una, que aquesta declaració podria semblar dictada per la falsa modèstia; i l’altra, que dir això seria tant com titllar d’errònia la decisió que algú o algunes persones han pres a favor meu. Acusar-les d’haver-se equivocat en la tria no seria la millor manera d’agrair-los la bona intenció amb què m’han distingit.

Potser encara n’hi ha una altra, de raó, per no declarar-me’n indigne, i és que entenc que l’honor que se’m confereix no va pas adreçat a mi mateix, a la meva persona, sinó sobretot, i amb molta més justícia, a tants escriptors i traductors catalans d’ahir, avui desapareguts, i a tants i tants altres traductors avui en actiu que em toca representar davant vostre.

Els que avui prendran part en les dues taules rodones, sobre La novel·la negra vista pels seus traductors la primera i sobre La formació dels traductors la segona, així com les dues moderadores corresponents ens diran coses sobre els respectius temes molt més interessants i substancioses que les que us podria dir un traductor com jo, amb una llarga experiència, això sí, però sense cap mena de formació específica, arribat a la traducció una mica per atzar i empès per les circumstàncies, sense altre bagatge cultural que una llicenciatura en Dret, en aquella Universitat franquista, on l’única llengua practicada i permesa era el castellà, on a cada aula teníem una cadira reservada pietosament a l’estudiant caído por Dios y por España, i on els joves dirigents del SEU tenien carta blanca per torturar i amenaçar amb les seves pistoles els que, pel cognom que portaven o delatats per falsos companys, eren sospitosos de catalanisme.

Considereu aquest discursaire que avui us parla, doncs, més aviat com un revenant de les cavernes de la postguerra, una aparició resorgida d’aquella Catalunya amordassada que lluitava com podia per no morir, sense altres armes que la tossuderia, la voluntat i la improvisació més o menys eficaç.

Ja fa anys que no exerceixo de traductor com a professional. Tanmateix, la traducció deu tenir alguna cosa d’addictiva, com una droga benigna, o com els records d’un primer amor. Perquè aquesta peça de museu en què ens converteixen els anys, aquest servidor vostre, va recaure en el vici als vuitanta anys. I entre el 2008 i el 2009, aquí on em veieu, em vaig asseure davant l’ordinador –aquest amic i col·laborador impagable, a qui cal perdonar les petites sorpreses que ens dóna de vegades als massa poc experts–, i vaig traduir al català les 400 pàgines dels articles  que el meu oncle Joaquim Folch i Torres, el que havia estat director general dels Museus d’Art de Barcelona, havia publicat forçadament en castellà al setmanari Destino, després d’haver estat processat pel règim els anys 40, condemnat, i desposseït del seu càrrec. Ah, sí, i la traducció, aquesta vegada, la vaig fer sense cobrar! Perquè estava destinada a la Fundació Folch i Torres, que la publicà recentment sota el títol d’ÚLTIMS ESCRITS de Joaquim Folch i Torres.

En tot cas, us vull confessar que, quan se’m va comunicar que se m’havia escollit per fer això que ara estic fent en vaig tenir una autèntica alegria, barrejada, és clar, amb la por de defraudar els bons amics que m’havien triat. Potser us escandalitzaré una mica si us dic a continuació el que sempre he pensat; però no em fa res de córrer aquest risc. N’he corregut de pitjors.

Mireu: rebre premis, distincions i honors quan te’ls mereixes és sempre satisfactori, afalagador, i quelcom que cal agrair. Però rebre’n algun o alguns que penses honradament que no te’ls has guanyat, ni els has demanat ni esperat, encara és més d’agrair; perquè mentre que els primers es poden considerar una paga justa per una feina feta, els segons són ben bé gratuïts, una donació pura i simple, especialment digna de gratitud, de la mateixa manera que aquell que treballa a sou agraeix especialment el plus inesperat que troba en el sobre del setmanal, la moma, com se’n pot dir en el sentit més noble en què el diccionari defineix aquest mot, és a dir, «allò que hom rep per damunt el que és de llei», gratis et amore.

Fem una petita pausa, que la necessitem tant vosaltres com jo.

Tinc por que m’he excedit parlant de mi mateix i del que sento. Però deixeu-me que abans d’entrar en matèria compleixi un deure i dediqui un homenatge a l’home que tots recordeu i que a dreta llei hauria d’ocupar avui el meu lloc, i l’ocuparia, ben segur, si encara el tinguéssim entre nosaltres. Parlo d’en Manuel de Pedrolo, l’escriptor català més polifacètic i fecund d’entre els de la postguerra, un apassionat de Catalunya, gran coneixedor de la nostra literatura i de l’estrangera, que us hauria parlat com ningú de la novel·la negra, sobretot de la nordamericana, ell que, havent escrit més d’una novel·la del gènere, dirigí la memorable i enyorada col·lecció de «La cua de palla» i va ser el traductor de tantes obres d’aquest subgènere de la novel·la detectivesca.

Pel que fa a mi, els qui em coneixen com a persona i com a novel·lista ja deuen suposar que haver de parlar-vos de la novel·la negra m’ha posat en certa manera en un compromís. Les meves novel·les no tenen res de negre. Algun crític en parlà dient que eren «de mel i mató», potser exagerant una mica però sense anar gaire lluny d’osques. No me’n vaig ofendre ni poc ni molt. (Cal dir que a mi –no sé si a ell ni a vosaltres– m’agraden molt les postres de mel i mató!).

El compromís que us deia m’ha obligat a consultar totes les fonts d’informació al meu abast, ben minses, i que potser us faran somriure compassivament si les compareu amb les vostres. Aquestes fonts han estat bàsicament tres: la primera, l’Encyclopaedia Universalis, que m’ha fornit dades més aviat esbiaixades cap al roman noir francès; la segona, l’atapeït volum del Quid 2000; i en tercer lloc, inevitablement, la copiosa informació que el meu fill Lluís m’ha portat, «despenjada» d’internet.

