Toni Cabré
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Ara fa 30 anys d'Els camaleons també paguen. Com vas descobrir la teva vocació de dramaturg?
–A casa, des de petit, jugàvem a fer teatre. El meu pare n'era un bon afeccionat. A les golfes hi teníem un teatre on hi actuàvem. També fèiem titelles i anàvem a la Sala Cabanyes i, després, al grup de teatre independent Xaloc de Mataró. Allà vaig decidir de continuar fent teatre. No em veia d'actor, ni de director. Vaig optar per l'escriptura dramàtica.

I aquesta obra de quin impuls parteix?
–D'una lectura apassionada d'El nom de la rosa i d'un llibre d'història de la ciència on vaig descobrir un llegendari monjo, Berthold Schwarz. A través d'aquest personatge ideo una història que em permet parlar de la responsabilitat individual. Crec que som responsables d'allò que fem, encara que altra gent faci el mateix.

El personatge de Berthold Schwarz és la figura que encarna aquesta idea de responsabilitat individual.
–Efectivament. És un home que inventa la pólvora de canó quan a la Xina i altres indrets ja la coneixen. Quan el condemnen, ell intenta salvar-se argumentant que, sense la seva contribució, la pólvora també existiria. No l'exculpa aquest argument. Però no avançaré el final de l'obra…

Ara fa 30 anys i has confiat a Núvol la reedició del text. En què creus que pot interpel·lar el lector d'avui?
–En molt. El tema de fons és vigent. Vivim en un món trasbalsat on tots hem de prendre consciència i actuar. La crisi general no pot ser excusa per deixar-se arrossegar i no prendre partit. La responsabilitat és de cadascú. Les grans gestes col·lectives es nodreixen de la convicció dels individus. Per això crec que l'obra interpel·la directament l'espectador d'avui. Tant de bo que a través de Núvol interessi força lectors i, sobretot, companyies que la vulguin dur a l'escenari.

El pròleg de Xavier Fàbregas va ser decisiu a l'hora de situar-te entre una nova fornada de dramaturgs catalans que van despuntar als anys vuitanta, com ara Joan Abellan, Enric S. Soldevila, Miquel M. Gibert, Lluís Anton Baulenas, Jaume Serra i Fontelles, Maria Josep Ragué… Podríem dir que ets l'únic supervivent literari d'aquella llista?
–Ignoro per què els dramaturgs que cites –i d'altres que escrivien teatre a mitjans dels vuitanta com Francesc Pereira, Xavier Bru de Sala, Francesc Luchetti, Guillem-Jordi Graells…–, no van continuar. Potser sí que el recolzament de Xavier Fàbregas em va ser decisiu. Imagina't. El crític de primera fila interessant-se per l'obra d'un autor desconegut, només pels valors que va saber veure en aquell text. És una actitud que trobo a faltar en moltes crítiques que llegeixo actualment. Sovint són més una exposició d'opinions personals que una crítica fonamentada. Jo no espero que els crítics m'expliquin els seus gustos –que en tenim tots els espectadors– sinó que amb el seu coneixement il·luminin l'obra teatral, valorant-ne virtuts i defectes. Crec que la feina del crític, del crític de debò, és la més difícil dels oficis del món del teatre.

Ets l'únic autor en actiu d'una generació que es troba ara perduda entre Benet i Jornet i Sergi Belbel. Per què creus que només has sobreviscut tu?
–Jo no em considero un escriptor, sinó un autor de teatre. No sabria imaginar-me la vida sense escriure'n. I fa anys que vaig veure que, per guanyar-me la vida, havia de fer altres activitats: professor, informàtic, guionista, gestor cultural… Això em permet escriure alliberat de la pressió d'haver de triomfar, de rebentar taquilles. Jo decideixo sobre què escric, normalment un tema actual que em motiva, i m'hi poso. Potser això m'ha fet sobreviure.

Quina és la teva idea del teatre? Quina és la funció social del teatre?
–Una experiència en directe, efímera, sempre és un fet social. Un lloc, una estona, per compartir amb l'espectador una visió de la realitat, interpel·lant-la, donar-hi la volta, jugant-hi… La meva idea del teatre és molt concreta i poc filosòfica, i segurament té a veure amb la meva formació d'enginyer. Intento mostrar la realitat d'alguna manera que remogui l'espectador. Una idea menys radical i profunda que la de Samuel Beckett, per exemple. No, no sóc Beckett. Ja m'agradaria!

