Maria Àngels Anglada
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Maria Àngels Anglada entre el realisme històric i la fantasia

Les Closes comença amb una cita de Giuseppe Ungaretti: "És en els vius que hi ha el camí dels morts..."
Les Closes és la història de la besàvia del meu marit. He seguit fidelment les cartes i els vells papers que hi havia guardats, sobre el seu procés, en un armari de casa. Hi ha molt poc d'inventat. Més aviat vaig treure fets... A la història de Les Closes encara hi va haver una altra ombra patètica; va ser el suicidi de l'hereu...

A les novel·les de Maria Àngels Anglada hi ha com dues temptacions: realisme històric i fantasia. M'he preguntat, a vegades, si es basen en experiències viscudes o sí, en canvi, són un fet cultural o fins i tot llibresc.
—Grècia sempre m'ha atret molt. La meva llicenciatura en filologia clàssica, el fet que el meu marit fos tan aficionat a l'arqueologia, un viatge a Grècia, encara curt, tot plegat, aquest conjunt de coses...Sí, és més aviat un fet cultural.

El tema del culte als morts el trobem a Sandàlies d'escuma. Et va inspirar Antígona?
—És indubtable que m'ha influït, que m'ha interessat. Però, també em van marcar molt Teòcrit, Homer, Herodes i tot el que he llegit de poesia hel·lenística. I Virgili, que cito textualment, de vegades.

En parlar de la seva tasca com a traductora comentem el llibre Les germanes de Safo. Es tracta d'un recull d'epigrames d'autores gregues, situades al segle III a.C., i de poemes d'homes que parlen de la vida de les dones.
—M'ha interessat molt aquesta època. M'hi va portar un llibre de poesia hel·lenístiques traduït per Carles Miralles. Inicialment havia de ser una novel·la sobre una poeta d'Arcàdia, Anite de Tegea; després em vaig decidir per una antologia que donés a conèixer totes aquestes dones que la literatura silencia com tantes altres. El meu projecte i les traduccions van interessar la Marta Pessarrodona i m'ho van publicar.

Què te'n sembla de la literatura catalana actual?
—S'ha dit que la literatura catalana està moribunda, però jo no ho crec pas. Fa més de tres-cents anys que es diu. És un tema recurrent...

(Maria Àngels Bosch. Avui, 27 de setembre de 1987)




--------------------