L’aire condicionat de l’autobús que em portava a Nova York estava massa alt. Vaig aclofar-me al seient i amb la jaqueta vaig procurar tapar-me malgrat que era molt prima i escalfava poc. Aquell estiu plogué bastant a Boston i la meua roba no era la més adequada per a aquell oratge.

Vaig baixar a la darrera parada. Jo portava una bossa de mà. Per a quatre dies no necessitava més coses. Era migdia. Els carrers eren plens. Un cotxe immens conduït per un home grossíssim va passar-se el semàfor en roig i em va donar un cop a la bossa. Li vaig escridassar: «son of de bitch», que era l’insult més ofensiu que sabia en anglés. Jo havia d’anar a la Sisena avinguda, amb el carrer trenta-dos, i era a la Vuitena.

Aquesta vegada Nova York em semblà diferent de quan vaig arribar de Madrid. Podia fixar-m’hi en més coses. Em va estranyar la diferència d’actitud entre la gent de Boston i la de la gran poma. Aquesta caminava molt més apressa i tots tenien cara d’arribar tard i de desitjar venjar-se d’alguna cosa. Havia d’anar a l’Abby Victoria Hotel. El vaig trobar fàcilment. El sistema de números per a designar els carrers és molt més pràctic que el dels noms; sempre saps cap on t’has de dirigir.

(Fragment d’Un café sol. València: Tabarca, 2014, pàg. 41-42)

* * *

Eduard Fauquet estava raonablement content amb el que havia aconseguit en la vida i esperava que aquesta no li donés més ensurts que els que ja havia tingut i que els havia sortejat amb resignació i capacitat d’oblit. Amb la guerra i la malaltia en va tenir prou. Quan alguna cosa podia ferir-lo, es tancava dins del seu món i procurava resistir-hi. Era la seua filosofia de vida.

Aquell matí, com molts altres, després de fer uns quants encàrrecs a la dona ―que aquesta li manava per tal que la deixés tranquil·la― es tancà al seu taller. Agafà el motoret que estava arreglant per a fer que brollés l’aigua d’una bassa amb peixos i plantes que hi havia al jardí, però no aconseguí concentrar-s’hi. Llavors recordà la notícia que havia vist fullejant el diari. Anà a la tauleta on l’havia deixat en desdejunar-se, buscà la pàgina i tractà de dominar la impressió que li feia aquell rostre. Els titulars deien: «La policia tracta d’identificar el vagabund que va morir a l’Hospital La Fe de València.» Segons el diari del dia divuit de maig de 1979, la policia l’havia trobat en un estat lamentable sota un pont del llit del riu Túria i el va traslladar a l’hospital on va morir. Semblava tenir les facultats mentals pertorbades i no va aportar cap dada que el pogués identificar. La policia sol·licitava l’ajuda ciutadana per a tractar d’esbrinar-ho.

(Fragment d’El silenci trencat. València: NPQ, 2020, pàg. 16-17)

* * *

Reunit el Comitè Executiu d’Unió Democràtica, analitzà la situació tan complicada que hi havia per a elegir un nou aspirant. Per una banda, no volien tenir Joaris Bransma com a enemic. Era un home sense escrúpols, molt intel·ligent i ben relacionat. Tenir-lo com a contrincant era un suïcidi. Però si el presentaven com a candidat, amb totes les causes obertes per corrupció en la seua contra, el partit perdria molts vots. Els ciutadans estaven farts de corrupteles. Una de les raons per a voler separar-se de Redenia era tenir un govern amb polítics honrats. Amb ètica. Per a acabar d’adobar la situació, la dreta estava més fraccionada que mai, hi havien aparegut: Tornem a Redenia, Unió Liberal de Birciva, Coalició per la Família, etc. Ningú, en solitari era un enemic per a Unió Democràtica, ja que tenien pocs seguidors, però si s’unien i es materialitzava l’amenaça de Joaris amb la creació d’un partit nou, segur que guanyarien. Per sort, l’esquerra no ho tenia millor, ja que hi havien sorgit: Unió de Feministes, Independents Radicals o Defensors del Medi Ambient, la majoria derivats del PEU, Partit d’Esquerres Unides. Amb tot aquest poti-poti, el Comitè Executiu d’Unió Democràtica, que era el partit majoritari, estava reunit a la sala de sessions per a elegir el candidat que presentarien en les properes eleccions. El Comitè Executiu estava format per representants de les diferents províncies de Birciva. Ja hi portaven hores sense arribar a cap acord. Les discussions eren circulars, mai no avançaven. Després d’un temps, es trobaven en un cul-de-sac. Un dels membres del Comitè, fart de tanta intervenció sense solta, respongué a qui parlava:

—La teua exposició està molt bé. Però has oblidat un entrebanc. Possiblement el més difícil.
—Un altre? Encara no n’hi ha prou amb Joaris Bransma esbufegant-nos les orelles?
—Suposem que el convencem perquè no es presente i que amablement es retira sense fer enrenou ni destorbar, cosa bastant difícil. A quin tenim per a substituir-lo?

Silenci general.

—Massa suposicions.
—Però suposem-ho. A qui triarem per a presentar-lo com a president?
—Apa, que no n’hi ha gent! Quants en vols?

Cor de rialles.

—Només amb un, em conformaria.

(Fragment de Timocràcia. Sevilla: Caligrama, 2023, pàg. 20)