De tot plegat n’he tret una conclusió: que regna una certa confusió pel que fa al sentit de l’etiqueta de «novel·la negra». Potser predomina la idea, aplicable especialment a la novel·la negra americana, de caracteritzar-se per ser «de voluntat realista i sovint crítica –copio literalment de Viquipèdia–, [que] no defuig els aspectes sòrdids del crim i el tracta com a símptoma de la societat que el fa possible.»

No tots els crítics i opinants donen per bona o suficientment general aquesta definició, pel que sembla. Doncs si als entesos i els especialistes els costa de trobar per a la novel·la negra una definició vàlida, que englobi tots els seus múltiples matisos, no és estrany que un profà en la matèria com el que us parla es trobi una mica perdut. Potser en aquest seminari d’avui arribareu a consensuar una definició més correcta.

Que quedi clar: tot aquest material més o menys informatiu me l’he empassat no pas amb la intenció de lluir davant vostre uns coneixements acabats d’adquirir, ben superficials i elementals, coneixements que estic segur que ja teniu i que avui s’enriquiran encara amb els vostres treballs d’aquest seminari que us ha reunit a Vilanova i la Geltrú.

Senzillament, si m’he volgut informar una mica, cobrir púdicament la meva ignorància del tema amb una fina capa de vernís, ha estat per consciència professional: perquè no hauria estat ni mitjanament correcte presentar-me davant d’una platea d’entesos en la matèria sense una mica de coixí intel·lectual.

Personalment –i torno a parlar de mi; quina dèria, tanmateix!–, el meu contacte amb la literatura detectivesca i els seus subgèneres, entre ells la novel·la negra, ha estat gairebé sempre com a traductor al català d’unes quantes d’aquestes creacions literàries.

Després de remenar papers mig oblidats i d’escorcollar els desordenats prestatges de les llibreries de casa, he arribat a la conclusió provisional que no en vaig traduir gaires, de novel·les classificables com del gènere, la majoria publicades a «La cua de palla», i passades al català per encàrrec de l’amic Pedrolo.

Us en llegiré la petita llista (que no sé ben bé per què ara se n’acostuma a dir un llistat):
Joc de testimonis, d'Stanley Ellin
Cal saber encaixar, també d'Stanley Ellin
Departament d’investigació criminal, de Jonathan Craig
Les sorres llunyanes, d’Andrew Garve
El pispa, d’Ed McBain
L’home que mirava passar els trens, de Georges Simenon
L'assassinat de Roger Ackroyd, d’Agatha Christie
El mirall s’esquerdà, també d’Agatha Christie
Cap de turc, d’Albert C. Conroy
La dama del llac, de Raymond Chandler
Clara també, de Patricia Highsmith

En total, onze títols, dels quals només he trobat esmentada com a novel·la negra La dama del llac. La llista és provisional, dic, perquè encara en pot sortir algun altre títol, perdut en la paperassa.

En qualsevol cas, una dotzena segurament curta de traduccions d’obres del gènere de què estem parlant són una ben magra proporció del total de les traduccions al català que he signat, i que em penso que ja passen de cent seixanta, entre novel·les, llibres de religió, de política, de sociologia, de filosofia, contes infantils i literaris, etc., totes al català, com ja he dit (sense comptar, doncs, les fetes al castellà, probablement el doble, que no vaig signar mai amb el meu nom, perquè no les vaig considerar mai com una part de la meva producció literària sinó com el que eren: una manera poc divertida de guanyar-me el pa).

Potser algú pensarà que dintre d’aquest garbuix de matèries, d’aquesta sopa de lletres aparentment indigesta, d’aquestes traduccions sortides de la màquina d’escriure d’un home que es posava a la feina a les sis del matí... [Perdoneu la interrupció, però veig que ací hi ha una nota de peu de pàgina. Ah, sí, no té importància. És per intercalar una petita anècdota divertida: Dic que cada dia em posava a la feina a les sis del matí, i a quarts de set passava pel costat de casa un veí que en aquella hora agafava l’autobús per baixar a Barcelona, on treballava en una oficina pública de l’Estat. Doncs bé, aquest home, que no era pas ignorant sinó posseïdor d’una certa cultura oficinesca, em va dir un dia, ben de bona fe: «Senyor Folch, quan passo prop de casa seva a quarts de set del matí, sento que vostè ja està teclejant a la màquina, a tota marxa. Escrivint tan de pressa se li deuen escapar moltes faltes d’ortografia, oi?» Sense comentaris]

Torno al text.

Sí, ho repeteixo: em posava a la feina cada dia a les sis del matí amb una cafetera de quatre tasses al costat i la pipa encesa, i no me’n movia sinó durant els àpats, picant pedra matí, tarda i vespre, fins que acabava les trenta pàgines que havia d’omplir cada dia de l’any per a fer bullir l’olla; també deia abans que potser algú pensarà que traduir aquestes novel·les més o menys detectivesques o policíaques o negres devia representar per al traductor tot terreny que era jo un descans, un esplai, un respir.

Estic segur que cap dels aquí presents no ho pensarà, això. Sabeu massa bé el pa que s’hi dóna (i el que ni això no s’hi dóna, de vegades) en l’ofici de traductor, per pensar-ho, per caure en aquest error.

Diuen que no hi ha enemic petit. (Em sembla que ho diuen en castellà, però ho tradueixo, que d’això estem parlant, oi?)

Parlem-ne, doncs.

Jo sempre he dit que, per a un escriptor, la feina de traduir –que és una de les arts més antigues de la humanitat– resulta una disciplina extremadament enriquidora (no pas en diners, ep). M’explicaré.

Alguns escriptors, en general, només escriuen sobre allò que saben i allò que coneixen més de prop: el seu món, les seves experiències personals, les persones que el volten o amb les quals es topa... En el meu cas personal –i torno a parlar de mi, és clar, com veureu–, aquesta autolimitació arriba a un extrem gairebé penós. Només escric sobre allò que conec (o em penso que conec) més bé. Com que no viatjo, surto poc de casa, freqüento escassament la societat, etc., només sé escriure sobre (per aquest ordre) jo mateix, la meva dona, els meus fills, els meus gossos, els meus veïns, els meus records d’infantesa, els pocs avis que vaig conèixer en ús de raó (en ús de raó jo, no pas els avis, ei!). I, a més, quan en les meves novel·les hi surt el meu alter ego, sempre m’hi pinto encara més simpàtic i bona persona del que ja sóc de natural, que Déu n’hi do, modèstia a part i millorant el present.

