LLETRA DE PUNY

Estic cansat
de versos rodons,
de fer punta als mots,
de perseguir imatges.
M’embruixen els arbres
d’un paradís estrany.

Perquè el foc del temps
no m’esborri els versos,
escric als murs de la presó.

(Diorames, 1975)

***

SENYALS

Caiguts a la llotja
del temps adjacent,
entre fòssils d’instant:
els dies.

Ferits pel sermó
del llamp a tenebres,
amb accent personal:
els mots.

Omplint el silenci
de l’inclinat univers,
com divisa d’origen:
la vida.

(Trànsfuga de la llum, 1985)

***

4

De nit, l’ocell digué a Mohammad-ben-Gabir:
—Les teves plomes són les paraules. Per aquest do immerescut has estat condemnat a arrossegar els peus eternament.
—Tant de bo fos mut —replicà Gabir—. Si privat de parla pogués abastar el firmament, seria l’home més feliç d’aquest món.
—Res no t’és prohibit fora de volar —sentencià l’ocell. I, en despertar-se, Mohammad imità amb desmesura el vol serè dels ocells en uns textos bellíssims, de tan difícil lectura com d’impossible traducció. Eren poemes subtils, línies ondulants sobre el paper. Punts suspensius en el blau immens de la memòria.

(L’ocell imperfecte, 1996)

***

LAMENT DE LA PRÒPIA VIDA             

(Somali)

Voldria estripar-ho tot com el lleó,
però visc amb la cautela de la llebre.
Voldria ser carronyer, fort com la hiena,
però sóc dòcil com una tija.
Voldria imitar les ones del mar,
però m’assemblo a les gotes d’aigua.
Voldria brandar escut i llança,
però el meu cor és lleuger com una papallona.
Voldria ser fill del nostre rei,
però només sóc un home fràgil.

(Ploma blanca, gos mullat, 1992-2002)

***

LABERINT DE MERAVELLES

Pètals de magnòlia.
Olor de llimona.
Raïms de glicina.
Aigua del pou.

Flors de taronger.
Ous de gallina.
Pomes de roqueta.
Ales de colomí.

Aromes de muguet.
Miols de mixa.
Sopa de pa.
Coixins de llana.

Castellar dorm
sobre l’esvoranc
d’un dolç oblit.

(El laberint de Filomena, 2010)

***

II

Radiografieu-me l’ànima
i esborreu-me dels miralls.
Ompliu-me de saliva
les paraules tosques.
Que la mirada prengui
la llum de l’horitzó!
Sóc fill del dubte
i cerco en el poema
el record del futur.
Carregueu-me la ploma
amb sang de l’imaginari,
mentre ajorno la mort.

(L’Estrany, 2014)

***

CAPTAIRE

(Dibuix a llapis negre sobre cartró vell)

De genolls,
demano almoina.
Mentre el món,
atrafegat, s’escola
pels bulevards de la blasfèmia
amb els ulls closos
i el pas amatent.
Sóc un home breu
amb un mirall a les mans.

(Caïm, 2015)

***

15

Estimo la pell
dels dies tristos.
I la geometria opaca
dels finestrals closos.
Amb un cafè exprés
(on amarguen ametllons
i afloren aromes denses),
formulo el desig
de sentir-me còmode.
M’aclofo al sofà
i em trec les ulleres.
Feliç, inicio
una partida de daus.

(Secreta dàlia, 2016)