SI

Barcelona.

Què es pot dir de Barcelona? Moltes coses, certament, però resulta que ja les han dites totes, i no precisament els senyors del Patronat del Turisme, que per no poder-ne dir de noves, val més callar-se-les.

A més, Cristina tampoc no era una pagesa, per més que vingués de fora. I baixà del tren, travessà l'andana i el vestíbul de l'estació de França i amb molta naturalitat es plantà al bell mig del Passeig d'Isabel II.

Però, a pesar del seu aire decidit, es va trobar que no sabia per on havia de tirar per anar a Sans.

Es posà a caminar cap al Pla de Palau, perquè, mirant, li semblà el camí més llarg, i havia sentit a dir que Sans era una mica lluny.

Caminava seriosa i estirada per no semblar que acabava d'arribar i, a no ésser per la maleta que la delatava, ningú no hauria endevinat que feia cinc minuts havia baixat del tren i que no havia estat mai a Barcelona.

En arribar al Pla de Palau, però, es desconcertà una mica. Va veure tants camins que no sabé quin escollir.

A la vorera propera, va veure-hi un cotxe petit, pintat d'un groc llampant, amb un senyor a dins que se la mirava. Era un senyor d'una quarantena d'anys, d'aspecte simpàtic i vestit de gris.

Cristina no vacil·là gens i, acostant-s'hi, li preguntà:

—Escolti, que vaig bé per anar a Sans?

El senyor se la mirà de prop i la convidà a pujar al cotxe. Ella acceptà.

I cap a Sans.

Però, amb tot això, Cristina havia oblidat el nom del carrer on vivia la seva parenta.

—Què vol fer ara, doncs?, li preguntà el senyor.

—Què li sembla que puc fer?, li respongué ella amb el posat més innocent del món.

—Què ha vingut a fer a Barcelona? tornà a preguntar-li el senyor.

—A treballar, respongué.

—A treballar? De debò? Sí?, féu el senyor.

 Sí, féu ella.

El senyor baixà el braç del volant i Cristina descobrí un braçalet al puny.

Se'l mirà amb curiositat: ¡És bonic!

El senyor l'hi va oferir. Gairebé que no li quedava altre remei.

—Li agrada? El vol?

Sí, respongué.

I el senyor l'hi posà.

(Fragment del llibre Història d'una noia i vint braçalets. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1934, p. 13-14)

***

La Rambla anava de gom a gom. La meitat de les botigues estaven tancades i les que havien obert hi havia els dependents al mig de la vorera mirant passar la gent que cridava visques i moris i saludant a tots els que passaven. Tothom semblava molt content i jo pensava que no podia ser d'altra manera perquè si algú no n'estava devia haver-se quedat a casa seva.

Vam trencar per la Porta Ferrissa per fer dret, perquè havíem decidit anar a la plaça de Sant Jaume. En passar per davant de La Física i de La Innovació, els dependents, que encara s'estaven a la porta, se'ns van afegir. Feia un dia d'abril esplèndid i fins allí l'aire ens duia a ratxades el perfum de la rambla de les Flors. Les més grans del taller es van posar a coquetejar amb aquells dependents que ens seguien. Nosaltres, l'Hermínia i jo, que teníem catorze anys i menys picardia, ni ens els miràvem. Val a dir que ells tampoc no ens miraven a nosaltres, que érem unes criatures esprimatxades que no els podíem pas interessar.

Al carrer del Bisbe, l'Hermínia i jo vam arrencar a córrer per arribar les primeres a la plaça de Sant Jaume. Un cop allí, la feina fou nostra per ficar-nos a cops de colze entre la gentada fins al mig de la plaça.

[...]

L'Hermínia i jo les seguíem. Rambla amunt arribàrem a la plaça de Catalunya. La gent pujava als tramvies i s'enfilava als imperials. Des de les baranes dels imperials cridaven i manifestaven la seva alegria. L'Hermínia i jo a força d'empentes vam poder pujar a l'imperial d'un vint-i-dos. Pel passeig de Gràcia gairebé tocàvem les branques dels arbres amb la mà. Al carrer Major de Gràcia fèiem voleiar els mocadors de mocar per saludar la gent que sortia als balcons o que passava per les voreres.

—¡Visca la República! —cridàvem—. ¡Visca la República!

I la gent ho cridava amb nosaltres.

(Fragment del llibre Quaranta anys perduts. Una novel·la d'alta costura, República i estraperlo. Barcelona: Comanegra, 2016, p. 13-15)