Ara bé: quan et poses a traduir llibres dels altres, se’t gira feina de la bona: s’hi parla d’eines de diversos oficis (entre ells la navalla de l’assassí o les seves metzines mortals), d’armes modernes i antigues, s’hi fa servir vocabulari de nàutica, de meteorologia, de diverses ciències, d’antres dels barris baixos, d’argot, etc. I ja et veus remenant diccionaris generals i especialitzats (si tens la sort de trobar-ne de fiables) per descobrir com se diu tot això en bon català!

Ah, senyors i senyores, o senyores i senyors (que és més sociològicament correcte): ara que hi som, parlem-ne, dels diccionaris. Són una eina indispensable, no cal dir-ho. Però cal saber fer-la servir, aquesta eina, com totes les eines, per bones que siguin. No ens passés com a aquella noieta que va traduir «sobre todo» així, en dos mots separats, per «overcoat», perquè va buscar en el seu diccionari espanyol-anglès la paraula «sobretodo», la peça de vestir. Cal, doncs, saber bé la teva llengua, i tenir molt de compte, perquè moltes paraules tenen diferents accepcions, i és indispensable triar l’adequada. I desconfiar dels «falsos amics», que tots coneixeu, i pels quals ens podem deixar engalipar fins i tot els traductors més veterans si no vigilem.

Per a un home com jo, que va ser un nen de pis, de família petitburgesa, que no va fer el servei militar ni ganes, ni va ser caçador, i que no ha tingut mai una arma a la mà, compteu les dificultats que li poden plantejar les novel·les de detectius o de crims, els graus dels militars i dels policies, etc., etc.!

Potser –segurament, ja ho sé– m’estic passant altra vegada, explicant-vos això a vosaltres que sou del ram i ja ho sabeu prou. Com sabeu també el problema de la llengua a la qual es tradueix i dels seus diversos nivells.

En un text filosòfic generalment no es plantegen problemes d’aquesta mena. Però en la novel·la, negra o blanca o rosa, amb personatges de diversos nivells socials i de cultura, de diferents ambients, el problema és inevitable i cal resoldre’l. Perquè no tots els personatges poden parlar igual, és clar.

En termes generals, sembla que hi ha una certa diversitat de criteri entre els puristes de la llengua i els partidaris d’utilitzar això que alguns en diuen la «llengua del carrer» o el «català que ara es parla». Potser l’ideal és fer un ús raonable de la llengua del diccionari, evitant l’excés de purisme quan es pot recórrer a un llenguatge més planer, però sempre correcte. Cosa que no vol dir que no sigui bo d’utilitzar de tant en tant mots dels quals ara no es fa gaire ús, sempre que el context permeti al lector d’entendre’n el sentit. Fer això que dic amb prudència és una bona manera de descobrir-li la riquesa amagada de la nostra llengua, cada dia més empobrida en l’ús quotidià i fins i tot en la lletra impresa i en els mitjans de comunicació.

Quant al «català que ara es parla», ja sabeu que és una fal·làcia perillosa. Que es parla on? Que parla qui? El carrer no és ni una escola ni l’acadèmia de la llengua, ni cal que ho sigui. Però en un país com Catalunya, sotmès a tantes pressions que en posen en perill la identitat, al carrer massa sovint se sent parlar una llengua que és un català pervertit, bastardejat, contaminat, i empobrit.

I no pas sempre per la pressió de llengües forasteres, veïnes o no. Em sembla que ja fa anys vaig escriure sobre aquella noieta de quinze anys, que ha anat sempre a escoles catalanes, que és filla de pares catalans de soca-rel, que quan es posava al telèfoni jo li demanava pel seu pare em deia «un moment, ara s’hi fica» i jo ja m’imaginava el meu amic –més aviat corpulent– intentant encabir-se en el petit aparell. Era la mateixa noieta a la qual li vaig sentir dir coses com que «es ficava molt nerviosa quan veia que el partit s’acabava i el Barça no havia ficat cap gol». Nena, el catalans no fiquem sinó que «fem» gols. (Sempre que no ens falla la punteria o que el porter contrari no ens atrapa la pilota.)

Aquests darrers anys la noieta ha «perfeccionat» encara més el seu «mal català» i quan per telèfon li demano pel seu pare ja no diu l’horrorós «ara s’hi fica»... sinó pitjor, «ara es fica», i jo em pregunto què es fica el seu pare i on s’ho fica.

* * *

Ara, un moment d’atenció, si us plau, que faig un parèntesi per parlar-vos, no diríeu mai de qui: de mi mateix, per enèsima vegada!

Potser ja us en deveu haver adonat, però us ho confirmaré perquè me’n moro de ganes. Em refereixo a la meva tendència a fer humorisme o a pensar-me que en faig. És que no me’n puc estar. «Vostè sempre està de broma. Quin bon humor que gasta!». No us deixeu entabanar. Sóc bàsicament un home malhumorat, i si gasto bon humor és justament per dissimular-ho.

No us estranyi, doncs, i perdoneu-me’n, el to que està agafant aquest suposat discurs. Direu que no estic a l’altura del cas, però és que sóc propens al vertigen, i certes altures em fan rodar el cap. Fins i tot, i potser especialment, les intel·lectuals.

En tot cas, prou coses serioses i importants compartireu avui, oi?

* * *

Però tornem a la feina.

Us parlava fa un estoneta dels «falsos amics» del traductor. Permeteu-me que, a tall d’anècdota i sense cap mala intenció, us ofereixi uns quants exemples que n’he viscut i puc certificar. Potser ja els he explicat altres vegades, però confio que aquí hi haurà algú o alguns per als qui seran novetat.