La teva obra s'ha editat de manera regular però, tot i que s'ha estrenat en bona part i que té l'aval del món acadèmic, el món de la faràndula potser no t'ha integrat prou a l'escena catalana, una escena on cada vegada més els dramaturgs es dirigeixen les pròpies obres. Et fa por acabar sent un dramaturg literari?
–Jo escric literatura dramàtica per a ser representada. Però sé que pujar a l'escenari és difícil. Primer cal difondre l'obra –amb l'edició en paper, al web Catalandrama, a Núvol…– i trobar el productor o companyia que vulgui muntar-la. Les meves obres, tard o d'hora, s'acaben estrenant. Força sovint em contacten professionals atrets per alguna peça. I el món amateur també em representa. I això que són obres d'una certa complexitat. No, no crec que se'm pugui considerar un autor només literari.

Potser t'ha faltat la complicitat d'un director. La Lluïsa Cunillé no seria el que és sense el Xavier Albertí i el Benet i Jornet sense el Sergi Belbel. Potser, en el teu cas, et falta un director fidel…?
–Hi ha directors que m'estrenen, però no he estat capaç de sembrar aquestes fidelitats. Respecto la feina que han fet amb textos meus l'Ever Blanchet, en Joan Lluís Bozzo, l'Hermann Bonnín, la Teresa Vilardell, en Moisès Maicas, en Toni Casares… Estic obert a les propostes de qui s'interessi, però ni les busco ni m'hi sotmeto d'entrada. Quan escric no penso en directors. D'alguna manera potser sóc presoner de la meva llibertat.

Què en penses, del teatre que es fa avui?
–Procuro seguir el teatre actual, especialment el que s'escriu a Catalunya. Crec que hi dramaturgs amb talent i ofici –que conec bé, alguns per haver-hi coincidit com a guionista a la televisió– que saben construir situacions dramàtiques i personatges. He vist escenes brillants de la majoria d'autors en actiu. Penso que és un magnífic moment per a la dramatúrgia catalana.

Has dit “situacions”, “escenes”… No obres senceres?
–Una obra rodona és molt complexa d'escriure. Ho dic per experiència. Jo n'he publicat més de vint i, pel meu gust, una mica rodona només en tinc una: Oi?, el conflicte d'un bit informàtic que dubta. En general, trobo que les obres que veig o llegeixo estan massa pendents de què funcionin, que agradin al públic, que els productors les acullin a les sales. Amb les excepcions que calgui, crec que no sortim gaire de les comèdies costumistes, sentimentals, generacionals… amb finals tous, poc ambiciosos. Malgrat que és legítim i tothom pot escriure el que li sembli, trobo a faltar obres més arriscades i transgressores. Per què no escrivim com Koltès, Bernhard, Mamet o Pinter? Per què ningú no ha escrit un Luces de Bohemia sobre la Catalunya actual? Per cert, diria que Valle-Inclán no la va veure mai representada. I és teatre del màxim nivell!

(Bernat Puigtobella: "Núvol publica un nou ebook: ‘Els camaleons també paguen’ de Toni Cabré", Núvol. El digital de cultura, 28 de juliol de 2015 - enllaç a l'entrevista sencera)

* * *

Quines són les motivacions que et van portar a dedicar-te al teatre (a la cultura)?
–A la meva família, sobretot per part del meu pare, hi havia afició pel teatre. Potser per això vaig participar en grups amateurs de l'època i, després, en grups independents. Em va influir molt el teatre que es feia i es veia a Catalunya als anys setanta. També vaig anar a alguns cursos de teoria i història del teatre, a la universitat. A principis dels 80 vaig començar a escriure teatre.

Les expectatives que tenies quan vas començar s'han complert o es van complint?
–Jo no em considero un escriptor sinó un autor de ficció dramàtica; és a dir algú que escriu per ser representat, no per ser llegit. Sempre que una obra meva puja a un escenari sento les meves expectatives acomplertes. De vegades són estrenes professionals, de vegades amateurs o emergents… Tinc la sort que els grups munten les meves obres amb il·lusió, atrets pel text.

Quina és la teva gratificació, allò que et fa sentir més a gust a la professió?
–Veure que els mons de ficció que he ideat –les històries i personatges que interpreten els actors a l'escenari– arriba, emociona, diverteix el públic. M'encanta veure les meves obres camuflat entre el públic, de manera anònima, i notar les seves reaccions. Sempre és una lliçó. I de vegades un plaer.

Quins són, en definitiva, els millor moments del teu treball?
–Quan comproves que s'estableix la comunicació entre l'escenari i el públic.

