EL CAMINANT PERDUT
 

No en sóc immune al soroll de passos errívols sobre
el terra, gris brut, dels carrers que puden, de malalts.
Enllà dels terrats oscil·lants, la lluna, com un embalum
de foc bord, en rost, com un bòlid, lliure de vacil·lacions,
es llança de picat damunt el sòl erm del meu esguard.
Ara i adés, dessota els pensaments, hi ha els meus ulls
freds, com d'heli, com boletes de gas glaçat, rodolants.
I les nines, totes plenes d'estructures metàl·liques,
cairudes i com a flotants, estibades de neons, vergues
de bou, i iridiscents, arestes soltes, sense cap punt
de recolzament, on s'hi desfan les llums paral·leles
o, potser, oblíqües, torçudes, a pics. Rere els ulls,
el meu cos o el no-res, guaitant la finestra orientada
vers la claror esmorteïda de l'horabaixa, just davant
un embolic de gent que s'adreça contra la gent.
I, a cada banda del meu peu perdut, una taringa increïble
de zones buides, inerts, sense el silenci ni el renou
de l'aire, esvaïdes temps ha del plànol del meu camí,
multiplicant-se per bipartició, a través del buit de tots,
a dintre, malaltisses, viràsiques, tumorals no guaribles.
És el gran buit, exempt de llum total i d'obscuritat total,
que ix de remolins de mots, també buits, i que s'identifica
amb les boires, galtes pàl·lides de la matinada,
amb l'espessor liquosa, sense tibantor superficial,
o amb les nebuloses tèrboles, bellugadisses o vaiveres,
color de nespla.
 

Barcelona, 1967.
 

(El Caminant Perdut. Inca: Berenguer D' Anoya, 1977, p. 9)
 

* * *

Com que no plovia i feia serena, una rosa es mustiava a l'ampit. Des de la finestra en Juli mirava com queia la nit sobre el Darro, es capbussava en les seves aigües tranquil·les i, amb el seu bes estremit, li obria el taüt d'Els diesque algú, potser ell mateix, havia anat esborrant del vell calendari que penjava d'una greixosa paret de la cuina, vora el rebost.

Només un lleu tremolor de llavis, gairebé imperceptible, delatava si més no el neguit que l'envaïa. El seu primer impuls, tot d'una que aquell matí l'avís de correus aparegué per sota la porta del pis, fou la imprudència de córrer cap al balcó, però qualque cosa que ara no podia precisar li hi havia impedit. S'havia aturat una estona al rebedor i, un cop hagué passat la vista febrosa pel paperet que era a les seves mans, dominat per una forta agitació nerviosa, abandonà l'estança, davallà els graons de l'escala de dos en dos, s'adreçà cap al portal del carrer i guaità fora. Ningú. Només el trespol encara remull pel ruixat de despús-ahir i un grapat de núvols de color de plom que es perdien Veleta enllà, vers l'Àfrica.

El taüt dels seus dies que se'n van i no tornen. El verd murmuri de l'aire que es perd entre les fulles caigudes a la tardor, grogues com els anys. El temps en el seu temps concret, sístole i diàstole, que foragitava en la premonició el seu silenci interior. El mar i la cendra. La porta badada a l'ignot, com una absència molt dolça o una simple quimera

(Els dies. Palma: Baltar, 1998, p. 25-26)

* * *

Aquell llunyà mes d'abril es commemorà l'onzè aniversari del triomf dels feixistes. Abans que Franco fes un anunci qualificat d'important, el règim enviava a través de la rumorologia oficial un missatge que, amb paraules patriòtiques i paternals, induïa a pensar que en un espai no massa llarg de temps es concediria una mena d'amnistia als militars republicans vius o, en el seu defecte, als seus cònjuges i hereus, que consistia en la possibilitat de recobrar la dignitat i el bon nom, la graduació militar i el seu sou o jubilació. Una tarda del solstici d'estiu, sense que res del missatge s'hagués fet realitat, en Jacob el Desheretat treballava al seu recollit estudi, a l'entresòl de casa seva. Estava neguitós. Es va alçar i es repenjà al finestral que mirava el carrer del Cep, llavors en silenci, trencat adesiara pel broll de l'aigua cristal·lina que rajava d'una font de pedra volcànica i el lleu murmuri de l'oratge gronxant les fulles dels tarongers mandarins. Un encisador aroma envaïa l'espai i l'engelosia.

Mentre escrutava amb àvid esguard l'horitzó tenyit d'un vermell profund i encenia una cigarreta, la vídua del seu germà en Francesc, na Maria Terrades, entrà dins l'estança com un fibló. La sobtada aparició, sense avisar ni trucar a la porta, el trasbalsà vivament. Li va dir que havia rebut la carta que ambdós esperaven amb ansietat. Semblava inquieta. I en Jacob el Desheretat així li ho va dir. Rere la seva mirada verda ballaven esbarts de dubtes. Un no sé què de contrarietat relliscava per la seva persona. El seu rostre ombrívol, circumspecte, cellut, denotava tossudesa i transmetia un cert estat d'inseguretat. Després de xerrar una mica de tot i un xic de res, tots dos van adreçar-se a la sala biblioteca on, a més de llegir i escoltar música, les afeccions preferides d'en Jacob el Desheretat, a estones, sobretot quan el guanyava el neguit, feia una partida de caramboles al billar que ocupava el centre de l'estança.

(Ombres de tardor. Palma: Moll, 2008, p. 198-199)