Potser sabeu que, tip de passar gana, de fer-ne passar a la dona i als sis fills, i de viure en la Catalunya envaïda, vaig tenir l’oportunitat d’anar-me’n a Ginebra, a fer de traductor a l’Organització Mundial de la Salut durant tretze anys, fins que em van jubilar. Allà em passava vuit hores diàries traduint al castellà, ai las, textos anglesos i alguns de francesos; eren traduccions anònimes, que afortunadament no calia signar. Allà en vaig viure de prop dues, de relliscades en la pell de plàtan dels «falsos amics»: la primera a càrrec d’un col·lega, excel·lent poeta espanyol, que, traduint un text anglès en el qual es parlava dels problemes d’higiene en els mercats de queviures a l’aire lliure, va escriure que en una parada es venia tota mena de menges: fruita, peix, formatges, embotits i fins i tot vegetales, o sigui verdura (vegetables en anglès). No és greu, però resulta divertit si més no.

L’altra relliscada tampoc no va ser greu però em va sorprendre per la categoria del «relliscat», un traductor veterà que havia estat un dels meus mestres, que m’havia ensenyat moltes coses de la traducció i que me n’hauria ensenyades moltes més si jo hagués estat tan bon alumne seu com ell professor meu. En un text traduït del francès per ell, que em tocà corregir de proves d’impremta, el meu mestre havia traduït el mot francès hâle, és a dir, embruniment de la pell per l’acció del sol i de l’aire, pel mot castellà halo, meteor lluminós que forma corona al voltant del sol en eclipsi total, i, per extensió, aurèola dels sants i els personatges divins; de manera que el protagonista tornava de la platja, segons el traductor, no pas embrunit sinó canonitzat o divinitzat.

Potser més greu, però revelador de certs riscos que corre el traductor, va ser l’estrany error que vaig detectar en un llibre imprès, publicat per l’Organització Mundial de la Salut, que vaig haver de consultar per la meva feina. Un punt i seguit començava així «Aldous Huxley dijo...» i la frase que seguia era francament difícil d’entendre. Consultat l’original anglès, resultà que el punt i seguit deia «Though Huxley», de manera que el traductor havia convertit un dels diversos Huxley biòlegs i fisiòlegs anglesos –no recordo quin– en el popular autor d’Un món feliç. Naturalment, la frase que seguia resultava un garbuix, i el traductor havia fet mans i mànigues per donar-hi una mica de sentit, suposant –i aquí rau el segon risc que correm els traductors– que era l’autor el qui havia redactat malament la frase original. Curiosament, la traducció havia passat per un revisor espanyol, i per un corrector de proves també espanyol...

Pensareu: «Ara en Folch ens vol fer creure que ell és més viu i intel·ligent que el traductor, el revisor i el corrector del cas.» De fet, potser no deixa de ser veritat, que ho sóc, però us ben asseguro que no és per lluir-me, que he esmentat el curiós error, sinó per mostrar amb un fet concret el risc, la temptació que ens pot passar pel cap quan un gir o una frase del text estranger que traduïm ens resulta difícil d’entendre; la temptació, dic, de suposar que l’autor o l’editor es van equivocar, i que «devien voler dir» el que nosaltres els atribuïm.

I us diré en confiança, però no ho feu córrer, si us plau, que jo, tan viu i intel·ligent com sóc, també n’he fet, de relliscades, i alguna de ben sonada. I no m’excusaré pas amb les presses, les urgències, imposades de vegades per la necessitat pròpi d’enllestir la feina i de cobrar-la, i de vegades perquè l’editor t’imposa la pressa només perquè aquests dies s’està parlant molt de l’autor en els mitjans de comunicació, amb motiu de la seva mort, i és de suposar que treure’n un llibre ara mateix serà una bona operació comercial; o les presses són perquè l’editor acaba de saber que estan a punt de posar a la televisió un serial americà basat en la novel·la que, justament, t’havia encarregat de traduir sense presses. Servituds de l’ofici!

No us posaré exemples de relliscades meves, algunes de les quals potser ja les heu descobert pel vostre compte; no us en posaré exemples perquè, si quan n’he exposat d’altres traductors m’he guardat prou, per respecte, de donar els noms dels seus autors, jo sí que he donat el meu, de nom, però em guardo prou de revelar les meves relliscades, perquè, què caram, també em mereixo tenir-me una mica de respecte a mi mateix, oi?

Així, com de passada, m’he referit al gremi dels correctors i els revisors. Vull fer públic que sento un gran respecte i un sincer agraïment... pels bons. En canvi els dolents –que de tot hi ha en tots els oficis i professions– em fan més por que una pedregada seca.

Les editorials catalanes, en general, en tenen de molt bons. D’aquests n’hi ha algun –o n’hi havia algun– que si d’alguna cosa pecaven era de massa bons; d’excessivament puristes, per exemple, aquells que, entre dos mots sinònims, un de corrent i un de «savi», tots dos igualment correctes, s’inclinaven sistemàticament per aquest darrer, sense tenir en compte el nivell lingüístic del context o del personatge que «parla». Això és exactament el contrari del que feia el meu pare, Josep M. Folch i Torres, del qual, escriu en Josep Vallverdú, amb tota la raó –i cito literalment–: «Folch serà sempre una persona que diu la cosa amb el mot adequat i que, entre dos lexemes, triarà sempre el de més dilatat ús, més inequívoc significat i més vasta audiència.»

Durant els tretze anys de traductor a l’Organització Mundial de la Salut vaig tenir revisors bons i revisors dolents, o, més aviat, ganduls. A la meva època de funcionari internacional (no pas «espanyol», ei!) –parlo dels anys que van des del 1973 fins al 1986–, es produïa almenys dues vegades l’any, en ocasió de l’Assemblea General i del Consell Executiu, un gran excés de feina de traducció i revisió, que obligava a contractar reforços en forma de personal temporer –traductors, revisors i personal del pool–, molt ben retribuïts, amb viatges pagats i dietes per a l’allotjament i per a les petites despeses. Jo mateix, abans de ser contractat com a permanent l’any 1973, havia fet de traductor temporer, i no solament dues sinó tres i quatre vegades l’any, des de 1970, vull dir que sé de què parlo.