Em podries fer cinc cèntims de com treballes, com penses els projectes i com els vas materialitzant al llarg del temps?
–Sempre escric perquè m'interessa el que vull explicar. Puc partir d'una idea, d'un personatge o d'una història però m'ha d'atraure molt. Per mi aquest interès és un impuls imprescindible. Trigo mesos o anys a enllestir una obra. Sense un interès fort, profund, estriparia el material al cap d'unes setmanes. En el procés vaig buscant les peces que em falten i començo a organitzar el material. Al cap d'uns mesos acostumo a tenir un esborrany amb escenes i diàlegs que començo a ajustar i reescriure una i altra vegada. En aquest punt sóc molt autocrític: penso que, si no em convenç a mi, no convencerà ningú.

Aquest procés està relacionat amb la demanda i els encàrrecs?
–A la televisió sempre he treballat amb guions d'encàrrec, però al teatre només he escrit una obra teatral d'encàrrec: una versió lliure de La Metamorfosi, un monòleg per l'actor Boris Ruiz que es va estrenar al Teatre Borràs de Barcelona i es va publicar a la col·lecció de teatre d'Edicions 62. Em va encantar la feina i n'estic satisfet però la resta de la meva producció teatral l'he escrit exclusivament perquè m'ha vingut de gust. Per tant, fins avui, el conjunt del meu teatre no està condicionat per l'encàrrec.

En el meu cas i pel que fa al teatre, no. Si em surt una escena còmica és perquè l'obra m'ho demana. Si hi ha pocs personatges és perquè crec que el teatre necessita sintetitzar els conflictes i fer-los el màxim d'intensos. Els tràgics grecs tampoc posaven les guerres damunt l'escenari.

Et planteges alguna vegada què aporta el teu treball a la comunitat?
–Les meves obres sempre tracten temes actuals, molt lligats a la realitat social, a les persones, a les condicions de vida. No sé moure personatges sense preguntar-me de què treballa, amb qui viu, com està anímicament, qui o què li complica la vida, quina responsabilitat té en allò que li està passant…

En general, una visió una mica cínica de les relacions humanes. I també una relativització irònica de segons quins dogmatismes, del concepte del bé i el mal, per exemple… M'agrada plantejar les situacions, els conflictes, en clau de paradoxa, que tinguin varies lectures, una certa ambigüitat. Els meus personatges acostumen a dubtar i intento aconseguir que l'espectador dubti amb ells. Penso que la nostra societat avançaria si col·lectivament aprenguéssim a dubtar.

Quines son les principals problemàtiques que trobes a la teva feina com artista en general i també en particular dins de la teva especialitat?
–La principal problemàtica de la persona que escriu teatre és que l'obra no existeix fins que puja a l'escenari. El text en el paper és literatura dramàtica, no espectacle. Cal doncs trobar director, actors, productor, teatre… i muntar l'obra. Aquest procés, apassionant en molts sentits, pot resultar frustrant si el producte no aconsegueix encaixar bé tots els elements. El teatre, l'espectacle teatral, és una figureta de vidre que es pot trencar amb qualsevol desequilibri. Fins i tot el mateix espectacle resulta diferent a cada representació segons l'estat d'ànim d'espectadors i actors. Per això, quan funciona, resulta encara més gratificant.

Quin és el moment creatiu més important del teu treball: el moment de crear l'obra, el seu desplegament en el procés de creació, l'estrena de la peça, la repetició de l'obra al llarg del temps, les activitats de formació…?
–L'estrena és un moment molt especial, amb força ressò, però poc rellevant pel que fa a l'obra i al procés creatiu. Per mi hi ha dos moments creatius essencials: la descoberta del material de partida (quan se'm desperta l'interès per escriure la peça sobre una idea, un personatge, una història) i la revisió de l'obra (les reescriptures que faig quan ja la tinc pràcticament enllestida, redescobrint el que m'interessa i expressant-ho amb la màxima precisió i intensitat). Són dos moments on em surt realment el que sóc, les meves inquietuds, els meus dubtes, les meves pors… No crec que es pugui escriure una bona peça de teatre sense treure la sensibilitat d'un mateix. Com tampoc no crec que es pugui escriure quan s'està massa sotmès a la necessitat de tenir èxit, d'agradar al públic, d'acomplir determinats objectius de producció. El teatre, les obres dels autors que a mi m'interessen, sempre han nascut de la llibertat creativa, del talent i de l'ambició. I segurament també de treballar dur i de tenir una mica de sort.

(Jordi Pisa Sànchez: "Entrevista a Toni Cabré. Dramaturg i guionista. Teatre i televisió", Blog Culturalia, 9 de febrer de 2012 – enllaç a l'entrevista)



--------------------