TRIGEU.- Estic esfereït i no ho dic pas de broma. Ep, tu, maquinista, para esment, perquè ja se’m regira una flatulència pel llombrígol i si no vigiles nodriré l’escarabat. Però em fa l’efecte que ja soc a prop dels déus. Sí, ja veig el palau de Zeus. (L’escarabat es para davant de la porta). ¿Qui hi ha, a les portes de Zeus? (Truca repetidament). ¿No obrireu?

S’obre la porta i surt Hermes.

HERMES.- ¿D’on ve la ferum de mortal que m’ha escomès? Senyor Hèracles! ¿Què és, aquesta cosa horrible?

TRIGEU.- Un hipocàntar.

HERMES.- Fastigós, barrut, desvergonyit, descarat, redescarat i recontradescarat! ¿Has arribat aquí, arxibrètol dels brètols? ¿Com et dius? ¿No m’ho diràs?

TRIGEU.- Arxibrètol.

HERMES.- ¿I el teu lloc de naixença? Digues-me’l.

TRIGEU.- Arxibrètol.

HERMES.- ¿I el teu pare, qui és?

TRIGEU.- ¿El meu? L’arxibrètol.

HERMES.-  Per la Terra! És impossible que no moris si no em declares com et dius.

TRIGEU. (Baixa de l’escarabat, que desapareix de la vista del públic). Trigeu l’atmònida, un vinyater entès que no és sicofanta ni enamorat de negocis bruts.

HERMES.- ¿I per què has vingut?

TRIGEU.- (Li allarga un cistell.) – A portar-te aquesta carn.

HERMES.- (Endolceix el to.) – Pobret! ¿I com has arribat?

TRIGEU.- Garrepa! ¿Ho veus com ja no et semblo un arxibrètol? Ara vés i crida’m Zeus.

HERMES. (Riu). Ha, ha, ha! Als déus no podràs ni atansar-t’hi, perquè des d’ahir han desaparegut, han emigrat d’aquí.

TRIGEU.- ¿A quin lloc de la terra?

HERMES.- Vet aquí: “de la terra”!

TRIGEU.- ¿On, doncs?

HERMES.- Molt lluny d’aquí: al fons, simplement, de la volta del cel.

TRIGEU.- ¿I com és que t’han abandonat aquí a tu tot sol?

HERMES.- Vetllo per la resta de l’obra dels déus: tupinets, planxetes, amforetes.

[...]

TRIGEU.- ¿I per què ens han fet això? Digues-m’ho.

HERMES.- Perquè heu triat la guerra quan moltes vegades ells us oferien ocasions de treva; els espartans, si havien obtingut una mica d’avantatge deien això: “Pels dos déus! Ara sí que ens les pagarà, aquest de l'Àtica"! I quan éreu vosaltres, els “aticonis”, que teníeu un èxit i venien els laconis a tractar de la pau, dèieu a l’acte: “Ens ensarronen, sí, per Atena! Per Zeus! D’ells no n’hem de fer cap cas. Ja tornaran, si és que posseïm Pilos”.

TRIGEU.- És ben bé la marca de l’estil del meu país.

HERMES.- Per això no sé si des d’ara tornareu a veure alguna vegada la Pau.

(ARISTÒFANES. La pau. A Comèdies, vol. III. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1972, p. 96-99).

***

Això és l’exposició dels resultats de la recerca d’Heròdot d’Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra.

[1] Doncs bé, els doctes dels perses afirmen que els culpables de la discòrdia foren els fenicis. En efecte, des de la mar anomenada Roja arribaren a la nostra i s’establiren en el país on viuen encara avui, i immediatament van emprendre llargues navegacions; transportaven mercaderies d’Egipte i d’Assíria a molts indrets, entre els quals cal esmentar Argos. En aquella època Argos avantatjava totes les ciutats del país que avui anomenem Hèl·lada. O sigui que els fenicis arribaren a Argos i posaren a la venda llurs mercaderies. Feia cinc o sis dies que hi eren, i ja s’ho havien venut gairebé tot. I moltes dones anaren a la platja, entre elles la mateixa filla del rei, que es deia Io, i era filla d’Ínac; també els grecs indiquen aquest nom. Diu que romanien dretes ran de les popes de les naus i anaven comprant el que els agradava. Que els fenicis es feren senyals mútuament i que s’abraonaren sobre les dones, la majoria de les quals aconseguiren, tanmateix, escapar-se. Però Io i algunes altres foren segrestades. Els fenicis les feren embarcar, salparen i fugiren cap a Egipte. [2] Els perses expliquen que fou d’aquesta manera com Io arribà a Egipte, diferentment de com ho expliquen els grecs. Així començaren els greuges mutus. Els doctes dels perses continuen explicant que alguns grecs, dels quals són tanmateix incapaços de dir-nos els noms, arribaren a Tir de Fenícia i hi segrestaren Europa, la filla del rei del país. I comenten que ho feren per pagar amb la mateixa moneda. Segons això, els grecs haurien estat els culpables del segon greuge. Perquè salparen en una nau llarga i posaren rumb a Ea i a la Còlquida, i arribaren al riu Fasis. Després d’haver atès la resta d’objectius pels quals hi havien anat, raptaren Medea, la filla del rei.

(HERÒDOT. Història. vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2000, p. 46-48).

***

VISIÓ

Roma i amor són la mateixa cosa,
amb el deport, que riu per sota el nas,
d'emboscat capgirell. No flairaràs
la divergència de color de rosa

que el tancat llibre exhala. Maniosa
cursivament fortuna d'escarràs,
les birimboies pitgen el tenaç
inoportú ramell d'escabiosa.

Surts fantasmal, oh caçador de bruixes
que en la foscor litúrgica dibuixes
típic santcrist de saig i de borrell.

La medieval ciutat benigna ruixes
i riu la nostra quan entre les cuixes
et cruix la carcanada del saumell.

(De Miralls del temps. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000).