Els revisors temporers solien ser extraductors o exrevisors jubilats, que ja vivien al seu país d’una bona jubilació, per als quals aquelles temporeries eren una excursió de plaer: retrobaven a Ginebra els amics, les botigues, els restaurants que havien freqüentat durant els anys d’activitat professional, i feien coneixença –amb un cert deix de paternalisme bonhomiós– amb les noves lleves que els havien succeït. Alhora, se sentien vàlids, presents en el món, vivents, i això és important per als jubilats! D’aquests revisors temporers n’hi havia de molt bons. Ells rellegien les nostres traduccions, mecanografiades pel personal del pool, hi feien les correccions oportunes, i fins i tot alguns tenien la delicadesa i la consciència professional de consultar el traductor i proposar-li l’esmena que els semblava adequada, o la gentilesa de felicitar-lo si, honradament, no li trobaven res o molt poca cosa a modificar.

Un petit nombre de revisors temporers, més que dolents ganduls, es limitaven a llegir ràpidament la traducció, a sobrevolar-la, diríem, amb un bolígraf vermell a la mà, i a deixar a cada pàgina tres o quatre esmenes ben visibles per quedar bé als ulls del cap del servei, que era qui havia de decidir si els tornarien a contractar o no. I aquestes esmenes, sovint, consistien només a substituir un mot vàlid per un sinònim igualment vàlid... A tot arreu s’hi crien espavilats!

Ara que estic posat a explicar coses del meu pas per l’Organització Mundial de la Salut, us n’explicaré unes quantes més.

Quan vaig arribar a l’OMS per primera vegada, vaig tenir una alegria, jo que sóc molt independent (i sobretot independentista, és clar). Potser ja ho sabeu, però a l’OMS cada traductor tenia i deu tenir encara el seu despatxet propi i independent: una mena de cubícul o cubicle (paraula que em sembla que no existeix), amb la seva taula, el seu telèfon, el seu dictàfon (ara el seu ordinador), i el seu armari. Una mena de cel·la de l’enorme rusc de vidre i alumini que és l’edifici de l’Organització, on els traductors de les diverses llengües oficials elaboren la mel de les seves versions, i perdoneu la cursileria de la metàfora.

Potser tot això que us explico dels meus tretze anys de funcionari internacional ja ho sabeu per experiència pròpia o per la d’alguns amics vostres, però em ve de gust de parlar-vos-en, d’oferir-vos la versió viscuda d’un novel·lista i traductor català que havia de traduir textos ben poc literaris d’una llengua estrangera a una altra llengua igualment estrangera, i aquesta darrera, a més, imposada a casa nostra a costa de la seva llengua pròpia.

No negaré pas que per a mi, home casolà de tota la vida, va ser una mica difícil d’avesar-me a passar tantes hores de cada dia de la setmana engabiat fora del meu cau. Tanmateix, la meva gàbia era ben daurada i el panís que m’hi guanyava era prou abundós.

Hi havia d’altres compensacions, certament. Si bé estava tancat entre quatre parets, la quarta, la que donava a fora, era tota de vidre, de dalt a baix i de dreta a esquerra, convertint, doncs, la gàbia en peixera; i a l’altra banda d’aquell vidre se m’hi oferia, generosament, el vast espectacle canviant d’un paisatge magnífic, aquest paisatge ginebrí que els dies clars no t’hauries cansat d’admirar. Llàstima, això sí, que els dies clars eren ben escassos a Ginebra, i al llarg de l’any les boires baixes i no tan baixes esborraven tota aquella bellesa natural, i des del teu despatxet tenies la impressió de treballar dintre d’un núvol impenetrable.

El Mont Salève, els Alps, fins i tot el Mont Blanc eren part del decorat, i jo em deia sempre que podia considerar-me ben privilegiat: per veure tot allò. Els turistes han de viatjar i pagar per l’espectacle, mentre que jo, no solament no havia de pagar, sinó que cobrava i tot.

Quant als meus companys de feina, ells sí que eren espanyols, és clar. De Madrid, de les Castelles, d’altres regions de l’Estat. La meva relació amb ells, afortunadament, va ser sempre amical i, encara més afortunadament, limitada a la feina, i poc més. Jo havia tingut por de veure’m arrossegat a una relació social de convits, invitacions i fartaneres hispàniques, però aviat vaig descobrir que ni entre ells no sovintejaven les trobades fora de l’àmbit de la feina.

Tots els traductors havíem de tenir un currículum universitari, i això probablement explica que no fos difícil de conviure entre nosaltres. N’hi havia dos o tres que havien fet Medicina, però no en mancaven d’altres de Filosofia i Lletres o de Dret,com jo mateix.

De fet, l’equip fundacional del grup de traducció espanyola, creat per l’Eugeni Xammar tot just fundada l’OMS, havia estat compost majoritàriament d’intel·lectuals republicans, emigrats quan es va perdre la guerra. Quan jo vaig desembarcar a l’Organització, els successors d’aquells vells intel·lectuals eren també de tendència liberal i esquerrana. En tot cas, no eren franquistes, amb una sola excepció de la qual potser parlaré més endavant. Tots sabien com pensava jo, escriptor català i «catalanista», i això no els posà mai cap problema. Suposo que més aviat em planyien pel que devien considerar com dues malalties incurables.

Un exemple: un dia, el cap de la secció espanyola de traducció em comentà, amistosament: «Si Cataluña fuese un estado independiente como usted desea, no hubiese podido trabajar en la OMS, amigo Folch.» I tenia raó, perquè per ser traductor a qualsevol de les llengües oficials de l’Organització, se t’exigia que la teva llengua materna fos aquella a la qual hauries de traduir. I en el meu cas, el fet de ser oficialment «espanyol», nascut a l’«espanyola» ciutat de Barcelona, de la regió «espanyola» de Catalunya, va fer que es donés per fet que la meva llengua materna era l’espanyol...

Pobre mare meva, nascuda a Sant Cugat del Vallès d’una família catalana de soca-rel, quina etiqueta oprobiosa li van penjar, oi?

