Toni Cabré ha demostrat amb les seves darreres peces que domina un llenguatge contemporani i sap tractar temes d'actualitat amb una mirada crítica, irònica i distanciada. L'extraordinària coherència de la seva trajectòria no el fa gens suspecte d'oportunismes temàtics i revela una escriptura dramàtica preocupada pels problemes contemporanis i per la funció ètica que pot adquirir el teatre respecte la societat en què es troba immers. Un dels seus temes preferits, com ell mateix anota al pròleg de Navegants, és la tecnologia i la seva influència a la societat actual. El tractament dels avenços tecnològics portats a escena (que ja abordà sobretot a Oh, bit! i Oi?, publicades el 1986 i el 1994, respectivament) li permet de treballar en el binomi realitat-ficció i copsar com canvien les relacions comunicatives entre els humans, com incideix la tecnologia en la manera de viure. [...] Amb Navegants Cabré reflexiona també sobre el paper del teatre en l'era de la comunicació virtual i, amb la seva (tragi)comèdia, posa de manifest que tots els avenços tecnològics no són capaços, almenys per ara, de suplir el contacte físic entre espectadors i actors. [...] La veritat del teatre, que la tecnologia encara és incapaç de transmetre, consisteix en aquesta relació presencial, física, tangible, d'actors i espectadors. Una singularitat que demostra, de retop, que tota comunicació humana pot ser una perversió perillosa si perd els referents del real i tota la seva dimensió física. Quan aquesta veritat escènica és transmesa amb la passió i l'enginy de què fa gala Cabré, i aconsegueix que el lector devori àvidament la peça, no dubtem que, com a espectadors, Navegants mereixés un bon port en el plaer efímer que és la representació teatral.

(Francesc Foguet: "De perversitats virtuals", Avui, 17 de febrer de 2000)

* * *

De ediciones anteriores, es sabido que La Torna del Grec no sugiere ninguna minusvalía de las obras incluidas en la operación así bautizada. A veces ocurre todo lo contrario. Por ejemplo: para sí quisieran cosas vistas hasta ahora en el Festival con mayúscula, la expectación y las buenas maneras que se dan cita en Viatge a Califòrnia de Toni Cabré. La otra noche, en el Versus, lleno a reventar, se ovacionaba largamente a la compañía dirigida por Moisès Maicas, así como al autor y al equipo técnico que ha intervenido en el montaje. […] He aquí una tragicomedia inspirada en los llamados "delitos de cuello blanco" que, de tan repetidos, han dejado de ser noticia. Un ejecutivo vivales (Àlex Casanovas), con pocas ganas de arrimar el hombro, se prestó a ocultar los trapos sucios de su suegro, un especulador sin escrúpulos, hasta que, acorralado por las circunstancias, decide escapar con un cuantioso botín. Previamente, un accidente de circulación en el que muere su hija (Aida de la Cruz), habrá quebrado una frágil estructura familiar y precipitado el desenlace. […] Una gran dirección de Moisès Maicas, sensible al ritmo requerido del relato y a los registros cambiantes de cada secuencia, y una excelente interpretación de Aida de la Cruz, de Lali Barenys –espléndida en la larga escena de la reconciliación frustrada– y, sobre todo, de Àlex Casanovas. Alejado el actor de toda adherencia de divismo televisivo, su actuación es literalmente soberbia y, por la cantidad de trabajo que tiene en escena –la obra a ratos parece un monólogo– la mejor de su carrera.

(Joan-Anton Benach: "El gran viaje de Àlex Casanovas", La Vanguardia, 8 de juliol de 2007)

* * *

Teoria de catàstrofes (premi Crítica Serra d'Or al millor text publicat el 2004) no només destaca per la seva impecable construcció dramàtica, feta de diàlegs llampants i escairats amb precisió d'entomòleg, ans també per la singular capacitat del dramaturg de picar el voraviu de l'actualitat i suscitar enigma i reflexió en l'espectador. […] Un espectacle estimulant i ben fet que ens encara amb la cruesa de la vida, feta de caos i atzar a parts iguals.

(Francesc Massip: "Caos i atzar", Avui, 27 de maig de 2011)

* * *

A La peixera els referents de les màfies o les religions submissives són indefugibles, com a tradicions de referència. La diferència és que els mafiosos, d’alguna manera, es beneficien de la publicitació dels seus crims, mentre que les sectes perverses combaten retòricament (de manera incansable) per preservar l’aura d’innocència. A l’empresa de La peixera, que no té l’atenció dels media, els efectes negatius en la reputació corporativa, com a tercera via, ja es gestionen des de l’absoluta indiferència: conscients que el seu poder s’ha fet incontestable. No vull desvelar girs ni traces argumentals de l’obra. Però el lector hi trobarà, recreada, i sense dubtes, la constatació del gran error emocional (o sigui, polític) del proletariat qualificat, i desclassat, dels nostres dies. Com diu el personatge més veterà, sobre l’empresa que ara l’assetja: “Quan vaig començar, pensava que em tindrien per una persona…”.

(Esteve Miralles: "Toni Cabré i el feixisme indiferent", Núvol, 16 de setembre de 2018)