Autors i Autores

Josep-Ramon Bach
1946–2020

Entrevistes

Gasta un posat lleument sorneguer —cuirassa, potser, d’un esperit receptiu i sensible— que s’accentua quan es dibuixa un somriure sota el seu bigoti gris, polidament retallat. Parla buscant contínuament l’expressió més ajustada, el matís, talment com ho fa a l’hora d’elaborar una obra que consta ja d’una vintena de poemaris —a més de narracions i peces teatrals— i que l’ha portat a obtenir reconeixements com el Premi de la Crítica Cavall Verd (1996), el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni (2009), el Vicent Andrés Estellés (2015) o el Premi Crítica «Serra d’Or» (2016). Conversem amb Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) a l’estudi que ha anat agençant per passar-hi moltes hores cada dia, llegint, escoltant música, pensant i escrivint. Un espai summament acollidor, on els llibres conviuen amb els discs, amb els quadres i amb un nombre ingent de records d’una vida, que ja comença a ser extensa, sempre articulada al voltant de la passió per l’escriptura.

Com definiries la teva poètica?

La meva poesia neix d’una necessitat urgent de canviar el món advers de la meva joventut, en el qual em sentia incòmode. A partir d’aquesta premissa, tinc la sensació d’haver anat aprenent a escriure mentre ho feia. Així he desenvolupat la meva obra poètica. Sempre ho he fet estimulat pel repte de cercar la ruptura del llenguatge lògic. Un amic lletraferit, a qui vaig ensenyar els meus primers poemes, em va donar a conèixer un pensament de Jean-Paul Sartre que diu: «Els poetes no parlen, tampoc no callen. És una altra cosa.» Des d’aleshores em vaig lliurar en cos i ànima a buscar aquesta «altra cosa», perquè entenia que es tractava de trobar un equilibri entre la realitat concreta i l’abstracció absoluta. El meu plantejament a l’hora d’escriure consisteix a arribar innocent davant del paper blanc, deixar-me portar per l’instint i construir el poema sense raonar, perquè, si ho fes, em situaria en una dimensió que ja no seria lírica, sinó filosòfica. I a mi, la poesia filosòfica no m’interessa. Evidentment, després d’escriure el poema intento ajustar-lo a allò que m’interessa expressar. També hauria de remarcar l’esforç per trobar un llenguatge diferent en cada llibre nou que escric. Els meus poemes sempre busquen un nou horitzó en què la lírica doni consistència al discurs.

[...]

Trobes que hi ha sectarisme, en la poesia catalana?

La temptació del sectarisme estètic es dóna a arreu, però segurament en un àmbit reduït com el nostre es manifesta d’una manera més clara. Aquí hi ha molts grupuscles que es belluguen amb un sentit gremialista, de defensa dels interessos propis i de negació de les altres postures. Això arriba a portar fins i tot a actituds descarnades i a mirar els altres com a autèntics enemics. En altres camps també succeeix el mateix, com en el teatre o en la pintura. Em sembla molt trist quan veig persones que, en lloc d’alegrar-se dels èxits dels altres, reaccionen amb el ressentiment de l’enveja. I el fet s’agreuja quan certes postures oficials semblen defensar que només hi pot haver un artista de cada ram. Sembla que, en cada moment de la història, només puguem tenir «el poeta», «l’arquitecte», «el músic», «el dramaturg», etc… És una pena.

[...]

Quins són els teus referents en poesia? Quins autors et fan més feliç com a lector?

Els poetes que més m’han influït, des d’un principi, han estat tres: García Lorca, amb el qual vaig adonar-me de la importància de la imatge per a construir una lírica rica i suggeridora. Espriu, de qui vaig aprendre el valor moral de la paraula. I Foix, que em va mostrar l’aspecte més lúdic del llenguatge. De la suma dels tres neix la meva línia poètica, a la qual sempre he procurat mantenir-me fidel. De poesia, és clar, n’he llegit moltíssima, des dels antics fins als més actuals. En tots he trobat coses que m’han interessat. Però els que realment van marcar la meva personalitat són aquests tres. També, no vull deixar de dir-ho, Joan Miró em va mostrar les possibilitats de moure’m en l’imaginari, i Picasso em va ensenyar que la tossuderia pot convertir qualsevol cosa en una obra d’art.

[...]

Creus en la utilitat de la poesia? I en què consisteix per a tu, aquesta utilitat?

La poesia ens ajuda a viure. Tan senzill com això i tan important. Veig la bona poesia com un camí per on circulen les idees, que estimula la reflexió sobre molts aspectes de l’existència, que ens commou i que ens permet veure la cara oculta de les coses. La poesia l’han de llegir tant els contemporanis com la gent d’un futur que no sabem com serà. Per tant, ha de ser ambiciosa, abstracta i contribuir al coneixement de l’impossible. Veure el món a través del pensament i de la sensibilitat feta paraula. Sempre, però, utilitzant un llenguatge que potenciï les connotacions i que enriqueixi les lectures.

(Miquel-Lluís Muntané. «Josep-Ramon Bach, la poesia per a entendre el món». Serra d'Or, 686, febrer de 2017).