Aquest requisit de la llengua materna, en efecte, m’hauria barrat les portes de l’OMS, com a traductor, tal com les barra als alemanys, als italians, als belgues, als holandesos, als japonesos i a tots els traductors d’altres països, la llengua oficial dels quals no sigui cap de les cinc o sis que són les oficials de l’Organització, és a dir, l’anglès, el francès, l’espanyol, el rus, el xinès i l’àrab, si no n’hi han afegit alguna altra darrerament.

I bé, potser la Catalunya independent barrarà certes portes, és clar, però n’obrirà d’altres. I en el pitjor cas, el petit «sacrifici » valdrà sempre la pena!

Que l’entesa amb Espanya és indesitjable per una banda, i en tot cas impossible està prou demostrat, i qualificar l’independentisme d’utopia és errar el tret, perquè aquest suposat utopisme està per demostrar mentre que la presumpta entesa amb Espanya sí que és una veritable utopia demostrada per la història dels darrers segles.

Un altre exemple curiós. Des de la meva gàbia daurada de l’OMS, cada dia, cap a quarts d’onze del matí, després de la pausa del cafè, jo trucava a la meva dona per saber si tot rutllava a casa i també, ho reconec, per sentir la seva dolça veu. «Mel i mató», ja ho veieu.

Un dia, mentre conversava amb ella per telèfon, van trucar a la porta i vaig proferir el «Sí» bilingüe que feia servir habitualment. La porta s’obrí i entrà un dels meus col·legues més intel·ligents i políticament vàlids, el qual, en veure que jo tenia el telèfon a la mà, anava a retirar-se amb la cortesia pròpia d’un home ben educat. Jo, li vaig fer senyal que no calia que se n’anés, i, davant seu, vaig acabar sense presses la meva conversa amb la meva Montserrat. Quan vaig haver penjat, el meu visitant em preguntà, sincerament astorat: «¿Así que ustedes hablan en catalán, en família?» I aquesta era la sorpresa, no d’un pobletà de l’Espanya profunda sinó d’un home culte, universitari, que vivia i treballava des de feia anys a Suïssa, on la diversitat de llengües és un fet real, i un company que sabia que jo era novel·lista català. ¿O es pensava que jo escrivia novel·les en català només per fer un exercici de regionalisme patrioter?

Davant aquest petit episodi algú reaccionarà dient que és evident que a Espanya no ens coneixen i que hem de fer pedagogia. A mi, i a molts, i cada vegada a més catalans, ens sembla que fer pedagogia a Espanya –que ja s’ha intentat– és perdre temps i diners, que els mateixos espanyols ja diuen que no hi ha pitjor sord que qui no hi vol sentir. No els interessa saber qui som, com som, ni si volem continuar essent el que som, com som i com volem ser. I pensem que sí que cal fer pedagogia però no pas a Espanya sinó als altres països, i sobretot a la mateixa Catalunya, i no solament als catalans nouvinguts sinó, i encara més, als catalans de soca-rel, perquè tots plegats recobrem la consciència de la nostra identitat.

Perdoneu aquest incís que potser pensareu que en aquesta ocasió «no toca». I jo penso que sí, que toca, aquí i arreu, aprofitar totes les ocasions per recordar-nos a nosaltres mateixos on som, com som i on anem.

Torno a l’OMS, amb alguns apunts més.

Dels companys de traducció n’hi havia uns quants de ben curiosos, com ho devia semblar jo mateix als ulls dels altres. Quan he parlat en elogi dels diccionaris i dels perills que presenten segons l’ús que se’n faci, he recordat el cas d’un bon traductor català que era un veritable addicte dels diccionaris. Quan baixava a la biblioteca de l’OMS per consultar un mot, s’hi passava dues o tres hores, saltant d’un correlat a l’altre, i a l’altre, i a l’altre, àvidament; li passava amb els mots allò que passa amb les cireres, que n’estires una del cistell, però te’n puja tot un ramell. Aquell vici li costà la plaça, perquè l’informe del cap de l’any va ser negatiu per a ell per manca de rendiment a la producció, i no se li renovà el contracte.

També he parlat d’un col·lega franquista. Poter m’he passat, penjant-li aquesta etiqueta. De fet era un madrileny, un home ja gran, bon pare de família, excessivament catòlic, que havia estat traductor a la capital d’Espanya, funcionari del Ministeri d’Afers Exteriors. Treballador conscient, tenia els seus tics peculiars, com ara el de portar sempre una pistola, que no havia fet servir mai, en la guantera del seu cotxe. Deixà el Ministeri, segons m’explicà, cansat de treballar a les ordres d’un perfecte ignorant absolutista, i també perquè el sou que li pagaven era molt escàs. Per justificar als meus ulls els dos qualificatius que havia dedicat al seu superior immediat –no recordo si es tractava del ministre en persona o del cap de l’oficina ministerial–, m’explicà que una vegada li havien passat un document escrit
en una de les moltes llengües orientals pròpies de certs estats asiàtics, amb l’ordre de traduir-lo al castellà. Quan el meu company intentà explicar al seu superior que ell no coneixia aquella llengua exòtica, ni tan sols el seu alfabet peculiar, perquè només sabia, a més de l’«espanyol», anglès, alemany i francès i una mica de portuguès i d’italià, l’alt funcionari li replicà. «¿No es usted traductor? ¡Déjese de cuentos y traduzca, que para eso le pagan!»

Finalment, i per acabar aquesta galeria de personatges, aquí va l’anècdota que els companys em van explicar d’un intel·lectual espanyol en penosa situació econòmica, al qui s’havia contractat com si diguéssim per caritat, i que cada quinze dies deixava la feina en hores d’oficina i baixava al centre de la ciutat de Ginebra per anar a cal barber, sense ni demanar permís al cap del servei. L’home sostenia que tenia tot el dret de fer allò que feia perquè si durant les hores de feina els cabells li creixien era just que se’ls fes tallar també en hores de feina!

No voldria continuar explotant aquest tema. Em temo que ja n’he parlat prou i potser massa.

Però no us feu il·lusions: encara no me’n vaig del tot de l’Organització Mundial de la Salut. Acabaré tocant un altre punt delicat, que segurament tampoc no toca, però ho faré en un to lleuger que espero que em perdonareu.

