Autors i Autores

Jaume Armengol i Coll

Ombres de tardor

Dècades després del traspàs del seu avi, en Jacob Coll de Santacana i Pasqual, o Jacob el Vell, repenjat a la barana que separa la Fontana Pretoria de la recollida plaça del mateix nom, ran del creuer via Maqueda-corso Vittorio Emanuele, a Palerm, en Jacob Coll de Santacana i Pellicer, o Jacob el Jove, evocava, a través de les paraules del seu pare, Jacob Coll de Santacana i Batallé, o Jacob el Desheretat, les confidències del doctor Suau al llarg d'una d'aquelles interminables tertúlies al Club Central. Amb tota la discreció requerida va dir: «Suposo que sovint haureu pensat que no és casualitat que dues persones s'assemblin com dues gotes d'aigua. El mateix bigoti, els mateixos gestos, la mateixa mirada, el mateix caminar, el mateix pentinat, tot i que en Francesco Amorosso era notòriament més baix que Alfons XIII. Tothom ho pensa però ningú no gosa dir-ho en veu alta.»

Na Júlia de Poch, dona saborosa com «mamella de monja», segons expressió del mateix doctor Suau, passava els darrers dies de primavera al carrer Mallorca, ara desaparegut, i l'agost al solitari casalot del Moll. Per mor del càrrec que son pare ostentava al Ministeri de Gràcia i Justícia, la família es traslladà a Madrid. Na Júlia s'educà en un col·legi religiós d'elit. Un cop finida la seva formació fou presentada en societat. Amb el temps esdevindria un personatge força conegut en el món aristocràtic del Madrid d'aleshores, no tan sols per la seva bellesa captivadora, sinó perquè assistia assíduament a palau, invitada pel mateix rei. En una d'aquelles reunions cortesanes va conèixer el que havia d'ésser el seu marit, en Pedro Antonio Jiménez del Burgo, que morí de tisi galopant al segon any de casats.

(Fragment inicial del llibre Ombres de tardor. Palma: Moll, 2008, p. 11-12)
 

* * *
 

A un miler de quilòmetres, Mediterrani enllà, aquella mateixa nit de tardor, na Maria Amàlia Saura seia en una butaca de la biblioteca del casal de S'Alqueria. Esbrinava si més no la persistent continuïtat dels malsons del món de l'inconscient al del conscient. A la seva vora, sa germana petita, na Marta Saura, vídua i eixorca, no li treia la vista de sobre.

—En Faust Gabriel arribarà a S'Alqueria, si no hi ha res de nou, dia 18 de desembre, a trenc de fosc. Talment ens té avesats, no esmenta el temps que es quedarà entre nosaltres —va dir na Maria Amàlia, que encara tenia la carta del marit a les mans.

Na Marta Saura, com cada nit en havent sopat, havia pujat a la sala biblioteca per prendre la infusió medicinal. En sentir la mala nova, es va treure les ulleres, alçà els ulls d'esmorteïda mirada, que passejà arreu de l'estança, i la deixà sobre el rostre de na Maria Amàlia.

—Li hauries de posar les coses clares. Sempre has estat presa fàcil per a ell. Tot d'una claudiques davant els seus capricis sovint injustificables. Els teus bons propòsits se te'n van en orris en adreçar-te una paraula amable o en rebre una carta estibada de mentides. Però si en el fons del teu cor encara el perdones... —va dir na Marta.

Aquella nit tranquil·la i boirosa, na Maria Amàlia vivia el vertigen del temps anat, l'embriac del passat. El casal de S'Alqueria, tot i que adesiara ressonava entre els seus murs l'esqueixada tossina d'en Llorenç Nogues, el donat de la possessió, era el mateix indret de sempre, amarat de somorta penombra, sotmès si més no al setge d'un silenci només trencat pel suau aleteig de l'ocellada a l'hora de colgar-se, horabaixa del tot, i la cristal·lina remor del torrent.

(Fragment del llibre Ombres de tardor. Palma: Moll, 2008, p. 28-29)
 

* * *
 

Aquell llunyà mes d'abril es commemorà l'onzè aniversari del triomf dels feixistes. Abans que Franco fes un anunci qualificat d'important, el règim enviava a través de la rumorologia oficial un missatge que, amb paraules patriòtiques i paternals, induïa a pensar que en un espai no massa llarg de temps es concediria una mena d'amnistia als militars republicans vius o, en el seu defecte, als seus cònjuges i hereus, que consistia en la possibilitat de recobrar la dignitat i el bon nom, la graduació militar i el seu sou o jubilació. Una tarda del solstici d'estiu, sense que res del missatge s'hagués fet realitat, en Jacob el Desheretat treballava al seu recollit estudi, a l'entresòl de casa seva. Estava neguitós. Es va alçar i es repenjà al finestral que mirava el carrer del Cep, llavors en silenci, trencat adesiara pel broll de l'aigua cristal·lina que rajava d'una font de pedra volcànica i el lleu murmuri de l'oratge gronxant les fulles dels tarongers mandarins. Un encisador aroma envaïa l'espai i l'engelosia.

Mentre escrutava amb àvid esguard l'horitzó tenyit d'un vermell profund i encenia una cigarreta, la vídua del seu germà en Francesc, na Maria Terrades, entrà dins l'estança com un fibló. La sobtada aparició, sense avisar ni trucar a la porta, el trasbalsà vivament. Li va dir que havia rebut la carta que ambdós esperaven amb ansietat. Semblava inquieta. I en Jacob el Desheretat així li ho va dir. Rere la seva mirada verda ballaven esbarts de dubtes. Un no sé què de contrarietat relliscava per la seva persona. El seu rostre ombrívol, circumspecte, cellut, denotava tossudesa i transmetia un cert estat d'inseguretat. Després de xerrar una mica de tot i un xic de res, tots dos van adreçar-se a la sala biblioteca on, a més de llegir i escoltar música, les afeccions preferides d'en Jacob el Desheretat, a estones, sobretot quan el guanyava el neguit, feia una partida de caramboles al billar que ocupava el centre de l'estança.

(Fragment del llibre Ombres de tardor. Palma: Moll, 2008, p. 198-199)