No sé si entre els presents hi ha cap fumador empedreït. Sé que n’hi ha un, com a mínim: jo.

És més probable que hi hagi algun antifumador empedreït, i potser intolerant i tot.

Quan vaig aterrar a l’Organització Mundial de la Salut, l’any 1970, encara s’hi fumava, cadascú en el seu despatxet, pels passadissos, a la cafeteria, a les terrasses, al jardí japonès –obsequi de l’Emperador nipó–, i a tota la resta de l’espaiós parc. No diré que hi fos obligatori, fumar, però no hi era prohibit i ni tan sols mal vist.

Evidentment, encara no s’havia descobert que el tabac mata, mata el fumador, mata els que el volten, mata el fetus en el claustre matern. Mata, vaja, sense embuts ni pal·liatius.

Anys després, ja s’hi va prohibir fumar a l’interior de l’edifici fins i tot en la intimitat del teu despatxet, perquè, sembla, el sistema de calefacció i de refrigeració escampava per tota la casa la malèfica droga.

Però la naixent Inquisició tenia encara un cert grau de tolerància. I els fumadors teníem tres llocs on poder suïcidar-nos sense presses. Primer: Al jardí. Segon, al soterrani del gloriós rusc de vidre i alumini, en dues «saletes» sense finestres, amb cadires i tot per als agonitzants. I tercer, a les terrasses obertes de damunt del sostre de la sisena planta, on podies gaudir del paisatge assolellat, o, més sovint, de les boires, de les glaçades o de les copioses nevades habituals.

Era, evidentment, un procediment dissuasori pacífic. I, alhora, doblement eficaç.

D’una banda, el sistema podia decidir al fumador a deixar de ser-ne. De l’altra, era de preveure que el fumador recalcitrant, irrecuperable i irredimible, contumaç i pertinaç, no trigaria a morir, a extingir-se, d’asfíxia si es tancava en una de les saletes-gruta del soterrani on la fumera es podia tallar amb ganivet, o, si es decidia per les terrasses superiors o pel jardí, d’insolació a l’estiu o de pneumònia bilateral a l’hivern, exposat com s’exposava a les inclemències de la intempèrie.

Aquestes noves disposicions en defensa dels legítims drets dels no fumadors van suscitar un curiós debat en les taules de la cafeteria: hi havia els qui sostenien que les defuncions de fumadors persistents s’haurien de computar entre les causades pel mortífer tabac, perquè no s’haurien produït si els morts, quan eren vius, no haguessin estat fumadors. D’altres sostenien, en canvi, que aquelles defuncions eren computables en la llista de les desventures causades per la Lliga Antitabac, perquè havent obligat els viciosos a exposar-se a aquells perills, els havien condemnat a una mort segura.

Sortosament, la darrera vegada que, ja jubilat i vivint a Catalunya, vaig acceptar una temporeria de l’Organització Mundial de la Salut, fumar ja era prohibit a tot l’edifici, soterranis i terrasses inclosos, i als jardins, i fins i tot fer pudor de tabac quan respiraves o feies un petó a la secretària. He dit que va ser la darrera vegada que vaig acceptar la invitació. No cal dir que, efectivament, va ser la darrera.

Vaig tenir por. Perquè algú em va dir que s’havia parlat de cremar de viu en viu el fumador al qui s’atrapés in fraganti, o in fumanti, en una pira muntada a la Plaça de les Nacions, i que la proposta es rebutjà només perquè es temia que el fum de la pira i del fumador fet a la brasa contaminaria els aires puríssims de la ciutat.

A aquestes altures ja deu fer estona que us pregunteu quina mena de discurs és aquest, que us semblarà més aviat una xerrada. Justament, sempre que se m’invitava a anar a fer una «xerrada» a una escola o una entitat cultural m’havia rebel·lat fins ara contra l’ús abusiu d’aquest mot derivat del verb «xerrar», que segons el venerable Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, volia dir, i copio literalment, «Parlar molt i sense substància, pel sol gust de parlar, fora de propòsit».

¿Era, exactament, la descripció del meu pretès discurs?

Sortosament per a mi, descobreixo que el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana n’accepta una segona accepció, que també copio literalment: «Dissertació oral en públic sense gaires formalitats.» De manera que no tinc cap inconvenient a reconèixer que el «discurs» programat s’ha convertit finalment en una xerrada.

Això m’anima a tancar les meves memòries i reflexions sobremla meva experiència personal de funcionari internacional, però encara amb un últim apunt justament sobre el dia i l’hora en què vaig deixar de ser-ho: el 30 d’octubre de 1986.

Quan un dels col·legues traductors es jubilava, als seixanta anys improrrogables, els companys es cotitzaven –suposo que la tradició es manté– per a fer-li un petit regal i organitzar-li un comiat en la secretaria del servei de traducció, amb pastes, xampany i discursets. A mi, el catalán de la colla, em van regalar dues pipes Davidof, i les noies del pool van aportar a l’acte de comiat un parell de gruixudes truites de patates –que elles consideren una menja molt espanyola–, que podies regar amb Rioja o xampany francès, segons el grau d’espanyolisme o d’internacionalisme del consumidor.

A l’hora dels discursets, quan em tocà a mi de donar les gràcies, ho vaig fer en castellà, és clar, i tan bé com vaig saber. I vaig acabar amb un estirabot. Els vaig avisar –sense excusar-me’n, només hauria faltat–, que per acabar pronunciaria només tres mots en la meva autèntica llengua materna, la de debò, que era el català. I els vaig dir: «Esclop furgat, grunys!» cuitant a afegir a continuació «que en catalán quiere decir literalmente: Me voy, pero me llevo de todos ustedes un recuerdo imperecedero». Suposo que van entendre que era una broma sarcàstica, perquè van aplaudir i tot. I suposo també que no es van adonar que no havia dit si me n’emportava un bon o un mal record, que podia ser igualment imperecedero.

I ara, em sembla, senyores i senyors, que ja m’he divertit prou, jo, i ja us he avorrit prou, a vosaltres, amb les meves preteses gracietes, tan allunyades de la traducció i de la novel·la negra.

Us confessaré que havia pensat enviar una còpia d’aquest frustrat discurset a la bona amiga la Dra. Montserrat Bacardí perquè m’hi donés el vistiplau previ a la lectura pública del text. Però m’hi he repensat, perquè he tingut por que, en comptes del vistiplau em donés el vist i no plau, i em digués que havia de llençar el paper a la paperera i d’escriure’n un altre.

M’estimo més no enganyar ningú i que em conegueu tal com sóc i he estat sempre.

Al capdavall, de la traducció i la novel·la negra prou que se’n parlarà avui, en aquest seminari, i se’n diran coses d’autèntic interès. Si més no, jo us he ofert el meu retrat pesonal: el d’un home que ha viscut pràcticament de la traducció tota la vida, més bé o més malament, ell i la seva dona i els sis fills que hem tingut i que ara ja se la guanyen ells mateixos.

Penso que ha arribat finalment el moment de començar a trobar i a mostrar-vos el camí de sortida d’aquest laberint pel qual us he endinsat i que més que un laberint és un esbarzerar.

Algú ha dit que la traducció és un mal, un mal menor. Potser sí que és veritat que tots ens estimem més llegir els textos en la llengua original, si la coneixem, i que l’ideal seria que tothom fos capaç de llegir i escriure en totes les llengües. No sé per què, però aquest ideal em repugna. Per a mi l’ideal és que cada país tingui la seva llengua pròpia, que és el segell de la seva identitat. Que l’escrigui i la parli bé i se l’estimi i la defensi. I que respecti les altres llengües, és clar, sempre que no li siguin imposades amb el cuidado evident de substituir la pròpia.

Traduir, d’altra banda, és un privilegi. Entre llegir un llibre en llengua estrangera o traduir-lo hi ha una enorme diferència. La simple lectura pot ser i moltes vegades és una lectura superficial. La feina de traduir-lo t’obliga a descobrir-ne tot allò que en la simple lectura et passa desapercebut.

Quan jo era un traductor en actiu, sobrecarregat de feina, sovint se’m recomanava de llegir el llibre que havia de traduir abans de posar-me a la feina. A primera vista, sembla una preparació elemental, oi? Més d’una vegada vaig provar de seguir aquest consell, tot i que el temps no em sobrava. No sé si als altres traductors els passa el que em passava a mi cada vegada que ho provava. Em passava que no em servia de res, o de molt poc. Tot llegint el llibre ho «entenia» tot, sense cap dificultat. Les dificultats sorgien després, en traduir-lo.

Per a un escriptor, a més, traduir bons llibres és un aprenentatge renovat, en matèria d’estil, d’arquitectura literària, de ritme narratiu.

És clar que un altre ideal seria poder traduir només els textos que valores. Llegir un llibre en la versió original, que t’agrada, que t’entusiasma, que et fa sentir el desig de posar-lo a l’abast dels teus compatriotes traduint-lo a la nostra llengua, i poder fer-ho, ha de ser fantàstic. Confesso que no he tingut mai aquesta oportunitat. Sempre he traduït per encàrrec, llibres o textos que per casualitat m’interessaven i que m’era un plaer traduir-los, i llibres o textos que per a mi era un treball forçat el de fer-ne la traducció.

Si arribés un dia que, cosa improbable, la traducció deixés de ser necessària es perdrien moltes coses importants, com, per exemple, aquests seminaris que organitzeu.

(És clar que us estalviaríeu certes xerrades com la que avui se us ha administrat.)

Personalment, estimo i he estimat sempre la traducció, i de tota la feina que vaig fer en el meu temps en vaig treure profit intel·lectual. Sempre vaig aprendre i aprendre més i més, de tothom, dels encerts i dels errors dels altres, i si no vaig saber aplicar el que havia après en la meva literatura personal, la culpa va ser meva i només meva.

Sóc un escriptor de poca imaginació i escassa memòria, i, ja ho he dit abans, d’horitzons molt limitats, i tot plegat fa que em repeteixi sovint. Com segurament he fet en aquest discurs d’avui més d’una vegada.

Per fortuna, això de repetir-me en més d’un dels meus llibres no m’ha perjudicat gaire, suposo perquè poques persones hauran tingut la paciència de llegir més d’un llibre meu, i no poden haver-se’n adonat.

Vull anar acabant, i no vull fer-ho sense declarar davant vostre que com a escriptor i traductor català, si en algun moment m’escomet la por que Catalunya deixi de ser el que és o no arribi a ser el que ha de ser, el panorama actual de les nostres lletres em torna a revifar la fe en el meu país.

Els novel·listes d’ara, joves i no tan joves, han assolit un nivell que no té res a envejar al dels d’altres països. I quan llegeixo les vostres excel·lents traduccions al català, signades per noms que em són poc coneguts o gens coneguts, en tinc una gran alegria, perquè sou vosaltres els que assegureu la continuïtat, els que feu ressonar el nom de Catalunya a l’estranger, els traductors i els novel·listes que veuen traduïdes les seves obres a d’altres llengües i que feu entre tots que se sàpiga arreu que existim.

I tot això ho feu més ben preparats que alguns de nosaltres.

Escoles i universitats catalanes són, o haurien de ser, i seran un dia que no volem llunyà una eina bàsica.

Cal que Catalunya, la del seny i la rauxa, tingui la rauxa de recobrar el seny, i, després, el seny de recobrar la rauxa,

Que així sigui.

Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926). Narrador, dramaturg i poeta. S’ha dedicat professionalment a l’escriptura i a la traducció. Al llarg dels anys cinquanta va traduir al castellà més de dos-cents llibres, sense signar-los. Dels anys seixanta ençà ha traduït de l’anglès, del francès, de l’espanyol i de l’italià vora cent cinquanta obres al català. Ha combinat els clàssics contemporanis (Daudet, Colette, Conrad, Faulkner, Huxley, Fitzgerald, Hemingway, Nabokov, Mailer, Orwell o Graham Greene) amb el gènere negre i l’assaig. Entre 1973 i 1986 va treballar de traductor professional a l’OMS, a Ginebra. El 2006 fou nomenat doctor honoris causa per la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona.